Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Michael Lochner

Lochner, Michael

(Alemanya, segle XV – Barcelona, 1490)

(o Miquel Lluch, o Loquer)  Escultor i tallista gòtic. Establert a Barcelona a partir del 1483.

Se li atribueix el retaule de Tots Sants i el relleu del timpà de la porta de la Pietat, a la seu de Barcelona.

Realitzà el retaule de Sant Pere de Premià de Dalt, malmès el 1936, i els pinacles de la carreuada alta del cor de la seu de Barcelona, que deixà inacabats; aquesta obra, com també el retaule de Sant Antoni de la confraria dels paraires del monestir de Sant Agustí, fou continuada per Joan Frederic de Cassel.

El seu estil, d’una tècnica excel·lent, manifesta en les obres figuratives un caràcter dramàtic i expressionista.

Lluró i Morcillo, Gaietana

(Barcelona, 9 desembre 1890 – 25 novembre 1967)

“Tana Lluró”  Soprano i professora. Estudià a les acadèmies de Frank Marshall i d’Enric Granados, de Barcelona.

Féu el seu debut l’any 1908 i actuà per primera vegada al Liceu el 1912 amb l’òpera Roméo et Juliette, de Gounod.

Entre les seves interpretacions cal recordar Liliana d’Apel·les Mestres (1912), i Maruxa d’Amadeu Vives (1914), paper que cantà molts cops.

Posteriorment va dedicar-se a l’ensenyament.

Llurba i Tost, Rossend

(el Vilosell, Garrigues, 30 novembre 1887 – Barcelona, 21 març 1954)

Escriptor teatral i poeta. Autor de consum, publicà una vintena d’obres en català: Drama d’amor, Pasqua florida o les caramelles, La Costa Brava, etc.

Escriví, amb èxit, versos de cuplets, a l’època daurada d’aquest gènere.

Llupià i Roger, Carles (IV) de

(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)

(o Àngel Carles)  Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.

Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.

Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.

Fores germans seus:

Felip (I) de Llupià i Roger  (Rosselló, segle XVII – 1701)  Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.

Francesc (I) de Llupià i Roger  (Catalunya, segle XVII – 1735)  (o Joan Francesc)  Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:

  • Francesc (II) Gaietà de Llupià i de Marimon  (Rosselló, segle XVIII – 1762)  Tercer marquès de Llupià. Només deixà una filla i hereva, que morí tot seguit, i fou succeïda pel seu germà Josep (I).
  • Josep (I) de Llupià i de Marimon  (Rosselló, segle XVIII – 1771)  Cinquè marquès de Llupià, senyor de Gallifa i Rocacrespa. Fou el darrer de la seva línia.

Llupià i de Saragossa, Joan de

(Perpinyà, segle XVII – Barcelona, 1657)

Procurador reial de Rosselló i Catalunya i baró de Conat. Fill segon de Lluís de Llupià i Xanxo.

El 1594 fou encarregat de rebutjar les invasions dels hugonots a la frontera amb França. El 1597 lluità al costat del governador de Rosselló Jeroni d’Argençola contra l’atac a Perpinyà per part del mariscal de França Alfonso d’Ornano.

Fou alcaid del castell d’Elna. Succeí el seu germà Gabriel com a procurador reial (1623).

Durant la guerra dels Segadors, els béns del Rosselló li foren confiscats, i foren lliurats a Isabel Dulac, muller de Pere Lacavalleria.

Llupià i de Ballaró, Manuel de

(Perpinyà, 1626 – Barcelona, 1708)

Polític i militar; vice-governador de Catalunya. Fill de Gabriel de Llupià i de Pagès-Vallgornera.

Després de la caiguda de Vilafranca de Conflent (1632), emigrà a Barcelona. Els seus béns foren lliurats al marquès d’Aguilar.

Participà en la conspiració de Vilafranca de Conflent (1674).

Fou el pare de Joan i de Josep de Llupià i d’Agulló-Pinós.

Llupià i d’Agulló-Pinós, Josep de

(Barcelona, segle XVII – 1713)

Eclesiàstic i poeta. Fill del general Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Joan.

Fou canonge de la seu d’Urgell. Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), més tard ho fou de la de Bones Lletres.

Participà amb una composició poètica en una sessió d’aquesta darrera en honor de Felip V de Borbó i la seva muller (1701).

Llupià, Gaspar de

(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1518)

Noble. Estigué al servei del duc de Borgonya per lluitar contra França.

El 1477 el duc el trameté com a ambaixador a Joan II de Catalunya, tractant que aquest l’ajudés contra França a la defensa de Borgonya i de Flandes.

Es casà amb Constança de Gualbes i foren pares de:

Margarida de Llupià i de Gualbes  (Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1568)  Muller de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera, foren fills seus: Tomàs, Lluïsa, Pere (I) i Carles (I) de Llupià i de Llupià.

Joan (I) de Llupià i de Gualbes  (Rosselló, segle XVI)  Senyor de Llupià i de Vilarmilà. Lluís XI de França li confiscà els béns. Fou el pare de:

  • Bernat de Llupià  (Rosselló, segle XV)  Escriptor. És autor d’un Nobiliari (1480).
  • Francesc de Llupià  (Rosselló, segle XV)  Fou l’iniciador de la línia dels barons de Corbera. Fou avi de Lluís de Llupià.

Llunes, Bartomeu

(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1387)

Funcionari jueu. Ocupà diversos càrrecs administratius a la cort de l’infant Joan (llavors duc de Girona) i de la infanta Violant de Bar, fins que, acusat de corrupció administrativa, fou processat (1384).

Durant els greus conflictes familiars entre els partidaris de Violant de Bar i de Sibil·la de Fortià es posà al bàndol d’aquesta última.

Un cop mort el rei Pere III el Cerimoniós (1387), fou capturat i condemnat per Joan I, i fou esquarterat.

Llunas i Pujals, Josep

(Reus, Baix Camp, 30 gener 1852 – Barcelona, 23 maig 1905)

Anarco-col·lectivista. Adherit a la I Internacional (1870), fou secretari de l’Ateneu Català de la Classe Obrera (1872-73). Promotor de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881). Defensà la línia sindicalista i s’oposà a l’anarco-comunisme.

Fundador de “La Teula” (1880) i del seu continuador “La Tramontana” (1887-95), setmanari anarquista català, satíric i anticlerical. Col·laborà a “La Asociación” (1883-89) i “El Productor” (1887-93).

L’onada terrorista a Barcelona implicà el seu abandó de la lluita obrera. Acabà dirigint “Los Deportes”, que ell mateix havia fundat.

Autor d’Estudios filosófico-sociales (1882), La revolució: poema en tres cants (1886), El ariete socialista internacional (1887), Qüestions socials (1881) i Los partits socialistes espanyols (1892).

Usà el pseudònim de Lo Dimoni Gros.