(Barcelona, 1385 – gener 1447)
Dit el Prohom. Fill de Joan Llull i d’Agnès de Gualbes, i germà de Romeu. Fou l’iniciador de la línia de Joan o de Sants.
Segurament fou conseller en cap (1431, 1435, 1445) i síndic de les corts. Tenia una torre a Sants.
Amb la seva primera muller fou pare de Joan Llull i Dusai, i amb la segona muller tingué Francesc, Guillem, Pere i Romeu Llull i Tàrrega.
(Barcelona, vers 1439 – abril 1496)
Poeta. De família barcelonina que participà en el govern de la ciutat i afecte a la facció de la Biga, fou cònsol de Llotja i conseller en cap el 1483.
En la seva obra poètica -una trentena de composicions- s’observa una de les darreres manifestacions de la tradició trobadoresca, una molt acusada influència d’Ausiàs Marc i una certa influència italiana i francesa, prou superficials, i una més concreta influència castellana.
És una lírica somorta i de vegades vulgar, amb molt rares mostres de personalitat i que de vegades adquireix tons familiars i pacíficament aburgesats.
El vessant cortesà apareix en la seva composició en elogi de la jove dama Francina Rosa, per la qual Joan II el Sense Fe sentí una passió senil, i al llarg poema Lo consistori d’amor, elogi col·lectiu de dames barcelonines (Na Sentmenat, Na Boscana, N’Almogàver, etc), moltes de les quals vídues (la vídua Tagamanent, la vídua Corbera, la vídua Ribes, aquesta elogiada per altres poetes contemporanis).
En prosa escriví Lo despropiament d’amor, visió al·legòrica del Temple d’Amor, que en el fons constitueix una defensa de l’amor conjugal, i unes lletres amoroses dirigides a una tal Serena.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 1362/63)
Fou l’iniciador de la genealogia del llinatge.
Segurament fou conseller en cap de Barcelona el 1348.
Casat amb Caterina, fou pare de Joan Llull.
(Enviny, Pallars Sobirà, maig 1912 – Barcelona, 18 juliol 1999)
Folklorista. Fins a 19 anys, que es traslladà a Barcelona, féu de bosquerol, de mosso i de pastor per algunes pagesies de la comarca.
Amic de folkloristes com Joan Amades, Aureli Capmany i Ramon Violant, va escriure diverses obres sobre el folklore del Pallars: Records de la meva vida de pastor (1955), El meu Pallars (4 volums, 1959-79, amb un cinquè inèdit), L’home de la bossa (1960), Els pastors i les estrelles (1965), Històries i llegendes del Pallars (1971).
(Barcelona, 6 gener 1920 – 30 agost 1957)
“el Facerias” Guerriller anarquista. Membre de l’organització juvenil anarquista Joventuts Llibertàries des del 1936, lluità al front d’Aragó i fou empresonat del 1939 al 1945.
Incorporat al moviment anarquista, des del 1947 es destacà per les seves accions armades -atracaments, bombes, atemptats- a la guerrilla urbana antifranquista.
Morí deu anys més tard en un enfrontament amb la policia.
(Vidreres, Selva, 21 setembre 1929 – Barcelona, 6 setembre 1973)
Pintor. Després d’una primera etapa figurativa, evolucionà cap a l’abstracció amb una gran simplificació d’elements.
Fou un dels fundadors del Cicle d’Art d’Avui (1962), del Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i de la Mostra d’Art Nou (MAN).
(València, 17 novembre 1913 – Barcelona, 5 abril 1995)
Director cinematogràfic. Vinculat durant anys a la professió cinematogràfica, realitzà els seus primers films personals amb El certificado (1968), sàtira costumista, i Laia (1971), adaptació de l’obra de Salvador Espriu.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1818 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 30 setembre 1889)
Dibuixant i expert tèxtil. Estudià a l’Escola de Llotja, on més tard fou professor de dibuix.
El 1859 fou nomenat catedràtic interí de teoria i pràctica dels teixits, a l’Escola Industrial de Barcelona i, en propietat, el 1863.
Fou un dels primers investigadors científics de la fabricació de teixits.
Publicà Tratado teórico-práctico de la fabricación de tejidos (amb Francesc Miralles, 1852), Arte de armonizar los colores… (1858) i altres tractats.
(Barcelona, 11 setembre 1906 – 15 desembre 1973)
Arqueòleg. Especialista en ceràmica, conservador de ceràmica dels Museus d’Art de Barcelona (1950-64), enriquí considerablement el nou Museu de Ceràmica de Barcelona (creat el 1964), del qual fou nomenat director.
Féu nombroses excavacions i viatges d’investigació a la Península Ibèrica.
Entre les seves publicacions, algunes en col·laboració, cal citar: Cerámica catalana decorada (1949), Aragón-Muel (1952), La cerámica de Teruel (1962) i Cerámica medieval española (1967).
Fou membre de la Spanish Society of America i de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica.
Dades dels Països Catalans 