Arxiu d'etiquetes: Barcelona (morts a)

Nin i Tudó, Josep

(el Vendrell, Baix Penedès, 20 agost 1840 – Madrid, 30 març 1908)

Pintor. Format a Llotja i pensionat a Madrid per la diputació provincial de Barcelona.

Fou conegut com el pintor dels morts, perquè pintà molts retrats de personatges difunts. Així mateix, és autor de grans quadres de tema històric, com ara Mort d’Abel, Els herois de la Independència i Independència espanyola, un dels més coneguts.

Féu algunes obres murals per a l’aristocràcia de Madrid i participà en diverses exposicions nacionals, en algunes de les quals fou premiat.

Germà de Joaquim Nin i Tudó  (Tarragona, 20 desembre 1843 – Barcelona, juny 1919)  Escriptor i militar. Escriví i publicà alguns llibres escolars, com l’antologia Caridad i resignación (1885).

Nicolau i Parera, Antoni

(Barcelona, 8 juny 1858 – 26 febrer 1933)

Compositor i director d’orquestra. Estudià amb J.B. Pujol i Riu. Visqué vuit anys a París.

A Barcelona fou director de la Societat Catalana de Concerts des de la seva fundació (1892) fins que fou substituïda per la Societat Filharmònica (1897); també fou director de l’Escola Municipal de Música (1896-1930).

És autor d’òperes (Un rapte, 1887, i Cor de foc, 1895), obres simfòniques (El triomf de Venus, 1882) i peces breus, com La mort de l’escolà (1900), La Mare de Déu, Divendres Sant, Captant (1904).

Fou un personatge important en la renaixença musical de Catalunya del segle XIX a causa de la seva tasca pedagògica i de les popularíssimes composicions vocals i un cicle montserratí de cançons.

Fou el pare de l’actriu Mercè Nicolau i Cusson.

Nadal i Ferrer, Joaquim Maria de

(Barcelona, 9 agost 1883 – 13 abril 1972)

Escriptor i polític. Fou redactor del “Diario de Barcelona” i fundador de la Juventud Monárquica, de la qual fou elegit president (1913).

El 1918 fou un dels impulsors de la Federació Monàrquica Autonomista, molt propera a les posicions polítiques de la Lliga Regionalista, a la qual acabà adherint-se després de la mort de Maura. Regidor de Barcelona l’any 1921, fou tinent d’alcalde de cultura.

Fou secretari polític de Francesc Cambó del 1930 al 1936, diputat a les corts espanyoles i president de la Lliga de Defensa Industrial de Barcelona i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.

L’any 1952 fou nomenat cronista oficial de Barcelona.

És autor de Per les terres de Crist (1926), La inquietud oriental (1942), Mi calle Fernando (1943), Recuerdos y chismes de la Barcelona ochocentista (1944), Seis años con don Francisco Cambó (1957) i Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i de silencis (1965).

Morera i Franco, Maria

(Barcelona, 12 febrer 1872 – 3 abril 1954)

Actriu. Filla de Josep Agustí Morera i Font (Vinaròs, Baix Maestrat, 1826 – Barcelona, 1886), que fou actor i director teatral.

Debutà als sis anys i al llarg de la seva carrera va treballar en les millors companyies del teatre català i es va especialitzar en papers característics.

Va interpretar obres d’Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias i Josep Maria de Sagarra, entre altres. Dels seus èxits es destaca La reina vella de Guimerà.

Foren germanes seves:

  • Elvira Morera i Franco  (Barcelona, segle XIX – 1903)  Actriu. Treballà com a primera actriu, durant sis anys, al teatre Olimpia. Després actuà amb Carlota de Mena, Enric Borràs i Miquel Rojas.
  • Josepa Morera i Franco  (Barcelona, segle XIX – 1908)  Actriu. Es retirà al casar-se als vint-i-sis anys. Després tornà al teatre com a actriu de caràcter. Al temps de la seva mort pertanyia a la companyia de Miquel Rojas.

Montanyes, Jaume

(València ?, segle XVI – Barcelona, segle XVI)

Escriptor. Religiós carmelità.

És autor d’una obra pietosa molt divulgada: Espill i art molt breu i profitós per ajudar a ben morir en l’incert dia i hora de la mort.

Montaner i Vila, Ramon de

(Canet de Mar, Maresme, 1832 – Barcelona, 16 juny 1921)

Editor. El 1868 fundà a Barcelona, amb Francesc Simon i Font, l’editorial Montaner i Simon, que s’especialitzà en diccionaris, enciclopèdies i obres il·lustrades, i obtingué premis en diversos certàmens i exposicions.

Li atorgaren el títol de comte de la Vall de Canet (1909).

Heretà del seu pare el castell de Santa Florentina, que féu restaurar per Lluís Domènech i Montaner.

Montaner y Castaño, Joaquín

(Villanueva de la Serena, Extremadura, 2 abril 1892 – Barcelona, 12 juliol 1957)

Escriptor i traductor. De jove residí a Catalunya -el seu pare fou governador civil de Girona– i fou amic de Josep Carner i de Josep M. de Sagarra -de qui féu la traducció de La corona d’espines i de L’estudiant de Vic, entre altres-. Traduí obres de Joan Maragall.

Fou redactor de “La Publicidad”, corresponsal d'”El Sol” de Madrid i secretari general de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929).

Publicà poesia postsimbolista: Meditaciones líricas, Elegía a Roma, Misisipí, obres de teatre i novel·les.

Artur Sedó li comprà un important fons de teatre que ell mateix catalogà.

Montané i Mollfulleda, Lluís

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 2 gener 1905 – Barcelona, 10 juny 1997)

Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja i treballà al taller d’Eusebi Arnau. Viatjà pensionat per Espanya, Bèlgica, França i Itàlia.

Participà a les Exposicions de Primavera (del 1932 al 1936) i, després de la guerra civil, en les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes.

Ha realitzat petits formats, així com imatgeria religiosa i monuments.

Conrea un estil naturalista que oscil·la entre la tradició noucentista i evocacions de l’arabesc modernista.

Pietro Paolo de Montalbergo

Montalbergo, Pietro Paolo de

(Fornelli, Itàlia, segle XVI – Barcelona, 1588)

Pintor i comerciant. Establert a Barcelona des de mitjan segle XVI.

A més de dedicar-se a tasques estrictament comercials d’importació i d’exportació, féu, sol o associat amb altres pintors, i fins i tot en tallers amb nombrós personal auxiliar, obres d’un caràcter més aviat ornamental.

Contribuí en un alt grau a la introducció dins els ambients catalans de gravats flamencs, generalment impresos a Itàlia, que influïren en l’adaptació formal dels artistes locals al corrent renaixentista.

De més qualitat són els treballs que amb Pere Serafí féu a les portes dels orgues de les catedrals de Vic (1544) i de Tarragona (1563), i amb Isaac Hermes als retaules de la Pietat i del Sant Sepulcre de l’església del Palau, a Barcelona (1572).

Montalà i López, Joan

(Valls, Alt Camp, 13 maig 1927 – Barcelona, 18 gener 1999)

Poeta i eclesiàstic. Estudià al seminari de Tarragona i a les universitats de Comillas i de Madrid.

Poeta de vocació tardana, bona part de la seva obra roman encara inèdita, tot i que és mestre en gai saber i ha guanyat premis com el Ribas i Carreras (La nit dels àngels, 1974) i el Carles Riba (D’un torsimany al bosc, potser, 1981).

Ha estat inclòs a Antologia de sacerdots poetes (1975).