(Barcelona, 6 desembre 1881 – 23 abril 1953)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1907.
Sota la influència del modernisme, projectà la casa Planiolas i les escoles de Sant Pol de Mar, el 1910, i, aquell mateix any, la casa Auriga de Sant Joan Despí.
És autor de l’edifici-garatge Casa David, de Barcelona, on fou introduïda la pista helicoïdal d’ascensió de cotxes.
Així mateix, reformà la plaça de toros Monumental de Barcelona.
(Barcelona, 1890 – 1940)
Dibuixant i pintor. Féu moltes caricatures d’actors per a la revista “El Teatre Català”, que signà Daniel. Amb aquest nom i els de Niel i Masgoumieri, publicà al setmanari infantil “En Titella”, a les revistes “Avenir” i “Mundo Ibérico” i a altres periòdics.
Il·lustrà l’opuscle Dos-cents aforismes, de Joan Uson.
Pintà en miniatura escenes costumistes barcelonines del vuit-cents, i també féu agradables natures mortes i flors.
(Torredembarra, Tarragonès, juny 1735 – Barcelona, 31 juliol 1806)
Marí i pedagog. Començà a navegar des de molt jove i obtingué el títol de pilot d’altura a Cartagena; anà a Amèrica (1762) i fou capturat diferents vegades per corsaris anglesos i després per algerians, que el feren treballar a llurs naus (1762-68); alliberat per l’orde dels redemptors, passà a Barcelona.
Per la gran experiència assolida en qüestions de navegació, la Junta de Comerç de Barcelona li encarregà (1769) de muntar i dirigir l’Escola de Nàutica que aquella volia establir a la ciutat; intentà d’oposar-se, anys més tard, a l’uniformisme imposat per Madrid als plans d’estudi de nàutica.
Vers l’any 1796 anà a Londres, on comprà aparells per a l’Escola.
Realitzà nombrosos treballs de cartografia oceànica i mediterrània.
(Barcelona, segle XVII – 11 setembre 1714)
Ciutadà de Barcelona. Germà d’Eudald. Actuà com a capità de la Coronela el 1706, durant el setge frustrat de Felip V de Borbó contra Barcelona.
El 1709 era capità de granaders del regiment que defensà el front de Vic davant l’ofensiva francesa. Pel juliol de 1711 fou nomenat coadjutor del mestre racional de Catalunya.
Durant el setge de la capital del 1713-14 fou capità de la Coronela i encarregat d’un pla per a dur falses notícies als borbònics per propiciar un assalt general que pogués ésser rebutjat desastrosament, pla que finalment fou suspès.
El 26 de juliol de 1714 fou ferit de metralla quan era de servei a primera línia. Morí l’11 de setembre durant els ferotges combats per la possessió del convent de Sant Pere.
(Artés, Bages, 1724/25 – Barcelona, 1808)
Arquitecte. Fou mestre de cases i fonts de Barcelona des del 1758.
Projectà la nova façana de l’església de la Mercè (construïda entre el 1765 i el 1775), féu el palau Moja de la Rambla (1774-86) i el nou palau episcopal (1782-86) que dóna a la plaça Nova. Dirigí l’ampliació de l’església parroquial d’Arenys de Mar (1774-84) i la construcció de la de Sant Vicenç de Sarrià (1781-83). Totes aquestes obres les féu amb la col·laboració del seu germà Pau Mas i Dordal com a constructor.
Dirigí la demolició de la torre medieval de la Portaferrissa (1774) i féu el projecte de la nova taula de comuns dipòsits a la plaça de Sant Jaume, així com el de la reforma del port de Palamós.
Fou autor de l’interessant projecte urbanístic d’Almacelles (Segrià), que constituí el més important intent urbanístic fet per iniciativa particular al temps de la Il·lustració a Catalunya, i on Mas rebé una parcel·la del poble.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
El seu estil era ponderadament barroc i molt correcte.
(Reus, Baix Camp, 14 març 1846 – Barcelona, 9 juny 1923)
Guitarrista i compositor. Deixeble de J. Brocà.
Féu una carrera de concertista i fou catedràtic de guitarra i mandolina a l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1894).
Escriví, especialment, peces per a piano, guitarra i mandolina i fundà les associacions musicals La Lira Barcelonesa i La Lira Española.
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1880 – Barcelona, 1960)
Escriptor. Obrer de formació autodidàctica, formà part del grup de Cosme i Plàcid Vidal.
En poesia publicà La corona anyal (1924), Musa popular (1928) i De cara a mar (1930), i en teatre, Soledats! (1917), i estrenà Imma (1950).
(Catalunya, segle XV – Barcelona, 1497)
Arquitecte gòtic. Nebot del també arquitecte Andreu Escuder, a qui succeí en la direcció de les obres de la catedral de Barcelona.
A partir del 1468 realitzà el claustre del monestir de Santa Maria de Jerusalem.
Dirigí al Palau Reial Major de Barcelona, diverses obres en temps del Pere IV el Conestable de Portugal i, fins a la mort, les de Santa Maria del Pi, on realitzà la sala capitular, inaugurada el 1486, i acabà el campanar, començat el 1379.
(Sueca, Ribera Baixa, 1856 – Barcelona, 1915)
Matemàtic. Estudià ciències exactes a la universitat de Madrid, i en fou professor auxiliar.
Guanyà la càtedra d’anàlisi matemàtica a València, i més tard passà a Barcelona.
És autor de diversos llibres de text, un dels més coneguts, traduït a diversos idiomes, és Análisis matemático.
(Palamós, Baix Empordà, 1858 – Barcelona, 1933)
Escriptor. Impressor d’ofici, col·laborà a “La Campana de Gràcia”, “L’Esquella de la Torratxa”, etc, amb el pseudònim de Valentí Julivert.
És autor de llibres de poesies castellanes i catalanes (Engrunes, 1887; Aires de l’Empordà, 1891; Bosquejos, 1887) i d’obres de teatre còmiques: Al vol! (1877), Dos i un sastre (1878) i d’altres.
Dades dels Països Catalans 