(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Trompeta d’ordres del tinent mariscal Antoni de Villarroel, el cap suprem de les forces catalanes el 1713-14. L’acompanyà fidelment a les ocasions de major perill.
Caigué mort al costat de Villarroel, ferit en aquella ocasió, durant el contraatac català al Pla d’En Llull, durant la terrible batalla de l’Onze de Setembre que precedí la capitulació de Barcelona davant les forces de Felip V de Borbó.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 11 novembre 1894 – Barcelona, 7 maig 1986)
Dirigent sindicalista. Residí a París (1915-17), on fou secretari d’una federació de grups d’anarquistes ibèrics.
El 1919 organitzà a Girona la federació comarcal de sindicats de la CNT. Dirigí el diari “Solidaridad Obrera” (1930-31) i es distingí com a orador sindicalista.
Partidari de la intervenció de la CNT en política, col·laborà, a títol personal, amb l’Esquerra Republicana de Catalunya.
Fou un dels signants del manifest dels Trenta (1931), que s’oposà a la FAI. Fou cap d’estadística del departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.
El 1939 s’exilià a França, i tornà a Barcelona el 1941.
(Vilassar de Dalt, Maresme, 10 setembre 1846 – Barcelona, 17 desembre 1920)
Pintor. Es formà primer a Barcelona amb Claudi Lorenzale, i després a París amb Carrière.
Es dedicà al retrat i a la pintura de tapissos.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, vers 1460)
Escultor. Pare de Joan i d’Antoni, també escultors. L’obra dels tres artistes a la catedral de Barcelona no és sempre fàcil d’atribuir a l’un o l’altre.
El pare començà a treballar a la catedral devers el 1414. Féu l’ornamentació de la glorieta del brollador de la seu, on treballà del 1440 al 1450, i diverses gàrgoles del claustre.
El Consell de Cent de Barcelona li encarregà (1444) la creu del portal Nou i una imatge de santa Eulàlia.
Els seus fills foren:
Antoni Claperós (Catalunya, segle XV) Escultor. No és clara la seva part d’intervenció, en alguns casos ben probable, a l’obra del seu pare i del seu germà. Féu les figures del portal dels Apòstols de la catedral de Girona, obrades en terra cuita i avui destruïdes. Eren una imitació no gaire reeixida de les realitzades per Guillem Sagrera a la seu de Mallorca.
Joan Claperós (Barcelona, segle XV – 1467) Escultor. Col·laborà amb el seu pare en la catedral de Barcelona, de la qual fou mestre d’obres vitalici des del 1452. Se li atribueix la imatge en terra cuita del portal de Santa Eulàlia, la decoració del castell de Centelles (1464) i la del Palau Reial de Barcelona.
(Barcelona, 1878 – 19 febrer 1959)
Aquarel·lista i dibuixant. De vocació tardana, es formà a Llotja i a l’Acadèmia Baixas.
La seva primera exposició individual la féu l’any 1923, després d’haver concorregut a diverses de col·lectives. A partir d’aleshores es dedicà plenament a la pintura i exposà amb regularitat anual.
Són característics els seus paisatges i marines, així com les composicions amb flors.
Una malaltia l’impedí de continuar treballant més enllà de 1945.
(Teià, Maresme, 20 novembre 1899 – Barcelona, 28 desembre 1987)
Tenor. Realitzà una notable carrera a Europa i a Amèrica, amb un extens repertori d’òperes, de Donizetti, Wagner, Musorgskij, i de sarsueles, d’Amadeu Vives, Federico Moreno Torroba i altres.
El 1953 participà en l’estrena de l’òpera Canigó, d’Antoni Massana.
Fou catedràtic de cant del conservatori del Liceu de Barcelona.
(Barcelona, maig 1886 – 31 octubre 1967)
Periodista i lexicògraf. Fou col·laborador d’Antoni Griera en l’Obra de l’Acció Social Popular.
Redactor en cap de “Catalunya Social” (1922-36) i membre fundador del diari “El Matí”. Signà sovint amb pseudònim (Bellesguard, Maria Bonsoms).
Defensà la doctrina social de l’Església a Lleó XIII i la qüestió social i publicà també una traducció de Don Quijote, el Nou diccionari castellà-català i el Nou diccionari català-castellà (tercera edició 1931).
(Barcelona, 1935 – 9 gener 1986)
Enòleg i polític. Doctorat en farmàcia a Barcelona, es diplomà en enologia, en dietètica i en tecnologia galènica i liofilització a la universitat de Talença (Bordeus).
Bon coneixedor de les regions vitivinícoles europees, portà la direcció enològica de cases de vins catalanes de gran anomenada. Fou el primer director (1981-84) de l’INCAVI.
És autor de treballs científics i de dues obres de divulgació: Els vins de Catalunya (1980) i Els olis de Catalunya i la seva cuina (1981), en col·laboració amb Llorenç Torrado.
Fou comissari de la demarcació de Barcelona del moviment escolta, participà activament des de l’inici de la revista “Cavall Fort” i, com a polític, fou un dirigent nacionalista molt considerat, membre fundador de Convergència Democràtica de Catalunya i president del comitè executiu de Barcelona d’aquest partit.
(Sàsser, Sardenya, 14 setembre 1879 – Barcelona, 1911 ?)
Escriptor en català. De família napolitana, és conegut pel pseudònim de Ramon Clavellet.
Fou un dels fundadors del Centre Catalanista La Palmavera. El 1906 assistí al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a Barcelona, i de llavors ençà visqué al Principat, on féu amistat amb Josep Aladern, escriví articles i donà conferències sobre el fet alguerès. El 1908 fundà la revista “La Sardenya Catalana”.
Part de la seva obra poètica, patriòtica i romàntica fou publicada a La Conquista de Sardenya (Sàsser 1906). Algunes de les seves poesies, com Serenada i l’Himne alguerès, foren musicades per Joan País i esdevingueren molt populars a l’Alguer.
(el Prat de Llobregat, Baix Llobregat, segle XVI – Barcelona, 18 juliol 1543)
Bandoler. La seva activitat, ensems amb la de la partida d’Antoni Roca, inicià un dels períodes més violents del bandolerisme popular català a la segona meitat del segle XVI.
Fou capturat prop de Vilafranca del Penedès (abril 1543), juntament amb el seu segon, lo Biscaio, i setze dels seus, tots ells foren executats.
Dades dels Països Catalans 