(el Pont d’Armentera, Alt Camp, 19 juliol 1862 – Barcelona, 1904)
Industrial. Fundà l’empresa Escofet i Fortuny, especialitzada en paviments hidràulics (1886), per a la qual arquitectes com Antoni Gaudí feien dissenys (la reedició d’un d’aquest, del 1903, fou premiada amb Delta d’Or el 1962).
Continuà la casa el seu gendre Emili Farré i Escofet.
(Cigales, Castella, segle XV – Barcelona, segle XVI)
Llibreter i impressor. D’origen probablement escocès, establert a Barcelona i a València almenys entre el 1487 i el 1500.
Dedicat a la importació de llibres d’Itàlia, continuà els negocis a València el 1488 a causa potser del procés inquisitorial dut a terme a Barcelona contra la seva mare.
De nou a Barcelona, treballà (1497) com a impressor a sou de Diego Gumiel, i després d’una nova estada a València, esdevingut ciutadà de Barcelona, formà societat (1500) per a imprimir un Flos sanctorum en català.
(Barcelona, 22 octubre 1908 – 31 març 1994)
Dibuixant i escriptor. Dedicat a la premsa infantil. Les seves primeres col·laboracions foren a les revistes “En Patufet” i “Virolet”, i, més tard, a “TBO” i “Pulgarcito”, al darrer dels quals van aparèixer les seves creacions més entranyables: el famós Carpanta i la minyona Petra, ambdós personatges característics dels sectors humils de la societat espanyola de la postguerra; Zipi i Zape, etc.
Treballà per a revistes humorístiques i esportives i realitzà moltes pel·lícules de dibuixos animats.
Com a escriptor és autor de les comèdies Assaig general (1957) i A dos quarts de set, rapte (1963).
(País Valencià, segle XVI – Barcelona, 1558)
Preceptista i hel·lenista. Es doctorà en arts a París (1536) i en medicina (abans del 1545) a Barcelona.
Catedràtic de retòrica i de grec de la Universitat de Barcelona des del 1545. Renovador dels mètodes d’ensenyament, introduí al pla d’estudis dues obres d’Erasme: els Colloquia, expurgats (1557), i la Sintaxi, amb comentaris seus i exemples traduïts al català (1557), obres que foren objecte de nombroses edicions fins al segle XVIII.
Edità, també amb finalitat pedagògica, el Gestorum romanorum epitome, de L. Florus, i els Progymnasmata, d’Aftoni d’Antioquia, traduïts del grec al llatí amb comentaris erudits, refosos més tard per un deixeble seu, l’humanista sevillà Juan de Mallara (1567).
Deixà inacabada una nova versió llatina de la Retòrica d’Aristòtil.
(Barcelona, 22 setembre 1895 – 3 desembre 1967)
Escriptor. Deixeble d’Eugeni d’Ors.
Adscrit al Noucentisme, propugnà una poesia basada en el que anomenà -sistema de ritmologia-, agrupació de cinc peus amfibraics amb una síl·laba fònica entre dues d’àfones.
Autor d’una poesia desigual, a vegades pomposa: Ritmes (1922), Primer llibre de ritmes (1931), Poema a Catalunya (1950-57). Escriví contes (Històries de la carn i de la sang, 1928), novel·la, assaigs, teatre i unes memòries (La meva vida, 1952 i 1957).
L’any 1936 guanyà el premi Joan Maragall d’assaig amb l’obra La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, 1862 – 1938)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts i a l’Escola Tècnica Tèxtil.
Es dedicà a l’ensenyament. Fundà a Barcelona l’Acadèmia Esclasans, especialitzada en dibuix de teixits, que realitzà una bona tasca formativa.
(Tortosa, Baix Ebre, 1841 – Barcelona, 1902)
Militar i polític. L’any 1858 es traslladà a Itàlia, mogut pel seu idealisme liberal.
Lluità a les files de Garibaldi. Guanyà ascensos i condecoracions.
El 1868 tornà a Catalunya per militar al partit federal. Prengué part a la Revolució.
Després es traslladà a Barcelona, on col·laborà a la premsa del seu partit.
(Barcelona, 1931 – 30 març 2008)
Realitzador radiofònic, actor i cantant.
Ha actuat en teatre català i ha enregistrat discs de cançó catalana. Ha fet programes radiofònics en català a Ràdio Barcelona, a Ràdio Peninsular de Barcelona i a Ràdio Miramar de Badalona i un espai en català a televisió.
El seu programa en català Radioscope assolí una gran popularitat.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, 24 juliol 1398)
Eclesiàstic. Abat de Vilabertran, bisbe d’Elna (1377-80), de Lleida (1380-86) -conserva, però, l’administració de la seu d’Elna-, i de Barcelona (1386-98).
Doctor en decrets i conseller de Pere III de Catalunya. Féu promulgar (1385) els estatuts sinodals de la seu d’Elna, assistí als concilis tarraconenses del 1391 al 1395, contribuí a l’armament d’una galera per a combatre els pirates musulmans, promogué a la catedral de Barcelona les obres de clausura del cor, del campanar damunt la porta de Sant Ivó i de la capella dels Sants Innocents -on fou després enterrat en un magnífic sepulcre de marbre, obra d’Antoni Canet-.
Davant el Cisma, fou partidari de Climent VII.
Protegí els jueus barcelonins arran de l’avalot del Call (1391).
(Torelló, Osona, 6 febrer 1862 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 19 juliol 1893)
Dibuixant i comediògraf. Oncle de Lambert Escaler i Milà.
Excel·lí en la caricatura i les visions humorístiques.
Publicà un àlbum amb el títol de Fullaraca. És autor del drama Al peu de la creu (1892).
Dades dels Països Catalans 