(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 2 febrer 1874 – Barcelona, 4 maig 1957)
Escultor, decorador i comediògraf.
Tot i que escriví algunes comèdies (Una poma per la set, Homenots), és conegut per les seves personals escultures de terra cuita policromada de gust modernista, un dels símbols més divulgats d’aquest moviment artístic. Deixeble de Josep Campeny.
També treballà en el disseny de diorames i realitzà els capgrossos de la processó de Vilanova i la Geltrú (1949).
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1836 – Barcelona, 15 agost 1896)
Compositor i flautista. Concertista de fama mundial dirigí la seva pròpia orquestra.
Autor de nombroses composicions de danses que es popularitzaren per tot el Principat i s’incorporaren el patrimoni tradicional.
(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 6 gener 1640)
Eclesiàstic. Essent abat de Sant Cugat del Vallès (des del 1618), pretengué la cancelleria de l’Audiència de Barcelona (1621), però trobà l’oposició del virrei duc d’Alcalà, motiu pel qual fou el dirigent de la campanya contra la continuació del seu virregnat. Nomenat, tanmateix, canceller de l’Audiència, més tard (1631) restà fidel als designis de Felip IV.
El 1634 es manifestà contra el Consell de Cent en les negociacions de l’impost del quint, i el 1639 desfermà una onada de terror damunt Barcelona d’acord amb el virrei de Santa Coloma, que havia de dur, l’any següent, a la Guerra dels Segadors.
(Sóller, Mallorca, 1854 – Barcelona, 1922)
Publicista i comediògraf. Residí a Montpeller, Barcelona (on fundà la revista “El Mosquito”, 1873), Madrid i París, on fou membre fundador (1878) de l’Alliance Latine.
Escriví, a més de llibres d’història de França, una gran quantitat de peces teatrals en castellà i algunes en català, com A l’altre món, La mestressa, La tinc a sota.
(Barcelona, 1743 – 1795)
(o Henric) Escultor. El 1762, amb Llorenç Rosselló, féu la taula de disseccions i el rentamans de l’amfiteatre del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Treballà per diverses comunitats religioses (carmelitans, paüls, monestir de Montserrat). És l’autor de la Mare de Déu dels Àngels de la fornícula de la casa gremial dels velers a Barcelona (1763). El 1767 enllestí el sepulcre del marquès de La Mina a Sant Miquel del Port, Barcelona (desaparegut).
Residí a Roma (1774-76), on féu algunes obres, com Els crucificats de Gàbaa, conservat a l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual esdevingué membre el 1782.
(Aitona, Segrià, vers 1292 – Barcelona, 9 juliol 1364)
Reina de Catalunya (1322-27). Filla de Pere II de Montcada i d’Abarca, senescal de Catalunya, i germana d’Ot I de Montcada i de Pinós, majordom i conseller reial.
Fou la tercera muller de Jaume II de Catalunya (1322), amb qui es casà a Tarragona, quant aquest restà vidu de Maria de Lusignan.
Fundà el monestir de les clarisses de Pedralbes (1326), que dotà amb el terme de Sarrià i altres rendes.
Vídua, es retirà a una residència reial prop del monestir, en el qual està enterrada en un bell sepulcre d’alabastre.
(Falset, Priorat, vers 1333 – Barcelona, 26 desembre 1416)
(o Elionor de Xipre) Reina de Xipre. Filla de l’infant Pere I d’Empúries, comte de Prades i de Ribagorça, i de Joana de Foix.
Es casà amb Pere de Lusignana, comte de Trípoli, el qual heretà el regne de Xipre (1360). Apassionada i violenta, les seves intrigues foren causa de la mort del marit (1369) i del cunyat.
Enemistada amb el seu fill, Pere II d’Empúries, el seu cosí Pere III de Catalunya, li va atorgat una pensió i la féu senyora de Valls, on visqué entre el 1382 i el 1394, on tingué diversos enfrontaments amb les autoritats locals i els ciutadans.
Els darrers anys de la seva vida els va passar a Barcelona, on acabà els seus dies com a terciària franciscana .
Va ésser un personatge popular en la literatura de segles posteriors.
(Begur, Baix Empordà, segle XVIII – Barcelona, segle XIX)
Advocat. Durant la Guerra del Francès s’uní al sometent d’ajut a Girona i contribuí a organitzar-hi un cos d’exèrcit de reserva.
En 1821-23 fou síndic de l’ajuntament de Barcelona; com a tal tractà amb el mariscal Moncey de la capitulació de Barcelona davant les tropes franceses.
Exiliat, en retornar fou nomenat promotor fiscal de l’audiència de Barcelona.
(Huelva, Andalusia, 26 juny 1890 – Barcelona, 8 juny 1977)
Director i productor cinematogràfic.
Pioner del cinema espanyol, treballà a París per a Gaumont, a Barcelona per a Éclair i com a ajudant de Griffith als EUA.
Director dels films El misterio de la Puerta del Sol (1928), primer film sonor espanyol, Maria de la O (1936-39), Marta (1954).
(Tarragona, 27 maig 1880 – Barcelona, 28 gener 1944)
Periodista. Destacà en l’especialitat esportiva, que li donà una àmplia popularitat.
Amb el pseudònim de Corredisses fou l’encarregat de la secció d’esports de “La Veu de Catalunya” durant més de trenta anys.
Contribuí a la creació del Club de Natació Barcelona i a la construcció de l’estadi de Montjuïc.
Dades dels Països Catalans 