Ciutat romana (Colonia Iulia Faventia Paterna Barcino) que fou la capital de la Laietania i correspon a l’actual ciutat de Barcelona.
Barcino
9 Respostes
Arxiu d'etiquetes: Barcelona (hist)
Barcelona, territori de
(Catalunya)
Demarcació, sota la jurisdicció de la ciutat de Barcelona.
Bé que durant l’època comtal aquesta designació fou utilitzada alguna vegada com a equivalent a pagus o comtat de Barcelona, ja a partir del segle X hom acostumà a restringir la seva accepció per tal d’aplicar-la al territori jurisdiccional de la ciutat, comprès entre el vell areny del Besòs, aigua avall del coll de Finestrelles, la serra d’Agudells, el coll Serola, el puig d’Aguilar, el coll de Vallvidrera i el puig de Sant Pere Màrtir fins al Llobregat, prop de la desembocadura.
Al segle XI comprenia, a més de les parròquies de la ciutat, les de Santa Maria del Mar, Sant Julià de Montjuïc, Santa Maria dels Sants, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells i Santa Eulàlia de Provençana.
En aquest territori, afectat a les franquícies atorgades a la ciutat, no es podien crear jurisdiccions ni drets feudals, i els castells no havien d’ésser termenals (el castell de Port, la força de Provençals, la força de Sarrià), cosa que no sempre fou respectada.
A la fi del segle XIII, tanmateix, Barcelona obtingué una extensió de la seva jurisdicció, reconeguda pel nou usatge Item statuerunt, que assenyalà els termes de Barcelona (nom emprat sovint com a equivalent de territori de Barcelona), estesos de Montgat, el coll de Finestrelles, coll Serola, Molins de Rei i Castelldefels fins a dotze llegües mar endins. Els consellers aplicaren en aquests límits més amplis la jurisdicció de les ordinacions (cosa que confirmà Jaume II el Just en un privilegi del 1319), que en qüestions marítimes arribava d’Alella a Sant Vicenç de Garraf (tot i que en alguna matèria encara continuà regint la jurisdicció de riu a riu).
Dins aquests límits, però, restaren inclosos territoris de jurisdicció privada, com els castells de Cervelló i Eramprunyà, i algunes parròquies de jurisdicció episcopal, cosa que fou origen de conflictes. Hom aplicava la designació de forà a aquests llocs i parròquies i a llurs habitants.
Aquesta jurisdicció fou suprimida amb el decret de Nova Planta (1716), en què els pobles forans adquiriren plena independència administrativa respecte a Barcelona.
Les agregacions dels municipis del pla de Barcelona a la ciutat al tombant del segle XIX (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, les Corts de Sarrià, Sants, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals el 1897; Horta el 1904; Sarrià el 1921) restituïren el territori barceloní a l’extensió de l’època comtal, llevat per a l’Hospitalet de Llobregat (l’antic Santa Eulàlia de Provençana).
Paral·lelament a l’ampliació de la jurisdicció de Barcelona, a la fi del segle XIII es concretà una jurisdicció més restringida, on els consellers exercien totes llurs atribucions, on els habitants gaudien de les màximes franquícies i en la qual ha estat vigent fins al segle XX el dret privatiu barceloní; aquest territori més restringit (anomenat també territori i termes, però més conegut amb el d’hort i vinyet de Barcelona) delimitat pel Recognoverunt proceres (1283), s’estenia de la riera d’Horta a la riera de Sants i del coll de Font-rúbia, el coll Serola, el puig Aguilar i el coll de Codines (o Collblanc) fins a la mar, tot excloent del primitiu territori de Barcelona els termes de Sant Andreu de Palomar, Sant Genís dels Agudells (amb Sant Joan d’Horta) i Santa Eulàlia de Provençana (amb l’Hospitalet de Llobregat).
Barcelona, setge de -1713/14-
(Barcelona, 25 juliol 1713 – 11 setembre 1714)
Nom amb el qual és conegut, en la historiografia internacional especialment, el setge que patí la ciutat per les tropes de Felip V de Borbó i que culminà l’Onze de Setembre.
Fou la darrera operació militar de la Guerra de Successió. Va enfrontar els defensors de la ciutat, compostos per la Coronela, l’exèrcit regular català i els ciutadans, sense exèrcits estrangers, contra els exèrcits de Felip V dirigides primer pel duc de Pópoli i després de l’entrada de l’exèrcit francès el comandament passà al duc de Berwick.
Banyols, els -Baix Llobregat-
(o Banyoles) Nom del delta del Llobregat a l’edat mitjana.
Sector de marina dels antics termes de Sant Boi de Llobregat (els Banyols de Sant Boi, esdevingut més tard el Prat de Sant Boi, dellà Aigua o de Llobregat) i de Santa Eulàlia de Provençana (els Banyuls de Provençana, esdevinguda més tard el Prat de Provençana o deçà Aigua).
Banc de Barcelona -1609/1714-
(Barcelona, 1609 – 1714)
Banc públic de dipòsit i gir. Creat pel municipi, per solucionar les tensions entre la Taula de Canvi i la banca privada.
Tenia facultats, igual que aquests, d’efectuar girs, i, a diferència de la taula, que no pagava sinó contra escriptura pública autoritzada per un notari, només exigia la signatura per al reintegrament de fons.
Era regit per un administrador, un tenidor de llibre major, un caixer, un notari i un bastaix; amb el temps arribaren a ésser nou persones. Tenia a càrrec seu l’administració del blat de la ciutat.
La primera petició al Consell de Cent de crear un banc d’aquestes característiques data ja el 1589. En pocs mesos, gràcies al nou banc, el municipi aconseguí de sanejar les seves finances, i el 1615 obtenia que fos prohibida l’actuació dels banquers particulars; el 1618 el Banc de Barcelona era instal·lat en un edifici propi, separat de la taula.
Tanmateix, l’època entre el 1640 i el 1714 fou difícil, i el banc, tal com hagué de fer la taula de canvi, hagué de tancar diverses vegades.
Amb la victòria de Felip V de Borbó el 1714 desaparegué.
Assemblea de Parlamentaris (1977)
(Barcelona, 25 juny 1977)
Organisme extraoficial format per la totalitat dels parlamentaris (47 diputats, 16 senadors elegits i els 4 senadors de designació reial) a les primeres eleccions democràtiques celebrades a Catalunya (15 juny 1977).
Constituïda per primera vegada al palau del Parlament, a Barcelona. S’encarregà, mitjançant una sèrie de comissions, de conduir el procés pre-autonòmic a Catalunya, com l’aprovació del projecte d’Estatut d’Autonomia elaborat per la comissió dels Vint a Sau (19 desembre 1978).
Assemblea de Parlamentaris (1917)
(Barcelona, 19 juliol 1917 – Madrid, octubre 1917)
Reunió extraordinària de diputats i senadors.
Davant la crisis social, política i militar de l’estat espanyol, els parlamentaris de tots els partits polítics, a iniciativa de la Lliga Regionalista, exigiren unes corts constituents que emprenguessin la reforma del país.
La vaga revolucionària del mes d’agost forçà la dimissió d’Eduardo Dato, però alhora espantà la burgesia i Francesc Cambó acceptà que la Lliga entrés a formar part d’un govern de concentració nacional format per conservadors i liberals, i s’estroncà el moviment reformista.
Assemblea de Catalunya
(Barcelona, 7 novembre 1971 – Catalunya, 1977)
Organisme unitari. Fou clandestí i agrupà l’oposició antifranquista a Catalunya de diverses organitzacions polítiques (des del centre fins a l’extrema esquerra), sindicals, associatives, territorials i independents amb l’objecte d’aconseguir les llibertats democràtiques, l’amnistia política i el restabliment de l’Estatut d’Autonomia del 1932.
Portà el pes de la lluita política fins a les eleccions de 1977 en què transmeté la representativitat a l’Assemblea de Parlamentaris.
Acció Catalana
(Barcelona, 4 juny 1922 – Catalunya, març 1931)
Partit polític. Sorgit a la Conferència Nacional Catalana d’una escissió de la Lliga Regionalista.
Nacionalista i liberal, fou presidit per J. Bofill i Mates, i Nicolau d’Olwer i A. Rovira i Virgili en foren vice-presidents.
El diari “La Publicitat” es convertí en l’òrgan difusor del nou ideari.
El 1931 es fusionà amb Acció Republicana de Catalunya i es convertí en Acció Catalana Republicana, partit d’orientació centre-esquerra que aplegava intel·lectuals, professionals i classe mitjana. Durant la guerra civil es mantingué fidel a la República.
Fou refundat el 1994 per Max Cahner.
Corpus de Sang, el -1640-
(Barcelona, 7 juny 1640 – 9 juny 1640)
Avalot entre segadors i tropes castellanes. Uns 500 segadors entraren a la ciutat, com cada any, per llogar-se per a les feines de la sega i, en ésser, ferit un d’ells per un funcionari, s’amotinaren.
Foren secundats pel poble de Barcelona, irritat com tot el Principat pel problema dels allotjaments de les tropes castellanes estacionades a Catalunya i pels atacs del comte-duc d’Olivares contra els privilegis dels catalans.
S’intentà d’assaltar el palau del virrei i foren saquejades i incendiades diverses cases. Durant els disturbis foren assassinades catorze persones, entre les quals el virrei, comte de Santa Coloma, i alguns funcionaris públics catalans considerats com a massa servils.
El motí durà encara els dies 8 i 9 i s’estengué a moltes poblacions catalanes, on foren perseguits individus de l’alta noblesa i alguns bisbes.
Aquest fet fou l’inici de la guerra dels Segadors.
Dades dels Països Catalans 