Arxiu d'etiquetes: Barcelona (cult)

Biblioteca A tot vent

5 Respostes

(Barcelona, 1928 – )

Col·lecció de novel·la en català d’Edicions Proa. Fou dirigida per Joan Puig i Ferreter en la seva primera època de Barcelona (1928-38) i fins a la seva mort (1956) durant l’etapa intermèdia de Perpinyà (1951-64).

El 1964 Joan B. Cendrós en possibilità el retorn a Barcelona on, amb el peu editorial d’Aymà i sota la direcció de Joan Oliver, arribà al número 200, mantenint la qualitat de les traduccions dels principals autors estrangers que s’hi publicaren.

L’any 1982, en haver-se constituït novament Edicions Proa com a editorial, la col·lecció li fou traspassada; a partir de 1984 s’inicià una nova etapa amb un canvi de format i un ritme de publicació de 18 títols l’any, sota la direcció d’un comitè literari que incorporà Joan Carreras i Martí, Joan Triadú i Xavier Bru de Sala.

Bibliografia Medical de Catalunya

Deixa un comentari

(Barcelona, 1918)

Inventari d’obres escrites per metges dels Països Catalans. Conté 2.625 cèdules, reunides en l’exposició bibliogràfica annexa al II Congrés de Metges de Llengua Catalana (1917).

Tot i que també hi foren catalogats texts històrics o literaris, el conjunt és fonamentalment de caràcter científic, i constitueix un important aplec de materials per a l’estudi de la medicina catalana dels segles XIII al XIX.

El volum porta una extensa introducció d’Eudald Canivell.

Bellesguard

2 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antiga residència reial, a Sant Gervasi de Cassoles.

Feta construir (1408) pel rei Martí I l’Humà a l’antiga torre de Vallblanc, al peu de la serra de Collserola, al camí de la Bonanova i Vallvidrera. Intervingué com a escrivà Bernat Metge, a qui fou degut probablement el nom de Bellesguard. El rei hi celebrà les noces amb Margarida de Prades (1409), beneïdes pel papa Benet XIII.

Mort el rei Martí, Bellesguard inicià la decadència, bé que continuà com a possessió reial, fins que fou lliurada a mans particulars (1422).

El 1907, Antoni Gaudí convertí les ruïnes en una residència privada (torre Bellesguard), fent-hi una interpretació del gòtic per tal de retre homenatge al darrer rei de la dinastia catalana.

Barcelona Divulgación Histórica

4 Respostes

(Barcelona, 1945 – 1965)

Publicació en vuit volums dels texts radiats per Ràdio Barcelona, redactats per iniciativa de l’Institut Municipal d’Història i publicats a càrrec de l’editorial Aymà.

De diversa col·laboració i de temes referits a la història de Barcelona, els articles són generalment de primera mà.

Paral·lelament, l’Institut Municipal d’Història publicà cinc quaderns de “Sumario de Emisiones” (1944-49), amb resums i algun treball original.

Durant els anys 1959-65 la publicació prengué nova forma i, sota el títol de “Divulgación Histórica de Barcelona”, aparegueren quatre volums més, publicats per l’ajuntament, el darrer dels quals conté un índex general.

Barcelona Atlètic

3 Respostes

(Barcelona, 1970 – )

Club de futbol. Fundat com a filial del Futbol Club Barcelona.

Anomenat de primer Espanya Industrial, i després, successivament, Comtal, Atlètic de Catalunya i Atlètic de Barcelona, forma part de la segona divisió A des del 1982, any en què deixà de jugar al camp de l’antic Club Esportiu Fabra i Coats i passà a fer-ho al miniestadi, construït al costat del Nou Camp.

De les seves files es nodreix bona part del Futbol Club Barcelona.

A partir del 2010 s’anomenà Futbol Club Barcelona B.

Barcelona, Trio de

2 Respostes

(Barcelona, 1981 – 1994)

Formació instrumental. Constituïda pel pianista Albert Giménez i Atenelle, el violinista Gerard Claret i Serra i el violoncel·lista Lluís Claret i Serra.

El seu repertori incloïa les integrals de Mozart, Beethoven i Brahms, però també obres de Messiaen i de compositors contemporanis, algunes de les quals han enregistrat en disc.

Barcelona, missa de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV)

Conjunt de peces polifòniques sobre l’Ordinari de la missa.

Procedent del repertori de la capella pontifícia d’Avinyó, i vinculada a la capella musical catalano-aragonesa, la tècnica d’aquesta missa deriva de la d’Ars Nova francesa.

Hi ha peces tropades, un ritme idèntic al llarg de determinats fragments que alterna amb l’hoquetus, procediment rítmic característic d’aquell art musical.

Barcelona, escola filosòfica de

2 Respostes

(Barcelona, segle XIX – 1939)

Conjunt de pensadors, que van desenvolupar llur activitat a la Universitat de Barcelona a partir del segon terç del segle XIX, paral·lelament a la renaixença literària i política, sense les característiques pròpies d’una escola filosòfica.

Des dels seus primers representants, seguidors de l’escola escocesa, la diversitat en els mètodes i en les posicions ideològiques és manifesta, encara que hi ha un conjunt d’afinitats bàsiques i una comunitat d’estil i d’actitud, com: l’allunyament de tot dogmatisme, l’intent d’integració de la filosofia com a teoria i com a forma de vida, el culturalisme i la continuïtat històrica.

En els anys d’entreguerres i sobretot a partir del 1928, adquirí consistència i rigor, encara que les circumstàncies polítiques n’impediren el desenvolupament. Però resten com a testimoniatge els pensadors procedents d’aquella comunitat que han exercit la docència a les universitats americanes.

Barcelona, escola de cinema de

8 Respostes

(Barcelona, 1966 – 1969)

Grup de realitzadors cinematogràfics catalans o establerts a Barcelona: Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Carles Duran, Vicenç Aranda, Ricard Bofill i, posteriorment, Jordi Grau i José Maria Nunes.

Fou propugnada pel crític i cap de producció Ricard Muñoz i Suay, enfront de la generació madrilenya denominada Nuevo Cine Español.

A part la intenció propagandística del terme, el nexe, no gaire coherent, entre les seves obres era, juntament amb l’abaratiment de la producció, una ambició renovadora actualitzant i en certs casos contestatària.

La temporada 1968-69 el grup desaparegué de fet.

Barcelona, Escola d’Arqueologia de

Deixa un comentari

(Barcelona, després 1915 – 1939)

Grup de prehistoriadors i arqueòlegs, deixebles de Pere Bosch i Gimpera.

L’accés d’aquest als càrrecs de director del Servei d’Excavacions de l’Institut d’Estudis Catalans (1915) i, sobretot, a la càtedra d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona (1916), enquadren l’origen de l’escola.

Cal fer esment, en una primera etapa, dels nom de Lluís Pericot, Josep Colominas i Josep de C. Serra i Ràfols i, posteriorment, dels de Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell i Antoni Arribas.