(Barcelona, 1993 – )
Revista d’història. Pertany al grup editorial Afers i coeditada amb el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona.
Dirigida per Rafael Aracil i Josep Termes, i Agustí Colomines com a cap de redacció.
La revista dedica atenció fonamental a la història, però els darrers anys ha ampliat el seu abast temàtic a les arts i al pensament.
Té una periodicitat quadrimestral.
(Barcelona, 14 febrer 1493)
Compilació del dret general de Catalunya, aplegada i reelaborada successivament cap al final del segle XVI i a la primeria del segle XVIII.
La primera redacció fou acordada per les Corts de Barcelona del 1413 i encarregada a una comissió de juristes, els quals agruparen sistemàticament els capítols dels antics Usatges de Barcelona i les constitucions i altres fets de Corts, i els traduïren al català. L’obra, però, amb l’addició d’un nou volum que incloïa les Pragmàtiques, no fou publicada fins al regnat de Ferran II el Catòlic (1493).
La segona edició, fruit de les Corts presidides per Felip II, fou publicada en 1588-89 i comprenia un tercer volum on eren aplegades les disposicions que havien perdut vigència.
La tercera edició, acordada per les Corts de Barcelona del 1702, presidides per Felip V de Borbó, aparegué el 1704, poc abans de la guerra de Successió. Aquesta darrera edició ha continuat vigent en algunes matèries (dret privat, processal, etc) fins a la compilació del 1960.
(Barcelona, 1 agost 1837 – 24 novembre 1843)
Diari adherit al partit progressista.
Creat per demanar l’acompliment de la constitució del 1837, és una àmplia font d’informació de l’avalot progressista del 1840, de l’alçament del 1842 i de la revolta de la Jamància del 1843.
Favorable a la Junta Suprema, sobrevisqué pocs dies a la capitulació de Barcelona, a causa dels atacs que havia publicat contra els caps militars que havien bombardejat la ciutat.
(Barcelona, 1973 – 1989)
(CIDC) Entitat d’administració local. Fundada per la diputació de Barcelona, l’ajuntament de Barcelona i la Cambra de Comerç de Barcelona; posteriorment s’hi adheriren les cambres de comerç de Girona, Tarragona i Lleida, la Generalitat i la Corporació Metropolitana.
Ha tingut una especial incidència en el camp de la producció i difusió d’estadístiques demogràfiques i d’equipaments de Catalunya, i ha estat capdavanter en la introducció de tècniques documentals i de les noves tecnologies i teledocumentació.
Ofereix serveis d’accés a la documentació econòmica catalana, a la de l’estadística espanyola, així com a la informació estadística, científica i tècnica d’arreu del món, accessibles per mitjans teleinformàtics.
Ha creat diverses bases de dades: ECOCAT, d’economia de Catalunya, i el Banc d’Estadístiques Municipals, amb dades dels municipis de Catalunya. Edita diverses publicacions, com l’Anuari Estadístic de Catalunya (des del 1985).
El 1989 es convertí en l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).
(Barcelona, segle XIV – )
Compilació de disposicions de dret marítim i mercantil, d’autor anònim i privat, per les quals es regiren els Consolats de Mar dels Països Catalans, redactats sobre els costums marítims de la ciutat de Barcelona, i que constitueixen la culminació d’un procés jurídic que s’havia obert amb els Usatges (1056-68).
Entre els textos inclosos, n’hi ha de caràcter substantiu i de caràcter processal, i entre els primers, excel·leixen els Costumes de la mar (segle XIII).
Redactada en català, esdevingué el codi de la legislació marítima i comercial de la Mediterrània i aconseguí arreu un enorme prestigi, essent traduït, ja en el segle XVI, a la majoria de llengües europees.
(Barcelona, 1886 – )
Institució. Fundada amb el nom d’Escola Municipal de Música de Barcelona, destinada a l’ensenyament del solfeig i dels instruments musicals.
Fins el 1896 fou vinculada a la Banda Municipal de Barcelona, i ambdues institucions foren dirigides per Josep Rodoreda. El 1963 obtingué el reconeixement oficial de conservatori superior de música.
Els seus directors han estat importants músics catalans.
(Barcelona, 1913 – 1924)
Organisme, creat a partir del Consell d’Investigació Pedagògica creada per la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts de la diputació de Barcelona, el qual el 31 de gener de 1916 emprengué una nova etapa i adoptà el nom definitiu, que passà a dependre de la Mancomunitat de Catalunya el 14 d’abril de 1920. El primer director fou Eugeni d’Ors, i Alexandre Cirici el primer secretari.
D’entre les seves activitats cal assenyalar l’organització de les Escoles d’Estiu, l’extensió del sistema Montessori, la creació dels Estudis Normals, la fundació de les escoles pilot de la Mancomunitat, el servei de publicacions “Quaderns d’Estudi”, “Butlletí dels Mestres” i els textos de divulgació de la “Biblioteca Minerva”; organitzà, també, una magnífica biblioteca pedagògica i assessora els altres organismes de la Mancomunitat per a l’establiment de biblioteques especialitzades.
Suspeses les activitats del Consell per la Dictadura de Primo de Rivera, la seva obra es perpetuà a través del Consell Informatiu de Pedagogia, creat el 1930, i sobretot pel Consell de Cultura de la Generalitat, que nasqué amb l’adveniment de la República.
(Barcelona, juliol 1932 – Tarragona, octubre 1935)
Reunions organitzades per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya els anys 1930.
Al primer congrés (1932), presidit per Alexandre Soler i March i que aplegà 117 arquitectes de tots els Països Catalans, hom intentà d’establir els fonaments de les lleis que dins l’Estatut de Catalunya havien de regular l’urbanisme i l’habitació; hi destacaren les ponències de Rubió i Tudurí (Relacions entre les urbanitzacions locals i un pla regional o nacional), de Ricard Giralt i Casadesús (sobre la llei d’urbanisme i l’especulació dels terrenys a les ciutats) i de Ramon Puig i Gairalt (sobre barriades obreres).
El segon congrés (1935), presidit per Amadeu Llopart i que aplegà 150 congressistes, amb assistència de diverses institucions artístiques i culturals catalanes, tingué un caire menys programàtic i polític, però seguí la mateixa temàtica; hi destacà la ponència de Puig i Gairalt (Possibles solucions de la crisi del ram de la construcció).
(Barcelona, del 10 al 14 abril 1978)
Assemblea, celebrada sota el patrocini dels òrgans de govern de les universitats catalanes.
Els temes tractats feren referència a les relacions entre l’ensenyament universitari i la societat, la docència, la recerca i l’estructura territorial.
(Barcelona, del 7 al 14 abril 1918)
Assemblea. Malgrat els bons oficis del rector de la Universitat de Barcelona Dr. Valentí Carulla, aquest congrés es va veure obligat a celebrar les sessions a l’Ajuntament de Barcelona.
Fou presidit per August Pi i Sunyer, i actuà de secretari Josep M. Batista i Roca, president de la comissió organitzadora, estudiant en aquell moment.
Les conclusions del congrés, que serviren de base per al reglament de la futura Universitat Autònoma, poden resumir-se en: lliure elecció pels interessats de les autoritats acadèmiques, substitució del sistema d’oposicions, participació indirecta dels alumnes en el govern de la universitat, llibertat de les facultats per establir llurs plans d’estudi, autonomia acadèmica i docent i oficialització del català.
El congrés creà una comissió que publicà l’any següent el Manifest dels universitaris, signat per 26 catedràtics.
Dades dels Països Catalans 