Arxiu d'etiquetes: Bages

Navàs (Bages)

Municipi del Bages (Catalunya): 80,62 km2, 370 m alt, 6.020 hab (2017)

0bages(o Navars, o Castelladral)  Situat entre el Llobregat i el Cardener, al peu de la serra de Castelladral.

Les activitats agrícoles estan en decadència: s’hi conrea només vinya. El principal recurs és la indústria, en primer lloc la tèxtil (filats de cotó), cal esmentar, també, la derivada de la fusta i la fabricació de materials per a la construcció. Àrea comercial de Manresa.

La població quasi s’ha quadruplicat des del 1900 (1.418 h), especialment entre el 1960 i el 1970, com a conseqüència del desenvolupament industrial, que s’ha localitzat als voltants del nucli urbà.

El poble és en terreny pla, a la dreta del Llobregat; la parròquia arxiprestal (la Sagrada Família) data del 1907.

El terme comprèn els pobles de Castelladral (capital del municipi fins al 1960), Sant Cugat del Racó, el Mujal i Sant Salvador de Torroella, l’antic monestir de les Esglésies, la quadra de Valldeperes, els nuclis industrials del Palà de Torroella i la colònia Valls i l’antic poble d’Orriols.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesInstitut Sant JordiEscola Diocesana

Navarcles (Bages)

Municipi del Bages (Catalunya): 5,52 km2, 269 m alt, 5.950 hab (2017)

0bagesSituat a l’extrem oriental del pla de Bages, a l’esquerra de la riera de Calders, prop de la seva confluència amb el Llobregat, i per la riera de Navarcles, afluent de la de Calders, al nord-est de Manresa.

A la vora del riu hi ha conreus d’horta per a consum local, però hi prepondera el secà (cereals, vinya). Ramaderia porcina i avicultura. El sector secundari i els serveis, però, són els principals recursos econòmics del municipi: indústria tèxtil (colònia del Galobard) i lloc de segona residència i estiueig. Àrea comercial de Manresa. Població en ascens.

El poble és a la confluència de la riera de Navarcles amb la de Calders, prop del Llobregat; l’església parroquial (segle XVII) conserva des del 1863 les relíquies de sant Valentí. Resta de l’època medieval la capella de Sant Bartomeu (segle XIII).

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Museu de Montserrat

(Montserrat, Bages, 27 abril 1911 – )

Fons museístic, inaugurat com a Museu Bíblic, amb la renovació de les seves dependències, que comportà la fusió de tot el fons museístic (abans repartit en dues seus) en un mateix edifici.

L’antic restaurant projectat per Josep Puig i Cadafalch l’any 1929 i un espai annex als fonaments de la torre del Monestir acullen ara les col·leccions d’arqueologia de l’Orient bíblic, orfebreria, pintura antiga i la col·lecció Josep Sala de pintura i escultura modernes, així com una mostra iconogràfica de la Mare de Déu de Montserrat titulada Nigra sum.

L’any 2004 s’inaugurà la seva remodelació, que millorà notablement els accessos i guanyà una gran superfície interior de 1.500 m2, aprofitant els espais que havia dissenyat, sota la plaça de la basílica, l’arquitecte Puig i Cadafalch. D’aquesta manera el museu disposa de botiga, sala d’exposicions temporals, una sala polivalent i nous magatzems.

L’ampliació també féu possible dur a terme una modificació i racionalització del recorregut per les diferents sales, seguint una ordenació cronològica de les obres. Cal destacar l’obertura d’una nova sala d’exposició de dibuixos i aquarel·les, amb obres inèdites d’artistes catalans.

Enllaç web: Museu de Montserrat

Mura (Bages)

Municipi del Bages (Catalunya): 47,79 km2, 454 m alt, 227 hab (2017)

0bagesSituat als vessants del nord-oest de la serra de Sant Llorenç del Munt, atravessat de llevant a ponent per la riera de Mura (o de Nespres), a l’extrem sud-est de la comarca, al límit amb el Vallès Occidental. El terreny és aspre i escabrós, la major part del qual és ocupat per rocam i per la zona forestal (pins, roures, alzines, matolls i pasturatges).

L’agricultura és poc important: conreus de cereals, oliveres, vinya i regadiu. Centre d’estiueig i de segones residències. Una part del terme està inclosa al parc natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac. Àrea comercial de Manresa.

El poble té un aire pintoresc i es troba ben conservat, prop de les restes de l’antic castell de Mura. L’església parroquial de Sant Martí és romànica (segles XI-XII). Fou l’origen del marquesat de Mura.

Dins el terme hi ha l’ermita de Sant Lleïr, l’església pre-romànica del Marquet, el gran casal romànic del Puig de la Balma, les coves de la coma d’en Vila, el veïnat de la Mata i l’antic poble de Santa Creu de Palou.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiquesCentre Excursionista

Montserrat, monestir de

(Monistrol de Montserrat, Bages)

Monestir i santuari benedictí (Santa Maria de Montserrat) (720 m alt). Situat al massís de Montserrat, al límit amb el municipi de Collbató. S’hi ha establert de fa segles una hostatgeria important i, modernament, els serveis turístics necessaris per al santuari més important de Catalunya, que ha arribat a atraure, alguns anys, més d’un milió de visitants.

Documentalment consta que des dels volts de l’any 880 existia a la muntanya una capella dedicada a la Verge, donada per Guifre el Pilós al monestir de Ripoll; la capella fou probablement bastida als temps visigòtics. Sembla que entre els anys 1011 i 1018, un monjo de Ripoll, Joan, passà a regir el cenobi de Santa Cecília de Montserrat, supeditat a Ripoll.

Santa Cecília s’oposà a l’intent de fusió i aconseguí la delimitació de propietats; aleshores l’abat Oliba de Ripoll es decidí a fer la fundació del veritable monestir de Santa Maria, vers l’any 1025, car el 1027 ja és mencionat el cenobi. En els primers temps, Montserrat i Ripoll tenien un sol superior, l’abat de Ripoll, però des del 1082 existeixen ja escriptures signades pels priors de Montserrat, si bé nomenats amb filiació directa de Ripoll.

Durant els segles XII i XIII el monestir de Montserrat cresqué ràpidament i començaren els intents d’emancipació de la tutela del monestir de Ripoll. Fou també durant el segle XIII quan començaren els pelegrinatges a Montserrat, i el monestir adquirí, a partir d’aquella època i d’una forma successiva, nombrosos privilegis, concedits pels papes, pels arquebisbes de Tarragona i per Jaume I (1271) i els seus successors. També abundaren en aquells anys les donacions de terres, masos i fins d’algunes petites esglésies i castells. La importància creixent del monestir de Montserrat, determinà la decisió dels monjos d’independitzar-se de Ripoll; això originà una sèrie de disputes que provocaren l’arbitratge d’un dels concilis celebrats a Tarragona a la darreria del segle XIII.

Si bé durant el segle XIV l’arquebisbe de Tarragona es dirigí, a instàncies de l’abat de Ripoll, al papa Joan XXII i al rei Jaume II per tal de relligar la dependència de Montserrat a Ripoll, al començament del segle XV s’assolí la completa independència (10 març 1410), en erigir Benet XIII (el papa Luna) el monestir de Montserrat en abadia independent, que confirmaren els papes Martí V i Eugeni IV. Un intent de reforma monàstica, adaptada al model imperant a Itàlia i propugnada pel papa Eugeni IV amb la vinguda de sis monjos de Montecassino, fracassà i provocà un període de franca decadència.

Al final del segle XV, per disposició del rei Ferran el Catòlic, passà a dependre del monestir de Sant Benet el Reial, de Valladolid, i perdé la dignitat abacial, la qual li fou retornada cinc anys després pel papa Alexandre VI, en temps del gran abat Garsias de Cisneros, que s’oposà al general de Sant Benet el Reial. L’abat Garriga col·locà i beneí la primera pedra de l’església actual, el 1560, que no fou consagrada fins al 1592. Durant aquest temps Montserrat s’annexà, entre altres, l’abadia de Santa Cecília.

L’any 1641, amb motiu de la insurrecció de Catalunya contra Felip IV, hagueren d’abandonar el monestir tots els monjos castellans, entre els quals l’abat. Durant la guerra de Successió tornaren a ésser desterrats els castellans, com a partidaris que eren de Felip V. Durant la guerra del Francès, el monestir, pres per Suchet, fou cremat l’any 1811, i l’any següent fou volat per ordre del general Mathieu. Novament hagueren d’abandonar-lo els monjos durant la guerra dels Set Anys, i el 1835, en ocasió de la crema dels convents.

Si bé el 1844 fou obert el santuari amb la nova entronització de la Verge per l’abat Blanch, la data inicial de la reconstrucció definitiva és la del 1862, en temps de l’abat Miquel Muntadas. El 1881 tingué lloc la coronació de la Mare de Déu de Montserrat i la seva proclamació com a patrona de Catalunya, per concessió de Lleó XIII. Durant el segle XX ha estat reconstruït el monestir i el palau de la Verge, ha estat refeta la biblioteca i s’han editat la famosa Bíblia i nombroses revistes i llibres. A mitjan 1936 tingué lloc una nova dispersió de la comunitat, i després de la guerra civil recomençà la vida monàstica.

El 1946 en fou nomenat abat Aureli M. Escarré, que prosseguí activament la tasca de reconstrucció espiritual i cultural del monestir, convertit a més, a partir d’aleshores, en un centre de manifestacions catalanistes i antifranquistes. L’abat Escarré hagué d’exiliar-se després d’unes dures crítiques a la dictadura espanyola el 1966. fou substituït per Cassià Just i aquest, al seu torn, per S. Bardolet (1989).

montserrat_monestir2ART: La primitiva imatge de la Verge, venerada a l’antiga ermita de Santa Maria fou renovada al traspàs del segle XI al XII.

L’església, d’estil romànic, fou ampliada i restaurada l’any 1537 segons línies gòtiques. Del claustre gòtic, construït sota l’impuls del seu abat comendatari Julià della Rovere, el futur papa Juli II, pels arquitectes Jaume Alfons i Pere Baset, només se’n conserva una ala.

L’església actual data de la segona meitat del segle XVI –fou consagrada el 1592- i consta d’una sola nau i de 12 capelles laterals. El cambril de la Verge, d’estil neoromànic, fou construït l’any 1878 per Francesc de P. del Villar, i decorat amb vidrieres policromes, marbres i frescos de J. Llimona, a la volta; el 1947 es féu l’ofrena d’un nou tron a la Verge.

Dos importants sepulcres renaixentistes es conserven a Montserrat: el de Bernat de Vilamarí, amb imatge jacent del difunt, a l’estil del de Merliano da Nola, a Bellpuig, i el de Joan d’Aragó, amb la imatge del difunt agenollat i amb actitud orant sobre un sepulcre sostingut per atlants i cobert, el conjunt, per un baldaquí circular recolzat en columnes. Amb motiu de les reformes arquitectòniques esmentades treballaren a Montserrat pintors com Pere Serafí i, sobretot, el portuguès Benito Sanxes Galindo, que decorà el refectori, però totes aquestes obres s’han perdut.

Del segon quart del segle XVII cal fer esment d’una escola pictòrica, a la qual Joan Ricci donà l’impuls més important. Gaudí també va fer alguna obra complementària a la Santa Muntanya, i han estat molts els artistes catalans que han col·laborat en la seva ornamentació. El museu del monestir és, així mateix, de gran interès, especialment la seva col·lecció de pintures.

Enllaç web: Abadia de Montserrat

Montserrat, muntanya de

(Anoia / Bages / Baix Llobregat)

Massís muntanyós (1.224 m alt), pertanyent a la Serralada Pre-litoral, que s’estén en una llargada de 20 km i una amplada de gairebé 10 km, en direcció sud-oest – nord-est, més afilat als extrems, i forma la paret occidental del congost del Llobregat.

Morfològicament, pertany al sistema Mediterrani, però estructuralment és constituït pels terrenys terciaris de la Depressió Central; una capa horitzontal de conglomerats eocènics, de 550 m de gruix -les parets del qual formen les muralles de tons grisencs-, jeu sobre les masses de conglomerats i gresos eocènics, de tons roigs, que es descomponen en una sèrie d’esglaons formats pels estrats superposats.

Aquestes pudingues (anomenades montserratines) són els dipòsits d’al·luvions fluvials que assenyalen el límit del mar eocènic, és a dir, els grans blocs rodats que, procedents de rius cabalosos, voregen el marge de la depressió de l’Ebre, però que, per un conjunt de circumstàncies, es presenten aquí amb plenitud única al món, i han donat lloc a un relleu del qual és prototipus i epònim.

Els factors que condicionen el relleu montserratí, a més de la seva natura petrogràfica, són l’erosió diferencial, que ha desfet els materials fins, però no els conglomerats més grossos, motiu pel qual ha quedat aïllat el massís pel nord, l’est i l’oest; la proximitat de la potent falla del VallèsPenedès, l’enfonsament de la qual explica el penya-segat de l’abrupte mur meridional (pel sector nord-est, la verticalitat és conseqüència del nivell de base, 300 m més baix, a causa de l’excavació del Llobregat), i determina a més l’equidistància de les diàclasis; l’existència de diàclasis verticals, les quals tallen els estrats disposats en capes horitzontals en cubs o prismes superposats -segons el gruix del conglomerat-, i que han determinat, respectivament, formes globuloses o d’orgue, els vèrtexs dels quals s’arrodoneixen per l’erosió; l’últim factor són els fenòmens càrstics, ja que, a conseqüència de la natura calcària corona, constitueixen la singular cresta terminal.

La imaginació popular ha donat nom a les figures d’aquestes formes: els Flautats, els Frares Encantats, el Cavall Bernat, etc. A les masses dels conglomerats hi ha tots els pisos de l’eocè, els quals es poden identificar gràcies a la presència de fòssils. La màxima altitud és la de Sant Jeroni, amb 1.224 m.

La vegetació no abunda a causa de la falta de sol; als cims només apareixen mates d’alzinars entre les fissures; al vessant sud hi ha la màquia, i al nord hi ha teixos, boixos, heures, avellanes i clapes de pi blanc.

Des del monestir de Montserrat hi ha un funicular a Sant Joan i un d’aeri a Sant Jeroni; a més, hi ha l’aeri que puja de Monistrol i que enllaça el monestir amb el ferrocarril de Barcelona a Manresa.

El 1987 va ser declarat parc natural per la Generalitat de Catalunya i està gestionat pel Patronat de la Muntanya de Montserrat.

Enllaç web: Patronat de la Muntanya de Montserrat

.

Monistrol de Montserrat (Bages)

Municipi del Bages (Catalunya): 11,77 km2, 161 m alt, 2.935 hab (2017)

0bages

Situat a l’extrem sud de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat, al vessant nord-est del massís de Montserrat i a banda i banda del Llobregat.

L’agricultura és de secà, si bé ocupa una mínima part del terme a causa de la topografia montserratina que n’impedeix treure grans rendiments agrícoles. La vida econòmica local es basa en la indústria, notable des de mitjan segle XIX; la tradicional indústria tèxtil, dedicada a la fabricació de filats i teixits de cotó ha donat pas a altres sectors industrials, com ara el metal·lúrgic, de la confecció, químics (tints) i del material elèctric. L’existència dins el terme del santuari de Montserrat ha impulsat, a més, la indústria hotelera i de serveis. Àrea comercial de Manresa.

La vila es troba al peu de la muntanya montserratina, a la dreta del riu.

Dins el terme hi ha també l’ermita de Sant Jeroni, l’antic hostal de la Creu, la colònia Gomis i l’enclavament rural de Vilamarics.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Marganell (Bages)

Municipi del Bages (Catalunya): 13,53 km2, 291 m alt, 277 hab (2016)

0bages

Situat al vessant nord del massís de Montserrat i drenat per la riera de Marganell, afluent per la dreta del Llobregat. El terreny, accidentat, culmina al puig de Sant Jeroni (1.224 m alt) i en bona part ocupat per bosc de pins, matoll i erms.

La vida econòmica del municipi és bàsicament agrícola de secà, amb conreus de cereals i vinya. Ramaderia (vaques i porcs) i aviram. Producció casolana de mató. La major part de la població activa treballa a les indústries de Castellbell. Àrea comercial de Manresa.

El poble és dominat per l’església parroquial de Sant Esteve situada al raval de Cal Janet, i per la casa de comú, al Carrer de la Tenda.

Dins el terme hi ha la colònia Puig, l’antic monestir de Santa Cecília de Montserrat, amb una notable església romànica, i el nou monestir de Sant Benet de Montserrat. El segle X pertanyia al terme del castell Marro.

Enllaços web:  AjuntamentEstadístiques

Manresa, col·legiata de

(Manresa, Bages, 1328 – 1486)

Església parroquial (Santa Maria de Manresa), dita popularment la seu de Manresa. Edificada al planell superior del puig Cardener. L’actual edifici fou iniciat sota la direcció de Berenguer de Montagut; el 1371 ja hi havia culte, i fou acabada substancialment el 1486. El campanar fou acabat el 1592, i el baptisteri i la façana principal, projectats per A. Soler i March, daten de 1915-34.

Dins l’arquitectura gòtica catalana és un cas notable de síntesi d’estructures pròpies dels temples d’una i tres naus. conté diversos retaules gòtics. La imatge de la Mare de Déu de l’Alba és una talla daurada atribuïda a Pere des Puig (final del segle XIV). La cripta fou decorada escultòricament per Jaume Padró (1781). Sofrí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714), i una important devastació el 1936.

De les construccions precedents resta una part del temple consagrat el 937, uns claustres i un pòrtic del segle XI i una portalada (segle XII) amb timpà atribuït a Arnau Cadell.

manresa_seu2

Al servei de la primitiva església de Santa Maria, restaurada vers el 880 i consagrada entre el 937 i el 945, hi hagué una important comunitat canonical segons la regla aquisgranesa. Sofrí les ràtzies sarraïnes entre el 998 i el 1003, i vers el 1020 el bisbe Oliba tornà a consagrar l’església, i reorganitzà també la canònica.

El 1098 el bisbe Berenguer Sunifred la convertí en canònica augustiniana i l’encomanà a Bernat, prior de l’Estany, perquè la reformés. Era regida per un abat, titulat més tard prepòsit o paborde, i tenia 12 canonges i dos capellans domers. Formaven part de la dotació canonical set esglésies veïnes. En 1397-1433 acollí una part de la comunitat de l’Estany, però no s’aconseguí la fusió, per oposició del bisbe de Vic i dels canonges manresans.

El 1592 fou convertida en col·legiata secular, que fou suprimida pel concordat del 1851; però, el 1884 fou restablerta per Lleó XIII, que atorgà honors de basílica al temple, declarat monument nacional el 1931.

Enllaç web: la Seu de Manresa

Manresa (Bages)

Municipi i capital comarcal del Bages (Catalunya): 41,65 km2, 238 m alt, 74.752 hab (2016)

0bages

Situat al sud del pla de Bages, el territori és accidentat per diversos turons i relleus (Collbaix, 544 m) i drenat pel Llobregat i el Cardener, a la riba esquerra d’aquest riu, i per les rieres de Guardiola i Rajadell.

ECONOMIA.- Agricultura de secà (conreus mediterranis) i de regadiu (hortalisses i farratge), que és possible gràcies als regatges provinents de la sèquia de Manresa, derivada del Llobregat; l’expansió urbanística redueix cada cop més l’espai dedicat als conreus. Ramaderia (bestiar boví i porcí). El principal recurs n’és la indústria, activitat que ocupa la majoria de mà d’obra de la població activa; sobresurt la indústria tèxtil. Al segle XIX era ja un important centre cotoner, matèria que substituí la llana; també hi té importància la tradicional indústria sedera. Al segle XX la indústria s’ha diversificat: la sidero-metal·lúrgica (fabricació de maquinària tèxtil, acer, carrosseries); la química, destaca la del cautxú (pneumàtics); la de la fusta (torneries, mobles) aprofita la primera matèria de les conques del Llobregat i del Cardener; cal esmentar, a més, l’alimentària (farina, galetes, vi), la paperera, l’adobera i la hidroelèctrica (central). L’activitat industrial, que augmentà gràcies a l’aprofitament de la força mecànica de l’aigua i amb la introducció de la màquina de vapor, es desenvolupà sobretot gràcies a la instal·lació d’una xarxa de comunicacions (el ferrocarril hi fou instal·lat el 1859) a partir de mitjan segle XIX; és una prolongació del complex industrial barceloní que s’estén al llarg del Llobregat.

pobl_manresa

POBLACIÓ.- Demogràficament acusa aquest desenvolupament econòmic; al començament del segle XIX tenia uns 850 h (n’havia perdut amb la guerra del Francès), i el 1900 en tenia 23.252; des del 1950 (llavors, 40.452 h) la població ha augmentat el 59,1%. Fou molt important la immigració. La barriada de Guix ha estat absorbida per la ciutat. Centre de l’àrea comercial. És un centre de comunicacions.

Gràcies a les seves funcions, a més d’estructurar al seu voltant la vida del Bages com a capital, és un veritable cap regional a les terres de l’interior (fins a sectors del Prepirineu, de la Segarra i d’Anoia). La seva població s’ha incrementat respecte a la del total comarcal: el 1986 representava el 43,5%, és a dir, un 16,5% més que el 1860, acusant una petita pèrdua al decenni del 1990 (1996), data en la qual representava un 42,1%.

A primers del segle XX es fundaren diverses entitats culturals i socials, com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905). També disposa d’escola de la Universitat Politècnica de Barcelona. El municipi comprèn, a més, els nuclis de Viladordis, el Guix, Miralpeix, la plana del Pontnou, el Xup, el barri de Sant Pau i les colònies industrials dels Comdals i els Polvorers.

HISTÒRIA.- El nucli romà (anomenat Minorissa segons alguns historiadors) s’establí en el cim del puig Cardener, on hi havia ja un poblat ibèric, del qual es conserven restes. Sota dominació musulmana al segle VIII, fou abandonada durant un temps i de nou conquerida, fins que Guifre I el Pilós la posà definitivament sota domini cristià el 876. Després de la destrucció sarraïna de l’any 1000 fou repoblada i reconstruïda al voltant del puig Cardener i el puig Mercadal.

Jaume II el Just la ratificà com a ciutat (1315), Joan I el Caçador creà el Consell dels Cent Jurats per al govern municipal (1393) i més endavant Felip III concedí la creació d’una taula de comuns dipòsits (1603). Durant les guerres dels Segadors i de Successió prengué una decidida actitud anticentralista: durant la primera acollí la Generalitat de Catalunya, i durant la segona fou incendiada (1713). El decret de Nova Planta li conferí el cap de corregiment de Manresa. Participà activament en la guerra del Francès, en que inicià la crema del paper segellat (1808), i el seu sometent derrotà els francesos al Bruc (1808). Fou el centre també de la guerra dels Malcontents (1827).

L’arribada del ferrocarril (1859) impulsà la industrialització i la seva constitució com a centre aglutinador de les comarques del Bages, el Solsonès i el Berguedà. El 1892 s’hi celebrà l’Assemblea de la Unió Catalanista, que aprovà les Bases de Manresa. L’increment de l’immigració, iniciat el 1925, permeté no solament una transformació de l’urbanisme, sinó una participació activa en els conflictes polítics (aixecament de l’Alt Llobregat, 1932; fets del 6 d’octubre de 1934) i en la guerra civil.

casa Torrents, de Manresa

ART.- La catedral, dedicada a santa Maria de l’Alba, fou consagrada l’any 1548. El 1322 fou començada per Berenguer de Montagut, que hi posà la primera pedra el 1328, i fou continuada al segle XV pel mestre Arnau de Valleres, que participà a la famosa junta d’arquitectes de Girona del 1416. És d’estil gòtic i constitueix una solució intermèdia entre els temples d’una nau i de tres. Té capelles de planta quadrada a la capçalera poligonal, així com arcs botants dobles; segons l’estil català, té pilars vuitavats i capelles entre els contraforts. L’ornamentació hi és escassa, però s’hi conserven importants pintures i retaules de l’escola catalana, entre els quals hi ha obres de Pere Serra, Lluís Borrassà, Arnau Bassa i Jaume Cabrera. Són remarcables a la vila l’església dels Carmelites, construïda a partir del 1322 també per Berenguer de Montagut; la de Sant Miquel, reconstruïda l’any 1382, segons consta en una làpida; la de la Santa Cova, i el col·legi residencial dels jesuïtes, d’estil barroc.

Enllaços web: AjuntamentEstadístiquesTurismeCambra de ComerçBàsquetCentre d’Esports