Arxiu d'etiquetes: Arenys de Mar

Castelló i Carreras, Salvador

Deixa un comentari

(Arenys de Mar, Maresme, 21 agost 1863 – 17 febrer 1950)

Avicultor. Després de tres anys d’estudis a Bèlgica, fundà, a Arenys de Mar, l’Escola Pràctica d’Avicultura (1896), a la granja Paraíso, primera escola d’aquesta especialitat a Catalunya.

Fundador de la Societat Nacional d’Avicultura i de la revista “La Avicultura Práctica” (1897), fou professor de l’Escola Superior d’Agricultura de la Mancomunitat de Catalunya i organitzador de nombroses exposicions i societats columbòfiles.

És autor d’una trentena d’obres de la seva especialitat, així com de l’estudi sobre els coloms missatgers Colombofilia.

Calsamiglia i Vives, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 18 maig 1913 – Arenys de Mar, Maresme, 23 juliol 1982)

Filòsof i editor. Llicenciat en filosofia i lletres el 1932, exercí de professor a l’Institut Escola i el 1933 a la Universitat de Barcelona, d’on fou expulsat el 1939, arran de la victòria franquista.

El 1941 fundà, amb Alexandre Argullós, Edicions Ariel.

Des del 1969 exercí com a professor d’història de la filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Cabanes i Badosa, Cèsar

Deixa un comentari

(Arenys de Mar, Maresme, 14 febrer 1885 – Terrassa, Vallès Occidental, 14 febrer 1952)

Escultor. Bona part de la seva obra, d’un realisme esquemàtic i robust, és a Terrassa.

Conreà esporàdicament la literatura.

Baralt i Torres, Josep

3 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 31 maig 1740 – 1829)

Navegant i professor de nàutica. Membre d’una família de mariners, germà d’Ignasi, navegà en la carrera d’Índies i, mobilitzat per la marina reial espanyola, aconseguí títols honorífics.

Obert el comerç de Catalunya amb Amèrica per Carles III de Borbó i autoritzada la creació d’una escola de nàutica, fou l’impulsor i primer director de l’Estudi dels Pilots d’Arenys de Mar, per tal d’ensenyar científicament l’art de navegar.

El 1802 rebé el títol de tinent de navili.

Baralt i Torres, Ignasi

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 1748 – Maracaibo, Veneçuela, 1805)

Navegant i comerciant. Membre d’una família de mariners d’Arenys, fou presoner de pirates i, alliberat pel seu germà Josep, fou milicià voluntari a Veracruz.

Establert a Veneçuela, el 1780 era síndic procurador municipal de Maracaibo, on concentrà la seva activitat en l’urbanisme municipal i el comerç.

Arnau i Pascual, Josep Maria

Deixa un comentari

(Arenys de Mar, Maresme, 7 setembre 1831 – 4 agost 1913)

Comediògraf. Estudià dret a la universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic “Las Candilejas”, que en depenia.

S’inicià en el món del teatre escrivint en castellà, tot i que a partir de 1864 ho féu exclusivament en català. La companyia La Gata li estrenà Els banys de Caldetes (1865).

Entre les seves comèdies, realistes i sense concessions fàcils, destaquen Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), La mitja taronja (1868) i Dones! (1875), considerada la més reeixida.

Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887.

Arenys de Mar, Tomàs d’

1 Resposta

(Arenys de Mar, Maresme, 1832 – Barcelona, 1890)

Frare caputxí.

Edità una Flora oratoria seráfica catalana o sea sermones predicados por diversos oradores de la antigua provincia de Cataluña, antologia en quatre volums (1889), i algunes obres escrites del pare J. A. Catà de Calella.

Arenys de Mar, Hilari d’

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 1889 – Barcelona, 15 gener 1976)

(Josep Puig i Bosch)  Escriptor i frare caputxí. La seva producció literària és molt extensa i comprèn una quarantena d’obres de poesia, teatre, narració, biografia, pietat, prosa literària i divulgació cultural.

Entre els quals destaquen: Nostres cançons (1916), Alba de Pasqua (1924), Nadal (1924), Camperola (1924), …el meu poble (1924), Poema pastoral (1925), Les eixides (1928), La Vall de Núria (1929), Els Germans de sant Francesc (1929), Cançons de Nadal i de Pasqua (1931), La nostra mar (1947), Primer llibre de goigs, Del camp i de la terra (1952), El pessebre de sant Francesc (1953), Santa Clara d’Assis (1956), El sol i la vida (1958) i La Vall sagrada de Núria (1961).

Són molt remarcables els seus estudis sobre goigs. N’ha publicat uns dos-cents de solts.

Gironella i Pous, Josep Maria

2 Respostes

(Darnius, Alt Empordà, 31 desembre 1917 – Arenys de Mar, Maresme, 3 gener 2003)

Novel·lista i assagista en castellà. La seva novel·la Un hombre guanyà el premi Nadal de 1945. La marea (1949), Los cipreses creen en Dios (1953), Premi Nacional de Literatura, Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966) pretenen donar una visió objectiva de la història espanyola des de la República.

Autor també d’assaigs i de llibres de viatges, Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962) En Asia se muere bajo las estrellas (1968), Cien españoles y Dios (1969), Condenados a vivir (1971, Premi Planeta), Carta a mi padre muerto (1978), La duda inquietante (1988), Jerusalén de los Evangelios (1989), Carta a mi madre muerta (1992), El corazón alberga muchas sombras (1995), etc.

Fita i Colomer, Fidel

6 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 31 desembre 1835 – Madrid, 13 gener 1918)

Historiador i eclesiàstic. Ingressà als jesuïtes (1869) i féu el noviciat a Nivelles (Bèlgica). Passà a Loiola, on cursà retòrica i filosofia i fou professor d’humanitats, gramàtica i idiomes fins el 1860. El 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on es desvetllà la seva vocació d’historiador; fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia.

L’any 1868 l’expulsió dels jesuïtes el porta a Vals-prép-de-Lo-Puèi (Alvèrnia), on estudià els dominis dels templers de Velai. Poc després tornà a Manresa i aviat a Banyoles, on residí a l’antic monestir, aleshores Casa Missió Diocesana, on actuà com a superior i organitzà un hospital de sang per als ferits de la guerra carlina.

Passà a residir a Madrid el 1876, on fou membre numerari (1879) i director (1911) de la Academia de la Historia, càrrec que ocupà fins a la mort. Fou també membre de l’Academia Española i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coimbra. Col·laborà en un gran nombre de revistes d’història i religioses, així com a “La Renaixença Catalana”.

L’enorme quantitat de les seves publicacions és dedicada especialment a història eclesiàstica, a epigrafia romana, hebrea i celtibèrica i a col·leccions de documents, molts d’ells de tema català, i sobresurten per la seva erudició: La epigrafia romana de la ciudad de León (1868), Els reis d’Aragó i la seu de Girona des de l’any 1462 fins al 1482 (1873), Lápidas hebreas de Gerona (1874), El gerundense y la España primitiva (1879), El Llibre Verd de Manresa (1880), El Principado de Cataluña (1883), Destrucción de Barcelona per Almanzor (1885), Tablettes historiques de la Haute Loire (1870), Fernando II de Aragón en la historia parlamentaria de Cataluña (1888), La reacción metropolitana de Tarragona y el concilio compostelano del año 959 (1901), Barcelona en 1079 (1903), Epigrafía visigótica en Barcelona (1907) i Renallo gramático (1908), a més d’un bon nombre de treballs publicats al “Boletín de la Real Academia de la Historia”.

Prologà el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, que edità Marià Aguiló el 1873, col·laborà a l’edició de Las Cortes de Cataluña de l’Academia de la Historia i fou el més destacat col·laborador d’E. Hübner en el Corpus Inscriptionum Latinarum. A l’Academia de la Historia es conserven, sense inventariar, una gran quantitat de manuscrits seus, i és interessant la seva correspondència amb els erudits coetanis.