Arxiu d'etiquetes: Arenys de Mar

Arenys de Mar, Hilari d’

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 1889 – Barcelona, 15 gener 1976)

(Josep Puig i Bosch)  Escriptor i frare caputxí. La seva producció literària és molt extensa i comprèn una quarantena d’obres de poesia, teatre, narració, biografia, pietat, prosa literària i divulgació cultural.

Entre els quals destaquen: Nostres cançons (1916), Alba de Pasqua (1924), Nadal (1924), Camperola (1924), …el meu poble (1924), Poema pastoral (1925), Les eixides (1928), La Vall de Núria (1929), Els Germans de sant Francesc (1929), Cançons de Nadal i de Pasqua (1931), La nostra mar (1947), Primer llibre de goigs, Del camp i de la terra (1952), El pessebre de sant Francesc (1953), Santa Clara d’Assis (1956), El sol i la vida (1958) i La Vall sagrada de Núria (1961).

Són molt remarcables els seus estudis sobre goigs. N’ha publicat uns dos-cents de solts.

Gironella i Pous, Josep Maria

2 Respostes

(Darnius, Alt Empordà, 31 desembre 1917 – Arenys de Mar, Maresme, 3 gener 2003)

Novel·lista i assagista en castellà. La seva novel·la Un hombre guanyà el premi Nadal de 1945. La marea (1949), Los cipreses creen en Dios (1953), Premi Nacional de Literatura, Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966) pretenen donar una visió objectiva de la història espanyola des de la República.

Autor també d’assaigs i de llibres de viatges, Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962) En Asia se muere bajo las estrellas (1968), Cien españoles y Dios (1969), Condenados a vivir (1971, Premi Planeta), Carta a mi padre muerto (1978), La duda inquietante (1988), Jerusalén de los Evangelios (1989), Carta a mi madre muerta (1992), El corazón alberga muchas sombras (1995), etc.

Fita i Colomer, Fidel

6 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 31 desembre 1835 – Madrid, 13 gener 1918)

Historiador i eclesiàstic. Ingressà als jesuïtes (1869) i féu el noviciat a Nivelles (Bèlgica). Passà a Loiola, on cursà retòrica i filosofia i fou professor d’humanitats, gramàtica i idiomes fins el 1860. El 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on es desvetllà la seva vocació d’historiador; fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia.

L’any 1868 l’expulsió dels jesuïtes el porta a Vals-prép-de-Lo-Puèi (Alvèrnia), on estudià els dominis dels templers de Velai. Poc després tornà a Manresa i aviat a Banyoles, on residí a l’antic monestir, aleshores Casa Missió Diocesana, on actuà com a superior i organitzà un hospital de sang per als ferits de la guerra carlina.

Passà a residir a Madrid el 1876, on fou membre numerari (1879) i director (1911) de la Academia de la Historia, càrrec que ocupà fins a la mort. Fou també membre de l’Academia Española i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coimbra. Col·laborà en un gran nombre de revistes d’història i religioses, així com a “La Renaixença Catalana”.

L’enorme quantitat de les seves publicacions és dedicada especialment a història eclesiàstica, a epigrafia romana, hebrea i celtibèrica i a col·leccions de documents, molts d’ells de tema català, i sobresurten per la seva erudició: La epigrafia romana de la ciudad de León (1868), Els reis d’Aragó i la seu de Girona des de l’any 1462 fins al 1482 (1873), Lápidas hebreas de Gerona (1874), El gerundense y la España primitiva (1879), El Llibre Verd de Manresa (1880), El Principado de Cataluña (1883), Destrucción de Barcelona per Almanzor (1885), Tablettes historiques de la Haute Loire (1870), Fernando II de Aragón en la historia parlamentaria de Cataluña (1888), La reacción metropolitana de Tarragona y el concilio compostelano del año 959 (1901), Barcelona en 1079 (1903), Epigrafía visigótica en Barcelona (1907) i Renallo gramático (1908), a més d’un bon nombre de treballs publicats al “Boletín de la Real Academia de la Historia”.

Prologà el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, que edità Marià Aguiló el 1873, col·laborà a l’edició de Las Cortes de Cataluña de l’Academia de la Historia i fou el més destacat col·laborador d’E. Hübner en el Corpus Inscriptionum Latinarum. A l’Academia de la Historia es conserven, sense inventariar, una gran quantitat de manuscrits seus, i és interessant la seva correspondència amb els erudits coetanis.

Ferran i de Pol, Lluís

2 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 17 gener 1911 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 19 octubre 1995)

Advocat i escriptor. Llicenciat en dret a Barcelona (1933). Guanyà amb Tríptic (publicat el 1964), el premi de narracions Narcís Oller 1937. Visqué vuit anys a Mèxic, on s’havia exiliat el 1939, on fou redactor del “Full Català” i dels “Quaderns de l’Exili”.

S’hi llicencià en lletres (1946) i reflectí l’encís d’aquell país en obres com Abans de l’alba (1954), La ciutat i el tròpic (1956) i Érem quatre (1960). Ja a Catalunya i en obres posteriors, com Miralls tèrbols (1966), De lluny i de prop (1973), Entre tots o farem tot (1982) o Sedna (1985) retrata amb gran imaginació i un estil impecable el món català.

Estigué casat amb l’escriptora gal·lesa Esyllt T. Lawrence.

Cucurull i Tey, Fèlix

3 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 12 gener 1919 – 4 febrer 1996)

Escriptor i historiador. S’inicià amb poemes d’arrel simbolista: A mig camí del seny (1946), Vida terrena (1948), Els altres mons (1952), El temps que se’ns escapa (1959) i Vida terrena (1977, amb el mateix títol que el recull del 1948).

Com a narrador barreja la vida quotidiana amb l’experiència personal: L’últim combat (1954), Només el miratge (1956), A les 21,13 (1956), La pregunta i l’atzar (1959) i El desert, Gairebé una paraula (1975).

Com a historiador va publicar Dos pobles ibèrics (1967), sobre la relació Portugal-Catalunya, i diversos treballs sobre nacionalisme i autodeterminació per Catalunya d’entre els quals sobresurt Panoràmica del nacionalisme català (6 volums, 1975) o Catalunya, nació sotmesa (1981).

Nacionalista radical, va ser membre fundador de l’Assemblea de Catalunya (1971), membre de l’executiva del Consell Nacional Català (1977-81) i candidat pel Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) a les eleccions del 1979.

Català i Albosa, Jaume

1 Resposta

(Arenys de Mar, Maresme, 1 novembre 1835 – Barcelona, 1 març 1899)

Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1856, fou professor del seminari de Girona i, posteriorment, secretari de l’arquebisbe de Tarragona Costa i Borràs. L’any 1867 es traslladà a Madrid, on exercí diversos càrrecs, com el de capellà d’honor d’Alfons XII de Borbó. Nomenat bisbe de Canàries (1878) i de Cadis (1879).

El 1883 succeí al bisbe Urquinaona a Barcelona, fins al 1899, durant el seu pontificat foren edificades o restaurades moltes parròquies i creats centres de beneficència; hom acabà també la façana de la catedral. Presidí la coronació de la Mare de Déu de la Mercè i celebrà un important sínode diocesà. Protegí Jacint Verdaguer.

Assolí una veritable popularitat, fou defensor dels drets dels obrers i presidí una manifestació popular demanant l’indult d’un caporal condemnat a mort. Amb el seu acord, Tomàs de Boada, proposa a Lleó XIII (1899) el seu trasllat i el de la cort pontifícia a Barcelona.

Arenys de Mar (Maresme)

60 Respostes

Municipi del Maresme (Catalunya): 6,75 km2, 10 m alt, 15.253 hab (2016)

0maresme(ant: Santa Maria d’Arenys)  Situat al litoral, al peu de les serres del Corredor i del Montnegre i drenat per la riera d’Arenys. A la zona muntanyosa abunden les pinedes.

L’economia del municipi es recolza sobre tres pilars bàsics: la tradicional activitat marinera i pescadora, la indústria licorera i del gènere de punt, aquesta en decadència, i sobretot el turisme i les segones residències, que han donat un gran impuls al comerç i al sector de la construcció.

La vila, antic barri marítim del municipi de Sant Martí d’Arenys (avui Arenys de Munt), s’estén a banda i banda de la Riera fins al passeig Marítim. Hi destaquen l’església parroquial de Santa Maria, del segle XVII, amb façana i retaule barrocs, la Casa de la Vila, l’Hospital Xifré, d’estil neoclàssic, i el Mercat, modernista. Altres centres d’interès són el Museu Marés de la Punta i el museu històric Fidel Fita.

Amb el nom de Sinera, la vila ha estat convertida pel poeta Salvador Espriu en un mite literari.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Ràdio – Club Nàutic