Arxiu d'etiquetes: Aragó (nascuts a)

López i Raimundo, Gregori

(Tauste, Aragó, 11 juny 1914 – Barcelona, 17 novembre 2007)

Polític comunista. El 1931 immigrà a Barcelona, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes amb el seu germà Antoni (president del sindicat de Banca de la UGT), i ingressà al PSUC (1936). Durant la guerra civil fou comissari polític al front d’Aragó (1936-38), el 1939 s’exilià a Mèxic.

Tornà clandestinament (1947) al Principat per reorganitzar el PSUC. Detingut arran de la vaga general de 1951, passà tres anys a la presó i després tornà a l’exili, on fou elegit secretari general del PSUC. Des del 1960 alternà l’activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l’estranger. Detingut i immediatament alliberat el 1976.

Fou secretari general (1965-77) i president del PSUC des de la seva legalització (1977). Elegit diputat al congrés el 1977, 1979 i 1982. Defensà l’eurocomunisme propugnat des del PCE per Santiago Carrillo. Cessà com a secretari general del partit i n’ocupà la presidència durant els períodes 1977-81 i 1982-85.

Estigué casat amb l’escriptora Teresa Pàmies i Bertran, i fou el pare de l’escriptor Sergi Pàmies.

Ha publicat entre d’altres els llibres Escrits. 50 anys d’acció (1947-1988) (1989) i Primera clandestinidad (1993).

Ferran II de Catalunya

(Sos, Aragó, 10 maig 1452 – Madrigalejo, Extremadura, 23 gener 1516)

el Catòlic”  Rei de Catalunya-Aragó (1479-1516), de Castella (1474-1504), de Sicília (1458-1516) i de Nàpols (1504-16). Fill de Joan II de Catalunya i de Joana Enríquez. La seva infantesa transcorregué en mig de greus dificultats, a causa del conflicte entaulat entre el seu pare i les classes privilegiades catalanes (Guerra contra Joan II, 1462-72).

Reconegut hereu de la corona aragonesa, en morir el príncep de Viana (1461), i lloctinent general de Catalunya. L’any 1469 contragué matrimoni a Valladolid amb la princesa Isabel de Castella, germana d’Enric IV. Aquest matrimoni provocà la guerra civil castellana (1475-79) entre els partidaris d’Isabel i els de Joana la Beltraneja en morir Enric IV de Castella (1474).

Ferran, proclamat corregent de Castella en l’arbitratge de Segòvia (1475), participà activament en la direcció militar de la contesa. El 1479, havent acabat la guerra (pau d’Alcaçovas), Ferran succeí al seu pare en les possessions de la corona catalano-aragonesa. Fou a partir d’aquest any que s’inicià el regnat efectiu d’ambdós monarques. Ferran col·laborà activament amb Isabel en tots els assumptes referents a Castella i s’encarregà personalment dels de política exterior i dels de Catalunya-Aragó. Després de dictar les primeres mesures d’ordre intern, els Reis Catòlics emprengueren la conquesta del regne de Granada (1481-92), les dificultats d’aquesta guerra de setge palesaren les qualitats de Ferran com a militar i com a diplomàtic.

El prestigi que donà als monarques la conquesta del darrer reducte de l’Espanya musulmana afavorí l’enfortiment de l’autoritat reial, sobretot davant la noblesa. L’aristocràcia castellana quedà exclosa dels alts càrrecs polítics, però li fou confirmat el seu poder econòmic i social. Mitjançant la sentència arbitral de Guadalupe (1486), Ferran aconseguí de restablir la pau al camp català i promulgà una sèrie de mesures tendents a facilitar la recuperació econòmica del Principat, donant llibertat als remences. Envigorí els organismes institucionals i mantingué la totalitat del sistema polític tradicional, que dificultava la concentració del poder en mans del monarca (Constitució d’Observança, 1481). Modificà la Generalitat i el Consell de Cent, per recomanació de Jaume Destorrent, i instituí el règim d’insaculació, que burocratitzava aquestes institucions.

L’absentisme reial a Catalunya s’anà accentuant i donà lloc a la consolidació del càrrec de lloctinent general o virrei i de la Reial Audiència, tribunal de justícia reorganitzat per les Corts del 1493, que actuà, com a consell de govern del lloctinent, al costat del Consell d’Aragó, creat el 1494. Ferran féu costat al programa religiós de la seva muller (reforma dels ordes religiosos, introducció de la inquisició el 1478), programa que assentà les bases ideològiques de l’Espanya moderna en acceptar l’esperit de croada i l’exclusivisme religiós (expulsió dels jueus el 1492 i conversió forçosa dels moriscs el 1503) com a fonts inspiradores de la seva política. L’establiment de l’inquisició a la corona catalano-aragonesa (1484) provocà les protestes dels consellers de Barcelona, que hi veien una vulneració de les Constitucions sobre l’administració de justícia.

Ferran, des del 1492, centrà la seva activitat en la continuació de la tradicional expansió de Catalunya-Aragó cap a Itàlia i cap al nord d’Àfrica. Pel tractat de Barcelona (1493) aconseguí recuperar el Rosselló i la Cerdanya, i, per tal d’oposar-se a l’intent francès d’ocupar Nàpols, organitzà la Lliga Santa (1495), que fou el seu primer gran èxit diplomàtic. Els èxits militars i l’astúcia diplomàtica permeteren d’expulsar la dinastia regnant a Nàpols i els francesos (1504), amb la qual cosa el regne s’afegí a les possessions espanyoles.

Amb la seva política matrimonial Ferran II aconseguí d’integrar Castella a Europa (matrimoni de les seves filles Elisabet i Maria amb reis portuguesos; de Joan, amb Margarida d’Àustria; de Joana, amb Felip el Bell, i de Caterina, amb Artur d’Anglaterra) i d’isolar definitivament França, que fracassà en els seus intents reiterats de restablir l’hegemonia a la península italiana. Ferran aprofità aquests conflictes per dur a terme l’ocupació de Navarra (1512), que quedà integrada a Castella. Al nord d’Àfrica preconitzà una política d’ocupació limitada del litoral (conquesta de Melilla, el 1497, i de Mazalquivir, el 1505). El descobriment d’Amèrica i la ràpida ocupació i exploració de les terres americanes enfortiren la posició internacional d’Espanya.

En morir Isabel (1504), fou nomenat regent de Castella, però l’oposició d’una part de la noblesa, unida al voltant de Felip el Bell, en qui recaigué l’herència dels regnes, decidí Ferran a casar-se amb Germana de Foix (1505), amb l’esperança que li donés un hereu per a la corona catalano-aragonesa; tingué un fill, Joan, però morí aviat (1509). En morir Felip el Bell (1506), acceptà de nou la regència de Castella, però, de fet, deixà els assumptes castellans a mans de Cisneros, mentre que ell s’ocupà essencialment de les qüestions d’Itàlia, on tingué, en Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capitán, el seu principal ajut per a tots els seus problemes militars.

En el testament deixà totes les seves possessions al seu nét Carles V, i, mentre no arribés, nomenà Alonso d’Aragó regent dels seus estats catalano-aragonesos, i Cisneros regent del regne de Castella.

Fernández de Heredia, Juan -1315/96-

(Munébrega, Aragó, 1315 – Avinyó, França, 1396)

Diplomàtic i escriptor. Fill de García Fernández de Heredia. Conseller de Pere III el Cerimoniós (1338). L’any 1345 fou nomenat castellà d’Amposta. Influí notablement en la política de la cort pontifícia i en la del Cerimoniós, al servei del qual participà en les batalles de Mislata (1348), Llucmajor (1349) i Araviana (1359). Tingué també un gran ascendent sobre Joan I el Caçador ja abans que fos rei. Intervingué en les lluites dels ducats catalans de Grècia (1376-81). Ambaixador a Navarra i a Avinyó; gran mestre dels Hospitalers (1377), residí a Rodes i tornà a Occident per donar suport al papa d’Avinyó.

Gran erudit i interessat per la història, escriví una Grant Chronica de los Reyes et principes de Spanya (1385-86, en part perduda) i Crónica de los conqueridores, una mica posterior. Intervingué en les traduccions de diverses obres històriques i d’autors clàssics, especialment a l’aragonès i a vegades al català.

Fernández de Heredia, García

(Munébrega, Aragó, 1335 – La Almunia de Doña Godina, Aragó, 1 juny 1411)

Eclesiàstic. Nebot de Juan Fernández de Heredia. Fou canonge de Mallorca (1372), ardiaca de Sant Feliu de Girona (1374) i bisbe de Vic (1377-83), d’on fou destituït pel rei Pere III el Cerimoniós a causa de la seva amistat amb l’infant Joan, duc de Girona. Comprà a Pere III els castells i les jurisdiccions de Sentfores, Voltregà i Nalec.

Quan Joan I el Caçador pujà al poder, el féu arquebisbe de Saragossa (1387). Fou un fervent partidari de Benet XIII. En morir Joan I féu jurar els furs del regne a Martí I l’Humà (1398), i a la mort d’aquest fou partidari de Lluís d’Anjou i contrari a Jaume II d’Urgell en el problema successori, i assumí ell mateix la capitania general del regne.

Fou assassinat quan tornava del parlament de Calataiud per Antonio de Luna, urgellista i cap del partit aragonès, amb el qual s’havia enemistat perquè volia posar pau entre els nobles aragonesos. La seva família venjà aquesta tràgica mort, fet que repercutí greument al regne d’Aragó i a tota la corona.

Ascaso Abadia, Francisco

(Almudévar, Aragó, 1 abril 1901 – Barcelona, 20 juliol 1936)

Dirigent anarquista. Fill d’una família de pagesos pobres. Es traslladà a Barcelona (1922) i constituí, juntament amb Durruti, Garcia i Oliver i d’altres, el grup anarquista “Los solidarios”. Intentà atemptar contra Martínez Anido a la Corunya, i participà a l’assassinat del cardenal Soldevila (Saragossa 1923). Empresonat i fugat, viatjà per Amèrica i París.

Tornà a Barcelona amb la proclamació de la Segona República. A partir de l’abril de 1931 dirigí diversos sindicats, col·laborà en el diari “Solidaridad Obrera” i fou secretari del comitè de Catalunya de la CNT. Intransigent amb el nou règim de la Segona República i convençut de la possibilitat d’una immediata revolució social proletària, participà en la insurrecció anarquista de l’alt Llobregat (1932), per la qual cosa fou deportat a Bata. Posteriorment estigué de nou a la presó, a València, fins a la victòria del Front Popular (febrer del 1936).

Tornà a Barcelona i en produir-se l’aixecament del 19 de juliol de 1936, fou ferit de mort el mateix dia, davant la caserna de les Drassanes, al capdavant dels grups de defensa confederal, quan intentava de reduir els militars aixecats.

Alegre i Vilas, Josep

(Vallobar, Osca, Aragó, 8 novembre 1940 – Poblet, Conca de Barberà, 26 gener 2024)

Abat de Poblet, nomenat el 20 d’abril de 1998. Càrrec en el qual succeí Maur Esteva, nomenat abat general de l’orde del Cister. Féu professió solemne com a monjo de Poblet el dia anterior al seu nomenament, i necessità una dispensa del Vaticà, ja que quan fou elegit només duia tres anys de residència al monestir i preceptivament en calien cinc després d’haver professat com a monjo. Rebé la benedicció abacial el 27 de juny de 1998.

Abans d’ingressar com a novici a Poblet l’any 1995, estudià magisteri i exercí de mestre a Castellnou de Seana, i cursà estudis de teologia al Seminari de Saragossa i a Sant Cugat del Vallès. L’any 1970 fou ordenat de prevere i desenvolupà el seu ministeri a cinc poblacions de la zona de Daroca (Saragossa) i a Alcanyís (Terol).

El 3 de desembre de 2015 renuncià, per motius d’edat, i fou succeït per Octavi Vilà i Mayo.