(Jaca, Aragó, 21 febrer 1748 – Tarragona, 18 juliol 1819)
Prelat. El 1818 prengué possessió de l’arquebisbat de Tarragona, després d’algun temps de seu vacant que seguí el trasllat a Sevilla de l’arquebisbe Romuald Món.
A la seva mort fou succeït per Jaume Creus i Martí, després d’altres quatre anys de seu vacant.
(Osca, Aragó, 29 octubre 1896 – Barcelona, 12 abril 1977)
Periodista. Establert a Barcelona. El 1924 ingressà a “El Correo Catalán”. Fou membre de l’assemblea nacional creada a Madrid pel general Primo de Rivera.
A Osca dirigí el diari de caràcter agrari “La Tierra” (1933-36). A Barcelona fou director de “Solidaridad Nacional” i fou nomenat sots-director de “La Prensa”.
El 1927 publicà Los Sindicatos Libres en España, su origen, su organización, su ideario, obra d’un gran valor documental.
(Naval, Osca, Aragó, 2 octubre 1920 – Barcelona, 22 maig 2008)
Metge. Es llicencià a Barcelona l’any 1943. Ha estudiat també a l’estranger.
Cap del departament de Pediatria de la Residència de la Vall d’Hebron de Barcelona i catedràtic a la Universitat Autònoma.
Ha realitzat gran nombre de treballs sobre pediatria.
(Barbuñales, Aragó, 19 setembre 1727 – Barcelona, 24 juny 1797)
Eclesiàstic. Fou abat de Santa Maria d’Amer i de Roses i prior de Sant Cugat del Vallès.
Elegit bisbe d’Eivissa (1788-94), hi fomentà l’estudi amb la creació d’un seminari i de tres càtedres, de primeres lletres, de llatí i de retòrica (1794), l’establiment d’una indústria primària i la formació de petits nuclis de població aglomerada al voltant de les parròquies de Santa Eulària des Riu, Santa Gertrudis de Fruitera i Sant Miquel de Balansat, acabades de crear.
El 1794 passà a ocupar la seu de Barcelona (1794-97). Protector de les lletres i de les arts, féu editar la Gramática filosófica y razonada de la lengua castellana de Josep Pau Ballot, i hom li deu la construcció de l’ala dreta del palau episcopal barceloní, amb les pintures del Vigatà.
(Saragossa, 1895 – Barcelona, 1972)
Capità de la marina mercant (1926). A partir dels anys trenta residí a Barcelona.
El 1936 fundà el Museu Marítim de Catalunya, del qual fou director, així com de l’Escola de Marina Mercant de la Mediterrània. El mateix any, la Generalitat el nomenà comandant del vaixell-escola “President Macià”.
Després de la guerra civil es dedicà a l’ensenyament privat.
(Herrera, Aragó, 1844 – Barcelona, 1914)
Polític. Combaté els carlins, amb el grau de tinent metge, però, restaurada la monarquia borbònica (1875), abandonà la carrera militar.
A Barcelona fou un dels dirigents dels republicans radicals i destacat lerrouxista, amb forta influència a la Casa del Poble.
Es mostrà intransigent amb Solidaritat Catalana i, després de la Setmana Tràgica, amb el seu testimoniatge comprometé greument Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou afusellat.
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
(Aragó, 1222 – Calataiud, Aragó, 23 març 1260)
Infant d’Aragó. Fill de Jaume I el Conqueridor i de la seva primera muller, Elionor de Castella. Malgrat l’anul·lació d’aquest primer matrimoni del rei, el legitimà (1229) i el reconegué com a hereu universal el 1232. Però en successius testaments només li va deixar Aragó i Catalunya (1241) i Aragó tot sòl (1243-44).
L’últim testament esmentat provocà un gran descontentament de l’infant, que marxà a Castella, i, en general, de tot el regne d’Aragó. Finalment, Jaume I, tement l’aliança del seu primogènit amb Castella, i empès per les Corts d’Alcanyís (1250-51), acordà de fer una nova partició dels seus estats, en la qual (1253) Aragó i València eren assignats a Alfons.
L’infant es casà amb Constança de Montcada, filla hereva del vescomte de Bearn, amb la qual recollia les aspiracions catalano-aragoneses sobre el sud de França. Morí, però, sense descendència.
(Saragossa, Aragó, 26 febrer 1517 – Tarragona, 31 maig 1586)
Eclesiàstic, jurista i humanista . Fill d’Antoni Agustí i de Siscar i germà de Jeroni . Estudià a Alcalà, Salamanca i Itàlia. Residí a Roma i actuà com a ambaixador papal davant de diverses monarquies europees. Assistí al concili de Trento.
El 1561 retornà a Catalunya, s’instal·là a Lleida i reformà l’Estudi General. Després fou nomenat arquebisbe de Tarragona (1577-86).
Humanista, escriví en llatí la seva obra d’erudició i mantingué correspondència amb els intel·lectuals més destacats de l’època. De la seva obra, cal destacar Emendationum et opinionum libri quattuor (1543), De emendatione Gratiani dialogui (1587), així com Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades de Tarragona (1587).
Aplegà una de les biblioteques més importants de l’època i el seu catàleg, imprès el 1586, es considera el primer catàleg imprès a Europa.
(Tarassona, Aragó, 9 març 1888 – Barcelona, 26 juliol 1962)
“Raquel Meller” Cançonetista. Havent debutat el 1907 al cafè La Gran Penya de Barcelona amb el nom de La Bella Raquel, es va presentar al teatre Arnau (1912), on va popularitzar diversos cuplets.
Va triomfar a París: on el 1919 debutà a l’Olímpia, el 1930 s’havia convertit en la principal intèrpret del Palace i el 1932 es presentà com a actriu de comèdia al teatre de Sarah Bernhardt, on protagonitzà Une jeune fille espagnole, que escriví Maurice Rostand per a ella.
El 1941 estrenà al teatre Còmic de Barcelona, la revista La violetera, resum de la seva vida triomfal. Després d’unes breus reaparicions el 1947 i el 1956, es retirà de l’escena.
També va actuar al cinema, on va debutar amb Los arlequines de seda y oro (1919), Violetas imperiales (1922-32), Carmen (1926), La gitana blanca (1926), Nocturno (1927), etc.
A part de París i Barcelona, també va actuar a Londres, Buenos Aires, Nova York i Berlín i va compartir escenari amb les celebritats de l’època, com ara Mistinguette, Maurice Chevalier o Josephine Baker. Poc abans de morir va publicar les seves Memòries (1960).
Dades dels Països Catalans 