(Aragó, segle XV)
(o de Ariño) Secretari i conseller de Joan II el Sense Fe i Ferran II el Catòlic.
La seva fidelitat en la guerra entre el rei i la Generalitat li valgué l’atorgament de tots els fruits, drets i emoluments de la castellania de Vilanova i la Geltrú (1464) que pertanyien a Joan de Montbui, contrari de Joan II.
Dos anys més tard fou enviat d’ambaixador extraordinari a Itàlia.
(Aragó ?, segle XIV – Rosselló ?, segle XIV)
Dama. Sembla que és la mateixa que es casà en primeres núpcies amb Hugh Calverley, oficial de les Companyies Blanques que lluitaren contra Pere el Cruel de Castella.
Més tard fou muller del famós almirall i diplomàtic Francesc de Perellós, vescomte de Rueda. Exercí amb ell una gran influència a la cort del duc de Girona, el futur Joan I. Les seves relacions foren molt tibants, en canvi, amb Sibil·la de Fortià, la darrera muller de Pere III el Cerimoniós.
Es negà obertament a entrar al servei de la reina Sibil·la, fet que motivà que l’anés a recollir a València, per ordre reial, el seu cosí Antoni de Vilaragut. D’aquesta feta prové l’aferrissada hostilitat de Pere III per aquesta dama. El monarca pretengué repetidament la seva expulsió de la cort ducal del príncep Joan, i li obrí un procés per suposades irregularitats, comeses gràcies al favoritisme de què la voltava Violant de Bar, la muller del primogènit.
Constança restà vídua en 1385. El príncep Joan i la princesa Violant la protegiren de la còlera de Pere III. Li facilitaren encara un tercer i avantatjós casament, amb Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i Canet.
(Aragó, segle XIII – segle XIV)
Noble. Fill de Pere d’Ayerbe i d’Aldonça de Cervera. Nét de Jaume I el Conqueridor. En 1287 figurà entre els ostatges posats per la Unió aragonesa en poder del rei Alfons II el Franc, cosí seu, com a garantia de concòrdia.
Jaume II el Just, també cosí seu, el féu majordom d’Aragó, i el casà amb Violant de Pallars, filla del difunt comte Arnau Roger I de Pallars i de la princesa grega Irene Làscaris. El matrimoni fou desgraciat i no trigaria a separar-se.
En 1302 acompanyà Jaume II a la frontera de Castella. En 1311 assistí a les Corts de Saragossa. Tingué dues filles:
Constança d’Aierbe (Catalunya, segle XIV) Filla gran. Morí soltera.
Maria Peris d’Aierbe (Catalunya, segle XIV – ? , segle XIV) Filla petita. Es casà amb el noble aragonès Pere Cornel. Com que, per la mort de la seva germana, era hereva de la senyoria d’Aierbe, constituïda pel seu besavi Jaume I el Conqueridor, les seves pertinences restaven incorporades a les de la família Cornel. Hi hagué un altre llinatge d’Aierbe que no és d’origen reial.
(Aragó ?, segle XI – 1081)
Rei de la taifa de Saragossa (1046-81). Fill de Sulaymän, dels Banu Had. Menà una política d’expansió territorial que el portà a emparar-se de Tortosa (1059), Lleida i Dénia (1076).
Les tropes castellanes de Ferran I l’ajudaren a frenar la reconquesta aragonesa a Graus, on vencé Ramir I d’Aragó i li donà mort (1063). Recuperà Barbastre (1065), que era en mans d’Ermengol III d’Urgell, que morí en la lluita.
Tingué desavinences amb el seu germà Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, que el portaren a lluitar contra Mugahid, rei de Dénia i de les Balears.
Construí l’alcàsser de Saragossa, s’envoltà d’una cort erudita i cultivà la filosofia, les matemàtiques i l’astronomia.
(Aragó, abans 833 – després 867)
Comte d’Aragó (vers 844-després 867?), d’Urgell i Cerdanya (834-vers 838), com a successor del seu pare, Asnar I Galí, i de Pallars i Ribagorça (833/34-vers 848).
Sunifred I, pare de Guifré I el Pelós, l’expulsà d’Urgell-Cerdanya, que li havien estat conferits per Lluís I de França, vers la fi del 834 i els ocupà efectivament vers el 838.
Pel volts del 848 Galí hagué d’abandonar Pallars-Ribagorça, que Frèdol de Tolosa tornà a incorporar al seu comtat, i ocupà Aragó, antic comtat del seu pare abans del 820, i les governà fins a la seva mort.
El succeí a Aragó el seu fill Asnar II Galí.
(Aragó, vers 1309 – 1382)
Bisbe de Vic i arquebisbe de Saragossa (1351-82).
Conseller de Pere III el Cerimoniós, participà en el tractat de Deza (1361), féu d’intermediari entre Enric de Castella i Pere III i intervingué en les negociacions pel matrimoni del fill d’Enric amb Elionor.
Va ésser nomenat patriarca de Jerusalem (1380).
(Montsó, Aragó, juny 1032 – Barbastre, Aragó, 17 abril 1066)
“el de Barbastre” Comte d’Urgell (1038-66). Fill i successor d’Ermengol II d’Urgell.
Aliat de Ramon Berenguer I de Barcelona, lluità contra els sarraïns de Lleida i Saragossa, a la qual ciutat cobrà tribut, i conquerí Àger.
Morí al costat del seu sogre, Ramir I d’Aragó, en el setge de Barbastre, i fou succeït pel seu fill Ermengol IV d’Urgell.
(Aragó, segle XV – Catalunya, segle XV)
Mestre en teologia. Canonge i xantre del Pilar de Saragossa, inquisidor de les diòcesis de Lleida i d’Osca el 1486.
En qualitat de tal, topà amb l’inquisidor del nou tribunal a Catalunya, Juan Franco, que li disputava la jurisdicció lleidatana, i amb el regent de la cancelleria reial, Antoni de Bardaixí, per la qual cosa fou momentàniament citat a comparèixer per la cort de Roma.
Féu condemnar més d’un centenar de conversos, fugitius o absents, entre els quals el canonge de la seu de Lleida, Gabriel Bertran, i executar diversos reus, quatre dels quals sacerdots.
(Aragó ?, segle XVII)
Regent del consell d’Aragó. L’any 1635 fou comissionat per a inspeccionar l’administració de l’audiència del Principat i les activitats dels funcionaris reials.
La seva tasca d’inspecció (1635-36) coincidí amb l’enduriment de les relacions entre el Principat i Madrid.
Bayetola es queixà del poc esperit de cooperació de les autoritats catalanes, fins i tot del lloctinent, i féu detenir els nobles Josep de Margarit i Ramon de Guimerà, dirigents importants de la revolta del 1640.
(Aragó, segle VIII – Catalunya, segle IX)
Comte d’Aragó (vers 809-vers 820) i d’Urgell–Cerdanya (des de vers 820).
Sembla que era oriünd del Pirineu aragonès i que al començament del segle IX va governar les valls d’Hecho, Araguàs, Aisa, Borau i Canfranc, sota la protecció dels francs.
Vers 820 fou desposseït pel seu gendre Garcia el Dolent, que encapçalà un cop d’estat indigenista, antifranc i pronavarrès. Asnar Galí es refugià a la cort de Lluís el Piadós, que li encomanà el govern dels comtats d’Urgell i de Cerdanya, on, en data desconeguda, potser vers 832, li succeí el seu fill Galí Asnar.
Dades dels Països Catalans 