Arxiu d'etiquetes: Amèrica (morts a)

Ballester i Convalia, Pau de

Deixa un comentari

(Barcelona, 1927 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 31 gener 1984)

Arximandrita i bisbe ortodox. Estudià filosofia amb els caputxins de Sarrià i d’Arenys de Mar. Reconsideracions d’ordre íntim el dugueren a adherir-se a la causa de la reconciliació històrica entre l’Església Ortodoxa grega i l’Església Catòlica i es féu ortodox.

Es traslladà a Atenes i hi féu estudis de teologia. Ordenat sacerdot a Atenes (1953), aquell mateix any fou elegit arximandrita i es traslladà a Constantinoble, on el patriarca Atenàgores I el nomenà abat i vicari patriarcal del monestir de Sant Nicolau.

El 1958 es féu súbdit grec i es traslladà a Mèxic. El 1970 fou nomenat bisbe, amb el títol de la històrica seu de Nazianz (Capadòcia), per a Mèxic, l’Amèrica Central, el Carib i la Gran Colòmbia.

Catedràtic de grec clàssic a la universitat de Mèxic, tingué un lloc important en la tasca ecumènica. El 22 de gener fou ferit a les portes de la catedral ortodoxa i morí als pocs dies.

Entre altres obres, publicà les següents, en grec: Les relacions de les esglésies del nord africà amb les de la Península Ibèrica, des de sant Cebrià a sant Agustí (1954), Estat actual de la problematologia del viatge de sant Pau a Espanya (1955) i Osi de Còrdova (1955); i, en anglès, L’Església Ortodoxa i el moviment ecumènic (1960).

Artís i Balaguer, Avel·lí

6 Respostes

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 27 juliol 1881 – Mèxic, 30 desembre 1954)

Comediògraf, editor i periodista. Germà de Josep. Aprengué l’ofici d’impressor, que mai no deixà d’exercir; a començament de segle tingué relació amb la Tipografia de L’Avenç.

Va escriure nombroses comèdies en la línia de la millor tradició del teatre costumista, entre les quals destaca Quan l’amor ha encès la flama (1909), L’eterna qüestió (1909), Mai se fa tard si el cor és jove (1910), Vilacalmosa (1910), Matí de festa (1910), A cor distret, sagetes noves (1911), La sagrada família (1912), que ell considerava la seva millor obra, i Seny i amor, amo i senyor (1925), el seu èxit més esclatant, El camí desconegut (1927), Isabel Cortès, vídua de Pujol (1928), El testament de l’Abadal (1929) i Les ales del temps (1934).

Va editar també nombrosos llibres de teatre i algunes publicacions periòdiques. Edità la col·lecció literària “Les Ales Esteses”.

A Mèxic funda la Companyia Internacional d’Edicions, la qual emprengué la publicació de “La Nostra Revista”, i edità divuit volums de la “Col·lecció Catalònia”.

Fou el pare d’Avel·lí Artís i Gener.

Aragay i Daví, Amadeu

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 6 desembre 1886 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 13 febrer 1966)

Publicista i polític. Afiliat inicialment al radicalisme, evolucionà posteriorment cap al catalanisme republicà.

Fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i, com a membre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit diputat a les Corts Constituents el 1931. Secretari general de la Unió de Rabassaires, defensà la llei de Contractes de Conreu. El maig de 1936, acusat de corrupció, fou expulsat de la Unió de Rabassaires.

És autor d’El problema agrari català (1933), a més d’altres obres literàries: El ocaso de las almas, drama estrenat a Sabadell; l’opereta El pirata i l’inefable drama en tres actes Terra nostra (el rabassaire), estrenat a Sabadell (1925). També col·laborà a la premsa política i agrària (“La Humanitat”, “Terra lliure”).

Alsina i Hurtós, Joan

Deixa un comentari

(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 abril 1942 – Santiago de Xile, Xile, 19 setembre 1973)

Sacerdot. Ordenat el 1966, després de dos anys de ministeri a Malgrat (Maresme) anà a Xile, on realitzà el seu apostolat a San Bernardo, prop de Santiago, i a San Antonio, a la costa.

Compromès amb els més dèbils, tingué molta activitat en el moviment obrer cristià. Treballà en un hospital de Santiago. Visqué el triomf i la caiguda de Salvador Allende, amb el programa del qual se sentia identificat.

Cinc dies després del cop d’estat, el 19 de setembre de 1973, fou detingut i després assassinat.

Hom ha publicat una biografia seva: Joan Alsina: Xile al cor (1976) d’I. Pujadas, premi de biografia Aedos, la qual aplega també escrits seus. Joaquim Pla publicà, el 1995, Joan Alsina, l’altra versió. La diòcesi de Girona organitzà, al setembre de 1998, diversos actes commemoratius del 25è aniversari de la mort de Joan Alsina.

El soldat que l’executà, Nelson Bañados, reconegué l’autoria material del fet i el 1999 se suïcidà. La família de Joan Alsina presentà el 2000 una querella criminal contra Augusto Pinochet per l’assassinat.

Almendros i Cuyàs, Néstor

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 octubre 1930 – Nova York, EUA, 4 març 1992)

Cineasta. Operador i realitzador de cinema. Des del 1948 va viure a Cuba, on va fer documentals fins que, en desacord amb el règim castrista, el 1962 marxà cap a França. Col·laborà amb F. Truffaut a L’enfant sauvage (1969) i amb E. Rohmer des del 1966 fins al 1976 (La collectioneuse, Ma nuit chez Maud, Le genou de Claire).

L’Oscar de 1978 per la seva fotografia a Days of heaven, de T. Malick, li obre les portes del cinema nord-americà: Kramer vs. Kramer (1981), de R. Benton, i New York Stories (el capítol de M. Scorsese, 1989), entre d’altres. A l’estat espanyol col·laborà en Cambio de sexo (1976) del barceloní Vicenç Aranda.

Ha publicat a França un llibre d’experiències professionals: Un homme à la caméra (1980), traduït al castellà el 1982. Els darrers anys prosseguí la seva denúncia del castrisme amb la realització del documental Nadie escuchaba (1988). Com a director de fotografia, rodà a Hollywood Nadine (1987) i Billy Bathgate (1991).

Aiguader i Miró, Jaume

6 Respostes

(Reus, Baix Camp, 24 juliol 1882 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 30 maig 1943)

Polític, metge i periodista. Germà d’Artemi.

Membre de la Unió Socialista de Catalunya, entrà posteriorment a formar part del grup de Macià, Estat Català, del directori del qual fou aviat membre (1924). Fou present en el pacte de Sant Sebastià (1930). Intervingué en la formació del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya i fou elegit diputat a Corts per aquest grup de 1931 a 1936.

Fou alcalde de Barcelona (1931-33) i, començada la guerra civil, ministre sense cartera en el segon govern Largo Caballero (novembre 1936) i ministre de Treball i Assistència Social en el primer (maig 1937) i segon (abril 1938) govern Negrín. Dimití del segon govern, l’agost del mateix any, perquè creia que el govern republicà lesionava alguns drets de la Generalitat. Acabada la guerra, es retirà a França i passà després a Mèxic (1941), on morí.

Obres: Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni (1912), La fatiga obrera (1929), Amb Catalunya i per Catalunya (1930), Catalunya i la revolució (1931) i El problema de l’habitació obrera a Barcelona (1932). Fou director de “Monografies Mèdiques” (1926-37) i col·laborà en nombroses revistes.