(Barcelona, 6 agost 1932 – 20 octubre 2016)
Director teatral i realitzador d’espais dramàtics per a la televisió.
Ha dirigit, entre d’altres, els muntatges següents: El castigo sin venganza (1955), Les alegres casades de Windsor (1972), Hamlet (1976), Batalla de reines (1984), etc.
(Torelló, Osona, 18 desembre 1926 – Girona, 26 desembre 2016)
Eclesiàstic. Estudià a Vic i a París.
Ordenat sacerdot el 1949, ocupà càrrecs pastorals i d’ensenyament a diversos indrets del bisbat de Vic, fins que el 1973 fou nomenat bisbe de Girona.
Especialitzat en ciències catequètiques, ha exercit d’una manera constant el ministeri de la paraula, tant oralment com a través de nombroses escrits.
Dins la conferència episcopal catalana fou el responsable de les qüestions que afecten la catequesi i l’ensenyament.
(Barcelona, 2 abril 1958 – 13 juny 2016)
Alpinista. Formà part de l’expedició catalana del 1988 a l’Everest, després de dues temptatives infructuoses el 1982 i el 1983.
Ha fet diverses expedicions en solitari, entre les quals destaquen la del pol Nord magnètic (1990) i l’intent d’assolir el pol Nord geogràfic (1992).
Fou també un especialista en parapent de gran muntanya.
(Terrassa, Vallès Occidental, 20 juny 1924 – 16 maig 2016)
Publicista. Especialitzat en la figura de Jacint Verdaguer.
Conreà també el dibuix i la pintura. En aquest aspecte ha excel·lit en la creació d’ex-libris.
(Barcelona, 26 gener 1927 – 26 agost 2016)
Oftalmòleg. Fill d’Ignasi Barraquer i Barraquer i germà de Josep Ignasi.
Catedràtic de cirurgia ocular de la Universitat Autònoma de Barcelona, director executiu de l’Institut Universitari Barraquer, director de la Clínica Barraquer i fundador del primer Banc d’Ulls d’Espanya i d’Europa continental (1962).
El 1958 va descobrir una tècnica d’extracció de la cataracta que va revolucionar la cirurgia del moment (zonulòlisi enzimàtica).
Les seves constants aportacions científiques en el camp del transplantament de còrnia, així com en l’implant de lents intraoculars, són reconegudes internacionalment.
(Guissona, Segarra, 12 setembre 1926 – 12 agost 2016)
Músic. Inicià a la vila natal els estudis musicals, que continuà al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Adoptà el trombó de vares i de pistons com a instruments principals.
Fou solista de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu (1953) i de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1958), i professor de trombó de vares, trombó de pistons, bombardí i tuba al Conservatori de Barcelona (1961-91).
És autor de mètodes de trombó i d’altres instruments de vent, utilitzats en diversos conservatoris de l’estat espanyol (Escuela moderna de trombón de varas, Método completo para trombón de pistones, bombardino, tuba y demás saxhorns bajos, Flixibilidad, Escalas y arpegios).
Autor de diverses composicions (Romanza sin palabras, Capricho, Solo de concurso, Impromptu, Coral, etc), ha dirigit la Banda Municipal de Barcelona i orquestres de cambra en produccions per a la televisió.
El 1969 col·laborà amb Duke Ellington en el concert que aquest féu a Santa Maria del Mar.
Dirigí i interpretà com a solista l’enregistrament de Nocturn musical (1970).
(Girona, 29 juny 1932 – 22 agost 2016)
Periodista i advocat. Un dels fundadors de “Presència”, en fou director del 1968 al 1980.
Col·laborador en diverses publicacions i corresponsal del diari “Tele/eXprés”, durant deu anys, director del Centre d’Informació de la Cambra de Comerç i Indústria, president de l’Associació de la Premsa i membre de la Comissió Jurídico Assessora de la Generalitat.
Ha publicat La Devesa, paradís perdut (1980), Protagonistes de la història econòmica gironina (1981), Girona ara i sempre (1982) i, juntament amb J.M. Casero, Girona grisa i negra (1972).
(Barcelona, 10 juny 1936 – Madrid, 15 novembre 2016)
Operador cinematogràfic. Es féu notar particularment en el curtmetratge Cercles (1967), de Ricard Bofill, en Dante no es únicamente severo (1967), de Jacint Esteva i Joaquim Jordà, i Cada vez que… (1968), de Carles Duran.
Després de crear una llum pròpia per als films de l’Escola de Barcelona i de passar un llarg període dedicat a la publicitat, ha esdevingut un dels directors de fotografia del cinema espanyol més importants.
Entre els seus treballs més destacats hi ha Hablemos esta noche (1982) de P. Miró, Fanny Pelopaja (1984), Tiempo de silencio (1986) i Si te dicen que caí (1989) de V. Aranda, Padre nuestro (1985) i Diario de invierno (1988) de F. Regueiro, Sé infiel y no mires con quién (1985) i El año de las luces (1986) de F. Trueba, Dragon Rapide (1986) de J. Camino, Esquilache (1988) de J. Molina, Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991) d’A. Belén, etc.
(Barcelona, 18 octubre 1937 – 10 maig 2016)
Historiador i polític. Professor mercantil, com a historiador s’ha especialitzat en el CADCI i el moviment obrer català en relació amb la qüestió nacional, i ha publicat, entre altres obres, Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera; perfil d’un sindicalista (1973), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), a més de col·laborar assíduament a “El Correo Catalán” i altres periòdics. És també l’autor dels assaigs Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994).
Col·laborador de Josep Pallach i afiliat al Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament; s’integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE (1978); passà després a Convergència Democràtica, i fou sots-director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al congrés (1982-85). Fou conseller de Cultura de la Generalitat entre 1985 i 1988.
(Amsterdam, Holanda, 25 abril 1947 – Barcelona, 24 març 2016)
Futbolista i entrenador de futbol. Un dels millors jugadors de futbol de tots els temps, començà a jugar amb l’Ajax d’Amsterdam, equip amb el qual guanyà la Copa d’Europa (1971, 1972 i 1973). Proclamat el millor jugador europeu (1971, 1973 i 1974), el 1973 fitxà pel Futbol Club Barcelona, que l’any següent es proclamà campió de lliga.
Després d’una estada professional als EUA tornà a l’Ajax i el 1988 passà al Futbol Club Barcelona com a entrenador de l’equip de futbol fins al 1996. En aquesta etapa l’equip va aconseguir quatre lligues (1991, 1992, 1993 i 1994), una Copa d’Europa (1992), una Recopa d’Europa (1989), una Copa d’Espanya (1990), i una Supercopa (1991).
Dades dels Països Catalans 