Arxiu d'etiquetes: 1947

Abril i Pons, Joan Albert

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 gener 1947 – )

Realitzador cinematogràfic i periodista. Llicenciat en ciències de la informació, treballà com a enviat especial en diversos conflictes internacionals a l’Àsia i a l’Àfrica.

Posteriorment esdevingué cap d’espectacles del diari “Avui” i a partir del 1977 realitzà diversos curts metratges i documentals. Director dels llargs metratges: Viatge a l’última estació (1982), L’home de neó (1988), La recerca de la felicitat (1991).

Va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i va participar a l’Assemblea de Catalunya.

Fou professor a la Universitat de Barcelona i a l’Ateneu Barcelonès (1997-2005).

Gas i Cabré, Mario

3 Respostes

(Montevideo, Uruguai, 5 febrer 1947 – )

Actor i director teatral. Fill de Manuel Gas i Salvador. Nascut accidentalment a sud-americà. Es va iniciar en els teatres universitaris i independents dels anys 1960 a Barcelona. Ha destacat com a director escènic d’òperes, de musicals i de diversos muntatges teatrals.

Ha dirigit, entre altres, El Adefesio, de R. Alberti, L’òpera de tres rals, de B. Brecht (1984), Salomé, d’O.Wilde (1985), La Ronda, d’A. Schnitzler (1986), El temps i els Conway, de J.B. Priestley (1992), Sweeney Todd, de S. Sondheim i H. Wheeler (1995), i Martes de Carnaval, de Valle-Inclán (1995).

El 1997 va debutar com a director de cinema amb El pianista. Ha estat empresari i va ésser director del Festival de Tardor de Barcelona (1989-91) i del Festival Olímpic de les Arts (1992). Ha rebut, entre d’altres, el premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya i el premi de la Crítica de Barcelona.

Ha exercit també com a crític teatral i gestor i animador.

Estasen i Pla, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 6 octubre 1890 – 23 juny 1947)

Excursionista i escalador. Membre del Centre Excursionista de Catalunya d’ençà del 1910. Es destacà com a esquiador, guanyant diversos campionats i inicià a Catalunya les grans travessies de cims i valls pirinencs amb esquí. La seva tasca d’escalador, publicista i preparador fou intensíssima i d’immillorables resultats per a l’acreixement de les activitats excursionistes.

El 1928 féu la primera escalada a la paret nord del Pedraforca, juntament amb Josep Rovira, J. Puntes i Jofre Vila. Col·laborà intensament en el Cinquè Congrés Internacional d’Alpinisme, celebrat a Barcelona. Promogué l’establiment d’un sistema de refugis, d’acord amb un pla ambiciós i ben establert. També féu escalades als Alps i a les Dolomites. Introduí noves tècniques i nous materials d’escalada.

Morí en el camí de Saldes a Barcelona, de resultes d’un atac de feridura, quan es dirigia a inaugurar el refugi que duu el seu nom a la jaça dels Prats al Pedraforca.

Cruyff, Johan Endrik

Deixa un comentari

(Amsterdam, Holanda, 25 abril 1947 – Barcelona, 24 març 2016)

Futbolista i entrenador de futbol. Un dels millors jugadors de futbol de tots els temps, començà a jugar amb l’Ajax d’Amsterdam, equip amb el qual guanyà la Copa d’Europa (1971, 1972 i 1973). Proclamat el millor jugador europeu (1971, 1973 i 1974), el 1973 fitxà pel Futbol Club Barcelona, que l’any següent es proclamà campió de lliga.

Després d’una estada professional als EUA tornà a l’Ajax i el 1988 passà al Futbol Club Barcelona com a entrenador de l’equip de futbol fins al 1996. En aquesta etapa l’equip va aconseguir quatre lligues (1991, 1992, 1993 i 1994), una Copa d’Europa (1992), una Recopa d’Europa (1989), una Copa d’Espanya (1990), i una Supercopa (1991).

Caus i Gracia, Esmeralda

Deixa un comentari

(Barcelona, 1947 – )

Geòloga. Es llicencià en ciències geològiques el 1970 per la Universitat de Barcelona. Obtingué el doctorat de tercer cicle per la universitat de Dijon (França) el 1972, i es doctorà en geologia per la Universitat Autònoma de Barcelona el 1973, de la qual fou professora de paleontologia des del 1972.

Ha treballat principalment en la morfologia, l’estructura i la repartició en l’espai i el temps de macroforaminífers del Cretaci i Terciari inferior, i la seva aplicació a la datació i caracterització paleoambiental dels sediments que els contenen.

Els seus treballs han estat fets majoritàriament en l’àmbit de Catalunya, però també a altres indrets d’Europa, l’Orient Mitjà i Amèrica. Coordinadora del programa de correlació geològica IGCP-393 sobre esdeveniments nerítics en el límit Eocè mitjà-Eocè superior.

Camp i Oliveras, Manuel

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 20 abril 1947 – )

Pianista i compositor. Estudià piano al Conservatori Superior de Música de Barcelona i composició contemporània i orquestració amb Joan Guinjoan. Féu també estudis de llenguatge i metodologia del jazz. El 1970 creà, amb Santi Arisa, Martí Brunet i el seu germà Jordí Camp, el grup Fusioon, de música progressista, amb el qual enregistra nou discs i féu nombrosos concerts arreu del país i al Brasil.

Quan el grup es dissolgué (1975), centrà la seva activitat en la composició i els arrenjaments musicals per a Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, La Trinca i altres membres de la Nova Cançó. Llavors es dedicà a l’ensenyament de la música moderna, creà el taller de jazz L’Esclat, de Manresa, i entrà a l’equip de professors de l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona, que el 1987 passaria a dirigir. El 1982 creà el Manel Camp Trio, que més tard esdevingué quartet i posteriorment septet. El 1994 creà l’Acústic Jazz Quintet, amb el trompetista Matthew Simon.

Ha compost la banda sonora d’una desena de films i, des del 1984, ha enregistrat onze discs i ha realitzat nombroses actuacions amb el seu grup, en solitari o duet, participant en diversos festivals de jazz. Entre els seus enregistraments cal destacar: Minoria Suite (1975), Escàndols (1988), Viu (1989), Ben a prop (1989), Diàlegs (1992), Ressorgir (1993), Duets (1994) i Coratge (1995).

Cambó i Batlle, Francesc

55 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 2 setembre 1876 – Buenos Aires, Argentina, 30 abril 1947)

Polític, advocat i economista. Es llicencià en filosofia i lletres (1896) i en dret (1897) a la Universitat de Barcelona. Afiliat al Centre Escolar Catalanista (1893), on féu amistat amb Prat de la Riba, i en fou president. Fou regidor regionalista a l’ajuntament de Barcelona (1901) i milità a la Lliga Regionalista des de la seva fundació.

A Madrid, malgrat que no era diputat, dirigí l’acció dels parlamentaris regionalistes que miraven d’impedir l’aprovació de la llei de Jurisdiccions. Un cop aprovada, participà activament en la constitució de Solidaritat Catalana i quan es dirigia a un acte de propaganda amb Nicolás Salmerón, fou víctima d’un atemptat a Hostafrancs (18 maig 1907), atribuït als lerrouxistes. Les eleccions a diputats foren un triomf complert de Solidaritat Catalana i de Cambó, que obtingué la primera acta de diputat.

Durant quinze anys, visqué alternativament a Barcelona i a Madrid, des d’on dirigia la política nacional de la Lliga i les relacions amb els altres partits espanyols.  Elegit diputat (1912), participà en el congrés i en les discussions sobre el projecte de les Mancomunitats. El 1917, afavorí la celebració de l’Assemblea de Parlamentaris; l’agitació que la seguí li serví per negociar amb la monarquia.

La participació de la Lliga en el poder fou aconseguida després de la crisi provocada per la vaga general d’agost de 1917. Es formà un govern de coalició (octubre 1917), del qual formava part Ventosa i Calvell, i posteriorment el mateix Cambó, que fou ministre de foment (1918) i més endavant d’hisenda (agost 1921) en el nou govern presidit per Maura fins al març de 1922. Després de l’escissió que originà la formació d’Acció Catalana i de la seva victòria en les eleccions provincials de Barcelona (juny 1923), renuncià a la seva acta de diputat i al càrrec dirigent en la Lliga i s’exilià.

Quan fou implantada la República, tractà de crear un nou grup polític espanyol (el Partido del Centro Constitucional) amb la col·laboració de Maura. Posteriorment, fou secretari general de la Lliga Catalana i diputat per Barcelona (1933). A les corts, defensà el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya, encara que el presentava l’esquerra, però atacà la llei de Contractes de Conreu. Fou derrotat en les eleccions de febrer de 1936 pel Front Popular. En esclatar la guerra civil, es trobava a l’estranger, i hi residí durant tot el període de la guerra; ajudà materialment al bàndol nacional. Retornà per poc temps a Barcelona (1940) i s’instal·là a l’Argentina, on morí.

Fou president del consell d’administració de la Companyia Hispano-Americana d’Electricitat i reuní una gran fortuna. Protegí les lletres catalanes (Fundació Bernat Metge, Fundació Bíblica Catalana i Fundació Hebraico-Catalana). Reuní una magnífica col·lecció de pintures, que llegà, en gran part, als museus de Barcelona.

És autor de Vuit mesos al ministeri de Foment (1919), Entorn del feixisme italià (1925), Les dictadures (1929), Per la concòrdia (1930) i Memòries (1876-1936) (1981).

Cabré i Fabré, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 30 abril 1947 – )

Escriptor. Llicenciat en filologia catalana, fou un dels narradors més sòlids i més premiats de la narrativa catalana de finals del segle XX.

Es donà a conèixer amb Faules de mal desar (1974, premi Victor Català 1973), seguiren Toquen a morts (1977), Carn d’olla (1978), El mirall i l’ombra (1980), Lubowski o la desraó (1983), Senyoria (1991) i la trilogia Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984, guanyadora de diversos premis i traduïda al castellà), La teranyina (1984, premi Sant Jordi, traduïda al castellà i al francès), i Llibre de preludis (1985).

Ha escrit llibres de la literatura infantil i juvenil: Galceran, l’heroi de la guerra negra (1979), La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’hereu de Sau (1985). També ha escrit amb gran èxit guions radiofònics i per a la televisió.

Membre fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs.

Borrell i Fontelles, Josep

Deixa un comentari

(la Pobla de Segur, Pallars Jussà, 24 abril 1947 – )

Polític. Llicenciat en enginyeria aeronàutica i doctorat en economia per la universitat de Madrid, ingressà al PSOE el 1975. Diputat des de 1986, entre 1984-91 fou secretari d’estat d’hisenda i del 1991 al 1996 ministre d’Obres Públiques i Transports. El 1994 passà a formar part de la secretaria nacional del PSC.

Amb el PSOE a l’oposició, l’abril de 1998 guanyà les eleccions primàries dins el partit, enfront de J. Almunia, i fou elegit candidat a la presidència del govern, però un cas de frau fiscal d’antics col·laboradors seus l’obligà a renunciar el maig de 1999.

Bonet i Verdaguer, Maria del Mar

6 Respostes

(Palma de Mallorca, 27 abril 1947 – )

Autora i intèrpret de cançons. El 1967 entrà a formar part dels Setze Jutges i gravà el primer disc. El 1968 s’integrà al Grup de Folk i intervingué en diverses representacions teatrals.

La seva obra es basa en la música popular de les Illes i els corrents contemporanis de música popular internacional, en especial dels pobles del Mediterrani. Cantant de magnífica veu, exquisit gust i acurada tècnica, ha col·laborat amb d’altres cantants i músics del país.

bonet_marEntre els seus nombrosos enregistraments discogràfics cal esmentar: Alenar (1977), Saba de Terrer (1979), Jardí Tancat (1981), Cançons de la Nostra Terra (1982, en col·laboració amb Al Tall), Breviari d’Amor (1982) i Anells d’Aigua (1985).

L’any 1984 li fou concedit el Gran Premi Internacional de la Cançó que atorga l’Acadèmia Charlie Cross de París.