(Maó, Menorca, 13 maig 1856 – 4 octubre 1946)
Advocat i sociòleg. Col·laborador a “La Voz de Menorca” i a la “Revista de Menorca”. Va ésser dirigent del partit republicà de Menorca.
Entre les seves obres cal assenyalar Sa qüestió d’es treball a Menorca (1920) i els llibres de folklore menorquí Lletres a una mare maonesa, i De re cibaria (1923).
(Palma de Mallorca, 1880 – 1946)
Periodista i promotor teatral. Llicenciat en lletres el 1900, succeí Miquel dels Sants Oliver en la direcció de “La Almudaina”, del qual periòdic fou propietari. Publicà treballs com De la Roqueta i El problema de la emigración en Mallorca (1905).
Promotor d’una festa literària a València en honor de Teodor Llorente i, sobretot, del teatre regional mallorquí, estrenà alguns sainets com Un, dos, tres… sus i Tenda de calçat, ambdós publicats el 1935.
(Figueres, Alt Empordà, 24 gener 1843 – 25 abril 1932)
Jurista i banquer. Fill de Narcís Fages i de Romà. Fundà i dirigí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà i la revista “El Ampurdán” (1849-85).
Fou el pare de:
Xavier Fages i de Climent (Figueres, Alt Empordà, 1871 – 23 maig 1946) Advocat i escriptor. És autor de nombrosos escrits a la premsa catòlica i d’alguns llibres com Propaganda católica (1908) i Política de Balmes (1912).
Ignasi Fages i de Climent (Figueres, Alt Empordà, 1874 – 1930) Advocat. Dedicat als estudis agraris, ha publicat llibres com Las colonias agrícolas (1916). Fou el pare de l’escriptor Carles Fages i de Climent.
(València, 13 desembre 1946 – )
Historiador. Es llicencià a la Universitat de València (1963-68), on tingué com a professors Miquel Tarradell, Emili Giralt i Joan Reglà. Aquest darrer el vinculà al departament d’història moderna. Sota la seva direcció, i en l’intent de prosseguir a València els estudis que Jaume Vicens havia fet sobre la mateixa època a Catalunya, inicià la seva tesi doctoral Fernando el Católico y la ciudad de Valencia (1973), que publicà el 1976 amb el títol València en la crisi del segle XV.
Participà al Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971) i al Novè Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Nàpols, 1973).
El 1973 es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor adjunt d’història moderna. Ha col·laborat a la revista “Estudis” i a “Cuadernos de Historia”.
Ha publicat també: Cortes del reinado de Fernando el Católico (1972), La Corona de Aragón en la época de Felipe II (1986), Felipe II, en sus dominios jamás se ponia el Sol (1988). Ha coordinat la Història del País Valencià (1988).
(Barcelona, 13 març 1946 – )
Advocat. Especialitzat en dret civil i mercantil, fou president de la Federació de Col·legis d’Advocats d’Europa i del Consell dels Col·legis d’Advocats de Catalunya (1992-93).
Fou director i membre fundador de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i membre de la International Association of Lawyers.
Del 1989 al 1997 fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona i, des del 1993, fou president del Consell General de l’Advocacia Espanyola (reelegit el 1996) i conseller de l’estat.
(Peratallada, Baix Empordà, 7 març 1946 – )
Locutor i periodista. Exercí de mestre a Girona, on l’any 1962 inicià les tasques radiofòniques a Ràdio Girona. Col·laborà activament a la revista “Presència”.
L’any 1968, ja traslladat a Barcelona, ingressà a Ràdio Espanya de Barcelona, on realitzà els programes en català Cançons al pas de la tarda, La legió d’honor i Aquí, Catalunya. Passà a Ràdio 4 des de la seva creació, on des d’aleshores realitzà Temps obert, entre d’altres programes.
L’any 1979 el programa infantil de ràdio Mainada que ell dirigí rebé el premi Ondas. Els anys 1979-80 dirigí a Televisió en programa infantil Quitxalla i durant la temporada 1981-82 ha dirigit i presentat el programa juvenil Justa la fusta.
(Barcelona, 15 novembre 1946 – )
Publicació cinematogràfica en castellà.
Dedicada a la crítica i al comentari dels fets cinematogràfics. Primerament fou quinzenal, i després setmanal. Des del 1973 ha pres el nom de “Nuevo Fotogramas”.
Ha tingut èxit popular i, sobretot a la segona època, ha adquirit una certa intenció crítica.
(Barcelona, 12 maig 1946 – 9 febrer 2024)
Nedador i jugador de waterpolo del Club de Natació Barceloneta.
Gran velocista, detingué diverses vegades els rècords d’Espanya dels 100 i 200 metres llisos i dels 200 metres estils.
El 1969 obtingué un premi especial pel fet d’haver estat al primer nedador espanyol a aconseguir més de cent participacions en competicions internacionals.
(Barcelona, 13 maig 1879 – 5 abril 1946)
Pedagog i crític d’art. Fill de Lluís Folch i Brossa, i germà de Manuel, Josep Maria, Ignasi i Joaquim.
Impulsà la Junta de Protecció a la Infància de Barcelona, de la qual dirigí la part educativa.
Fou el director tècnic del Tribunal Tutelar d’Infants (1925-27) i creà, l’any 1928, la institució per a deficients mentals Torremar, a Vilassar de Mar, única en el seu gènere a Catalunya fins l’any 1936.
Col·laborà en diverses publicacions periòdiques i dirigí el “Portaveu de l’Associació Escolar Artística” (1912-13).
Fou el pare de Lluís Folch i Camarasa.
(Mataró, Maresme, 16 juliol 1946 – )
Sociòleg. Llicenciat en ciències polítiques per l’Institut d’Études Politiques de París i graduat en sociologia per la universitat d’East Anglia (Anglaterra).
Ha dut a terme una important tasca de traductor, introduint a l’àmbit català algunes obres clàssiques del pensament social.
Professor titular de sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, és un expert en sociologia de la família i autor de nombrosos articles en revistes especialitzades.
Autor, també, de diversos llibres sobre sociologia de la cultura, entre els quals De la vida privada (1982), El català: llengua pública o privada (1996) i, juntament amb Salvador Giner, La cultura catalana, el sagrat i el profà (1996).
Dades dels Països Catalans 