(Maó, Menorca, 13 maig 1856 – 4 octubre 1946)
Advocat i sociòleg. Col·laborador a “La Voz de Menorca” i a la “Revista de Menorca”. Va ésser dirigent del partit republicà de Menorca.
Entre les seves obres cal assenyalar Sa qüestió d’es treball a Menorca (1920) i els llibres de folklore menorquí Lletres a una mare maonesa, i De re cibaria (1923).
(Palma de Mallorca, 1880 – 1946)
Periodista i promotor teatral. Llicenciat en lletres el 1900, succeí Miquel dels Sants Oliver en la direcció de “La Almudaina”, del qual periòdic fou propietari. Publicà treballs com De la Roqueta i El problema de la emigración en Mallorca (1905).
Promotor d’una festa literària a València en honor de Teodor Llorente i, sobretot, del teatre regional mallorquí, estrenà alguns sainets com Un, dos, tres… sus i Tenda de calçat, ambdós publicats el 1935.
(Barcelona, 8 març 1946 – 31 gener 2015)
Editor. Fill de Josep Manuel Lara i Hernández.
President de Planeta-DeAgostini, a la mort del seu germà Fernando assumí la responsabilitat de tot el grup.
(Figueres, Alt Empordà, 24 gener 1843 – 25 abril 1932)
Jurista i banquer. Fill de Narcís Fages i de Romà. Fundà i dirigí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà i la revista “El Ampurdán” (1849-85).
Fou el pare de:
Xavier Fages i de Climent (Figueres, Alt Empordà, 1871 – 23 maig 1946) Advocat i escriptor. És autor de nombrosos escrits a la premsa catòlica i d’alguns llibres com Propaganda católica (1908) i Política de Balmes (1912).
Ignasi Fages i de Climent (Figueres, Alt Empordà, 1874 – 1930) Advocat. Dedicat als estudis agraris, ha publicat llibres com Las colonias agrícolas (1916). Fou el pare de l’escriptor Carles Fages i de Climent.
(València, 13 desembre 1946 – )
Historiador. Es llicencià a la Universitat de València (1963-68), on tingué com a professors Miquel Tarradell, Emili Giralt i Joan Reglà. Aquest darrer el vinculà al departament d’història moderna. Sota la seva direcció, i en l’intent de prosseguir a València els estudis que Jaume Vicens havia fet sobre la mateixa època a Catalunya, inicià la seva tesi doctoral Fernando el Católico y la ciudad de Valencia (1973), que publicà el 1976 amb el títol València en la crisi del segle XV.
Participà al Primer Congrés d’Història del País Valencià (1971) i al Novè Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (Nàpols, 1973).
El 1973 es traslladà a la Universitat Autònoma de Barcelona com a professor adjunt d’història moderna. Ha col·laborat a la revista “Estudis” i a “Cuadernos de Historia”.
Ha publicat també: Cortes del reinado de Fernando el Católico (1972), La Corona de Aragón en la época de Felipe II (1986), Felipe II, en sus dominios jamás se ponia el Sol (1988). Ha coordinat la Història del País Valencià (1988).
(Pinell de Solsonès, Solsonès, 13 maig 1891 – Caquetà, Colòmbia, 1946)
Frare caputxí, nom de religió Gaspar del Pinell.
Traslladat de molt jove a la missió de Caquetà, hi passà tota la vida i arribà a ser-ne el primer vicari apostòlic. En els seus viatges apostòlics recollí una gran quantitat de dades etnogràfiques, lingüístiques i geogràfiques.
El govern de Colòmbia el féu membre de la Comissió Internacional de Límits amb el Perú. El 1930 fou consagrat bisbe titular de Cadossens.
És autor d’Un viatge al Putumayo (1924) i Excursión apostólica por el Coquetá (1928).
(Madrid, 1865 – Barcelona, 1946)
Escriptor i editor. Fill de Melcior Millà i Castellnou (Barcelona, 1830 – 1906), llibreter i prestidigitador, i germà de Francesc.
Fou actor còmic fins que a la primeria del segle XX fundà l’Arxiu Teatral Millà a la botiga del carrer de Sant Pau de Barcelona.
Propietari de la Llibreria Editorial Millà, edità una bibliografia teatral catalana i moltes obres, de caire popular, per a l’escena. També fou promotor de revistes com “La Dida” i “Fulletí Teatral”.
Autor prolífic, escriví i edità més de dues-centes obres, monòlegs, teatre infantil i teatre festiu. A més, fou teòric del teatre i, entre altres obres, publicà Manual pràctic de l’autor i Tratado de caracterización teatral.
El seu fill Àngel Millà i Navarro continuà el negoci familiar.
(Riudoms, Baix Camp, 15 agost 1867 – Madrid, 21 octubre 1946)
Republicà. Dirigent del partit republicà federal a Reus, hi organitzà la vaga de l’1 de maig de 1890.
Emigrat a Barcelona, hi fundà diverses escoles laiques per a obrers, que tingué com a òrgan de premsa “El Programa” i fou secretari polític de Baldomer Lostau.
Unit al lerrouxisme, tornà al Baix Camp i al Priorat per organitzar el partit republicà radical.
(Sabadell, Vallès Occidental, 15 agost 1879 – 21 març 1946)
Compositor.
Després d’haver estrenat diverses sarsueles a Madrid, residí a Manila del 1903 al 1913.
Fou director de l’Escola de Música i de la Banda Municipal de Sabadell.
Autor del drama líric El Pirata (1911), d’obres simfòniques, corals i de sardanes.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 12 octubre 1895 – Barcelona, 26 desembre 1946)
Compositor. Estudià música a València.
A Madrid fou mestre concertador del Teatro Real. Més tard fou mestre de capella de l’església de Sant Josep Oriol de Barcelona.
Destacà en el camp de la sarsuela, amb la cèlebre Cançó d’amor i de guerra (1926), La legió d’Honor (1930) i L’àliga roja (1932).
Dades dels Països Catalans 