(Catalunya, setembre 1936 – 5 juny 1937)
Organisme polític al servei de la conselleria de l’interior de la Generalitat.
La seva finalitat era la de garantir l’ordre interior. El comprenien delegats de les organitzacions polítiques i sindicals, de les patrulles de control i de la guàrdia nacional republicana.
En fou secretari general Aureli Fernández.
Fou dissolta arran dels Fets de Maig.
(Catalunya, 15 octubre 1936 – 14 agost 1937)
Organisme creat per decret de la Generalitat, amb l’objectiu d’organitzar i de promoure les relacions comercials amb l’estranger.
Era integrada per un representant de cada una de les conselleries de Finances, Agricultura, Proveïments i Economia.
La seva activitat a l’estranger fou intensa a través de les seves delegacions de Londres, París, Buenos Aires, Brussel·les i Praga.
Per decret del 1937 fou dissolta i substituïda per l’Oficina de Comerç Exterior, la qual també desaparegué quan el govern de la República es va fer càrrec de la direcció del comerç exterior.
(Catalunya, 12 abril 1936 – 1970)
(JSUC) Organització juvenil. Creada amb les Joventuts Socialistes de Catalunya (de la USC i del Partit Català Proletari) i les joventuts del Partit Comunista i de la Federació Catalana del PSOE.
Els seus principals dirigents foren Àngel Estivill, Vicenç Penyarroya i Wenceslau Colomer. Foren els preconitzadors de l’Aliança Nacional de la Joventut Antifeixista.
El seu òrgan central fou “Juliol”, de Barcelona, i durant la guerra civil tingueren un destacat paper en la lluita al front, especialment a través de la columna Graells i de la Divisió 27.
Comptaven amb una afiliació directa a la Internacional Juvenil Comunista, independent de la de les JSU del PCE.
El 1970 les JSUC es transformaren en la Joventut Comunista de Catalunya.
(Barcelona, 1870 – 3 març 1936)
Escriptor, periodista, crític d’art i marxant. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i visqué amb Santiago Rusiñol i amb Ramon Casas a París.
Obert als corrents europeus, traduí Ibsen i Hauptmann i escriví per al Teatre Líric Català les sarsueles Cors joves i La nit de Nadal.
Publicà Ramon Casas (1931) i col·laborà, sovint amb bones crítiques d’art, a “Luz”, “Catalonia”, “Pèl & Ploma”, “Joventut”, etc.
(Barcelona, març 1859-1936 / 1978- )
Certàmens poètics anuals. Diversos escriptors sol·licitaren a l’ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el Caçador el 1393. Aprovada la petició per l’ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció.
Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim… la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalans. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina.
Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d’elegir una reina fou de Antoni de Bofarull, la divisa Pàtria, Fides, Amor -que correspon als tres premis ordinaris- fou una pensada de J. Rubió i Ors, i M. Milà i Fontanals fou qui defensà més decididament l’ús exclusiu del català.
El primer diumenge de maig de 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent.
L’estructura o el mecanisme de la institució era el següent: els mantenidors, en nombre de set i diferents cada any, eren els jutges que atorgaven els premis; l’element permanent era constituït pel consell directiu, que constituïa la junta rectora i de govern, i el cos d’adjunts -en termes actuals, l’assemblea-; els patrocinadors, els contribuents, etc.
A més de premis ordinaris -englantina, viola i flor natural-, hom atorga altres premis, fruit de donacions institucionals o particulars. Quan un poeta obté tres vegades un premi ordinari és proclamat mestre en gai saber.
Se celebraren fins al 1936, amb la particularitat només que els del 1902, suspesos per l’autoritat militar, es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc.
Bé que és cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença, també és cert que a la darreria del segle XIX començaren a convertir-se en una institució anacrònica.
A partir del 1940 i fins el 1970 se’n féu a Barcelona, cada primer diumenge de maig, una commemoració privada. També, a partir del 1941, començaren les celebracions a l’exili, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana.
A partir del 1978 es tornaren a celebrar a Barcelona.
(Larraínzar, Navarra, 19 agost 1876 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 3 desembre 1936)
Eclesiàstic. Canonge de València, fou nomenat bisbe de Lleida (1926) i de Barcelona (1930).
Bisbe pietista i amic de la dreta, mantingué tibantors amb la Generalitat, el cardenal Vidal i Barraquer i la Federació de Joves Cristians, perquè ell preferia l’Acció Catòlica.
Iniciat l’alçament del 1936 no volgué dimitir del càrrec, la qual cosa sembla que dificultà la seva possible sortida a l’estranger.
Fou detingut i assassinat per part d’elements incontrolats.
(Barcelona, 1 gener 1935 – 25 desembre 1936)
Diari de la nit, afecte a la política de la Lliga Catalana. Substituí “La Veu del Vespre” i fou dirigit per Ignasi Agustí, amb Ramon Garriga com a redactor en cap.
S’especialitzà en els reportatges d’actualitat, les informacions radiofòniques i les estrenes teatrals. Emili Grau i Sala hi il·lustrà les crítiques de teatre.
A partir del juliol de 1936 fou controlat per la CNT.
(Lleida, 1898 – 1936)
Periòdic republicà i catalanista. Inicialment fou setmanari, fundat i dirigit per Manuel Pereña.
Convertit en diari el 1909 per Alfred Pereña, passà a ésser totalment redactat en català el 1919.
Després d’un eclipsi, en 1930-36, reaparegué com a setmanari d’Esquerra Republicana de Catalunya sota la direcció d’Humbert Torres.
(Barcelona, 15 març 1936 – 15 juliol 2023)
Autor de còmics. La seva activitat s’ha desenvolupat particularment a l’Editorial Bruguera.
El dibuix dels seus còmics és molt simple, les seves característiques principals són el dinamisme i l’abundància d’accions violentes, amb un sentit de l’humor comercial i basat en la successió de gags.
Mortadelo y Filemón, La familia Trapisonda o El botones Sacarino són algunes de les seves creacions.
(Santa Margarida de Vallors, Selva, 22 desembre 1877 – Lleida, 5 agost 1936)
Prelat. Nascut a la masia de Can Huix.
El 1927 fou nomenat bisbe titular de Selímbria i administrador apostòlic de la diòcesi d’Eivissa. El 1935 passà a ser bisbe de Lleida.
Hi morí víctima dels desordres de l’any següent, en ésser afusellat per un escamot incontrolat en començar la guerra civil.
Dades dels Països Catalans 