(Reus, Baix Camp, 5 gener 1932 – 2004)
Escriptor. Publicà poemes i articles a la “Revista del Centre de Lectura”, i dirigí la revista “Reus Setmanal”.
És autor del recull poètic Cercant el tu (1961) i Retorn a Seor (1984). Va reunir bona part de la seva poesia a La Lluna tàcita (1993).
(Figueres, Alt Empordà, 24 gener 1843 – 25 abril 1932)
Jurista i banquer. Fill de Narcís Fages i de Romà. Fundà i dirigí la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà i la revista “El Ampurdán” (1849-85).
Fou el pare de:
Xavier Fages i de Climent (Figueres, Alt Empordà, 1871 – 23 maig 1946) Advocat i escriptor. És autor de nombrosos escrits a la premsa catòlica i d’alguns llibres com Propaganda católica (1908) i Política de Balmes (1912).
Ignasi Fages i de Climent (Figueres, Alt Empordà, 1874 – 1930) Advocat. Dedicat als estudis agraris, ha publicat llibres com Las colonias agrícolas (1916). Fou el pare de l’escriptor Carles Fages i de Climent.
(Catalunya, 1932 – 1939 / 1979 – )
Òrgan superior del govern de Catalunya, dirigit pel president de la Generalitat.
Exerceix funcions executives i administratives, segons els Estatuts d’autonomia del 1932 i del 1979.
(Barcelona, 1932 – 1936)
Setmanari. Creat per Francesc Maspons i Anglasell per comentar la discussió de l’Estatut de Catalunya a les corts de la República.
Reflectí el desengany pel text aprovat. Intentà noves sortides, sense èxit, els anys 1933 i 1936.
(Sabadell, Vallès Occidental, març 1932 – gener 1934)
Diari catòlic i catalanista conservador. Dirigit per Manuel de Montoliu, seguí en política les orientacions de la Lliga Catalana.
Desaparegué per fusió amb el “Diari de Sabadell”.
(Ceret, Vallespir, 1850 – Perpinyà, 1932)
Narrador. Fou rector d’Arles de Tec (1898-1908) i, un cop jubilat, s’establí a Barcelona fins al 1930, quan es retirà a Perpinyà.
Col·laborà, sota l’epígraf Una llesca de pa de casa, a la secció catalana del setmanari “La Coix des Pyrénées Orientals” amb el pseudònim d’Hotentic i, més tard, amb el de Mir i Nontoquis.
Participà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) amb l’estudi titulat Diferències que hi ha entre el català parlat a Barcelona i el català parlat al Ruissilló i especialment al Vallespir.
És autor de Contes vallespirencs (1907), Cent i una faules de la Fontaine (1927), Monòlegs vallespirencs (1928), Llavants de taula (1930), Altra manada en les faules de la Fontaine (1930), Espigolada en les faules de la Fontaine i Camí fent (1932).
(Simorra, França, 16 febrer 1847 – Perpinyà, 29 desembre 1932)
Bisbe de Perpinyà (1899-1932). Gascó d’origen, quan va ser elegit bisbe de Perpinyà aprengué el català i restablí l’ensenyament del catecisme i la predicació en català.
Va organitzar els Jocs Florals del 1902, que no pogueren celebrar-se a Barcelona, i va presidir a Barcelona els del 1914. Col·laborà en l’Obra del Diccionari d’Antoni M. Alcover. Animà el reclutament de catalans per a la guerra del 1914, a favor de França.
Va adquirir Sant Martí del Canigó i es va dedicar de ple a la restauració de l’antic monestir, on fou enterrat. Afavorí la restauració de la vida monàstica a Cuixà amb monjos cistercencs. Restaurà la capella de Nostra Dona dels Còrrecs, predecessora de la seu de Perpinyà, i l’antiga església dels caputxins; comprà el col·legi de Sant Lluís Gonçaga i el Petit Seminari, i féu edificar l’església de Sant Martí del Bon Socors i el Gran Seminari.
Per tal d’encoratjar les investigacions científiques del clericat creà “Revue historique et littèraire du diocése de Perpignan”.
Per la seva actuació ha estat justament qualificat de bisbe dels catalans.
(València, 9 desembre 1932 – )
“Braulio de Sigüenza” Escriptor. A deu anys es traslladà a Barcelona, on es llicencià en dret.
És autor dels llibres de poesia De la luz y de las sombras (1958), Las islas nos llamaban (premi Boscán 1963) i Mi voz sobre los párpados (premi Ciutat de Barcelona 1968); dels reculls narratius La sangre y la tierra i Foresta vacía de gracias y desgracias; i de les obres teatrals Cinco ante el silencio (1950), Casandra (1954) i Los lises tras el fuego (1969).
(Rinhac, Llenguadoc, 24 novembre 1932 – Tolosa, Llenguadoc, 14 març 2005)
Historiador medievalista. Ha dedicat una atenció preferent a la història de Catalunya, especialment a l’alta edat mitjana.
En la seva tesi doctoral, La Catalogne du milieu de Xème à la fin du XIème siècle. Croissance et mutations d’une société (1975-76) (versió catalana: Catalunya mil anys enrera, 1979-81) estudià el procés de feudalització de la societat catalana.
Altres treballs de consideració són: Les cinquante mots-clef de l’Histoire médiévale (1981) i, amb P. Guichard, Les communautés rurales en Catalogne et dans le Pays Valencien, IXème au XIVème siècle (1982).
(Barcelona, 1913 – 1932)
Col·lecció especialitzada en filologia catalana. Editada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (16 volums).
Hom hi publicà, entre altres obres, el Diccionari Aguiló (1914-31), el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica Catalana (1918) de Pompeu Fabra.
Dades dels Països Catalans 