(Barcelona, 1931 – Sabadell, Vallès Occidental, 28 octubre 1954)
Actriu. Treballà a la ràdio, al teatre (La mare màscara i Nocturs encontres, de Joan Brossa) i al cinema (La filla del mar, d’Àngel Guimerà).
Morí d’accident a l’Aeroclub de Sabadell mentre preparava la Santa Joana de Bernard Shaw.
(Catalunya, 1930 – març 1931)
(ARC) Partit polític. Sorgit arran d’una escissió d’Acció Catalana provocada por un grup de militants encapçalats per A. Rovira i Virgili, que volien situar-se en posicions nacionalistes més esquerranes.
Després de participar en la reunió de Sant Sebastià (1930), s’integrà en l’Acció Catalana Republicana.
(Barcelona, 4 juny 1922 – Catalunya, març 1931)
Partit polític. Sorgit a la Conferència Nacional Catalana d’una escissió de la Lliga Regionalista.
Nacionalista i liberal, fou presidit per J. Bofill i Mates, i Nicolau d’Olwer i A. Rovira i Virgili en foren vice-presidents.
El diari “La Publicitat” es convertí en l’òrgan difusor del nou ideari.
El 1931 es fusionà amb Acció Republicana de Catalunya i es convertí en Acció Catalana Republicana, partit d’orientació centre-esquerra que aplegava intel·lectuals, professionals i classe mitjana. Durant la guerra civil es mantingué fidel a la República.
Fou refundat el 1994 per Max Cahner.
(Barcelona, 1931 – gener 1939)
Institució fundada amb la finalitat d’impulsar l’aspecte científic de la professió. Fou acollida i sostinguda pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.
Entre el 1937 i el 1938 realitzà diverses activitats de caràcter científic i rebé protecció oficial.
Durant el curt període de la seva existència foren elaborats uns projectes molt ambiciosos, en forma de ponència, que romanen inèdits.
(Barcelona, 1931 – 1937)
“Documentos de Actividad Contemporánea” Publicació trimestral del GATCPAC. Amb corresponsals a Madrid i Sant Sebastià.
Adscrita al moviment de renovació artística, especialment arquitectònica i decorativa, portava una marcada preocupació social i una orientació contrària a tot academicisme.
S’ocupà dels plans d’urbanització, de l’arquitectura popular (Eivissa), de l’ensenyament de les arts plàstiques, dels moviments avantguardistes universals i, particularment, de les realitzacions dels arquitectes membres del grup editor.
(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)
Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.
Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.
Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)
Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.
Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.
Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.
Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)
Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.
La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.
La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.
Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.
En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.
Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.
(Barcelona, 9 juliol 1854 – 29 abril 1931)
Industrial i polític. Germà de Esteve, Ramon i Trinitat. Era cotonaire i fabricant de teixits i filats. Millorà i fomentà el desenvolupament de la fàbrica de teixits que havia fundat el seu pare a l’Ametlla de Casserres i creà la Societat Anònima Tèxtil Monegal.
Fou vocal de la junta de la Cambra de Comerç de Barcelona de 1886 a 1890. Després en seria vocal secretari i més tard (1902) president. Fou alcalde de Barcelona en 1902-03. En 1905 era senador per la província de Barcelona. Fou nomenat senador vitalici en 1908.
Ocupà diversos càrrecs de representació econòmica. En 1928, tornant a ser president de la Cambra de Comerç, organitzà un gran banquet d’homenatge al general Primo de Rivera que fou comentat molt desfavorablement.
(Fals, Bages, 25 febrer 1868 – Terrassa, Vallès Occidental, 25 abril 1931)
Arquitecte. Germà de Joan. Titulat el 1892, s’establí a Terrassa, on exercí primordialment la professió. Treballà de primer dins l’historicisme, amb predomini del revival gòtic (Casa de la Ciutat, 1900-03) o romànic (Escola Industrial, 1901).
El 1902 començà les seves experiències dintre el Modernisme, inspirades en Domènech i Montaner (casa Baltasar Gorina, 1902), que alternà amb obres d’influència floralista (casa Barata, 1905). Vers el 1905 aconseguí un llenguatge propi, amb l’adaptació d’un element gaudinià, l’arc el·líptic, allunyat de tota referència decorativa (masia Freixa, 1907-10).
Per la seva tardana incorporació al moviment -malgrat que era de la mateixa promoció que Puig i Cadafalch i Jeroni Ferran Granell– cal incloure’l dins la segona generació modernista.
Destacà també com a projectista de quadres industrials, on combinà intel·ligents solucions constructives, com l’antiga volta de revoltó, amb un clar sentit de l’estètica (fàbrica Aymerich, Amat i Jover, 1908). Els darrers anys retornà als estils d’inspiració clàssica.
(Barcelona, 1857 – 15 gener 1931)
Periodista i polític. Estudià dret a Barcelona i dirigí durant bastants anys el diari “La Publicidad”. Diputat per Manresa (1893-95) i per Barcelona (1898, 1903-05), col·laborà estretament amb Lerroux i secundà les seves actituds demagògiques i anticatalanistes.
El 1906, tanmateix, arran de l’agitació militar i de l’anomenada Llei de Jurisdiccions, varià la seva posició política i s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana, dins el qual tornà a ésser elegit diputat (1907). Aquell mateix any formà part del directori del partit d’Unió Republicana.
Posteriorment fou senador en quasi totes les legislatures i mantingué una actitud liberal, encara que passà al camp monàrquic i féu costat a Francesc Cambó en diverses ocasions.
(Barcelona, 5 gener 1931 – Marràqueix, Marroc, 4 juny 2017)
Novel·lista i assagista en castellà. Germà de Josep Agustí i de Lluís. Pertanyent a la generació del 1950.
Les seves primeres obres coincideixen amb un realisme de reivindicació social. Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1959); la trilogia El pasado efímero (1958-59), La isla (1961), el llibre de viatges Campos de Níjar (1960) i l’assaig Problemes de la novel·la (1959).
Influït pel nouveau romain i la novel·la hispanoamericana, inicià un període de renovació formal en el qual tracta la frustració generacional i l’exili. Señas de identidad (1966), Reivindicación del conde don Julián (1970), Juan sin Tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982).
Dotat d’un gran sentit de la ironia, que ha aplicat tant a l’Espanya de sempre com a ell mateix, ha aprofundit en les arrels àrabs de la nostra cultura. Coto vedado (1985), En los reinos de Taifa (1986), Las virtudes del pájaro solitario (1987) i els assaigs Disidencias (1977), Crónicas sarracinas (1981) i Contracorrientes (1985). Ha obtingut diversos premis.
Dades dels Països Catalans 