(Barcelona, 1920 – 1933)
Atracció de circ de renom mundial. Creada per Pere Andreu i Pausas i presentada pels seus fills Josep, René i Pau (Polo).
En separar-se del número Josep Andreu i Lasserre (que ha esdevingut cèlebre amb el nom de Charlie Rivel) i Pau, el perpetuaren René i els seus germans petits Marcel i Roger.
Era un número doble, de trapezis i pallassos, de gran qualitat.
(Barcelona, 27 novembre 1920 – 21 març 2014)
Poeta i autor de lletres de cançons. Ha publicat els reculls poètics Per entrar en el regne (1957) i Intento el poema (1960), amb el qual aconseguí el premi Carles Riba 1959.
A més d’adaptar lletres estrangeres, n’ha escrites d’originals, les quals, musicades per Lleó Borrell, han estat premiades i han obtingut molta acceptació (Se’n va anar, etc).
(Barcelona, 17 desembre 1920 – Palma de Mallorca, 15 març 2001)
Cristal·lògraf. Estudià ciències naturals a Barcelona (1940-43) i es doctorà a Madrid (1945). Es formà en l’escola encapçalada per Francesc Pardillo i s’ha especialitzat en l’estudi de la difracció dels cristalls per mitjà dels raigs X.
El 1954 guanyà la càtedra de cristal·lografia i mineralogia de la universitat de Sevilla; el 1955 passà a la de Barcelona i l’any següent a la de Madrid.
Pensionat a Anglaterra, Holanda i els EUA, ha exercit de professor a la universitat de Pennsilvània.
Membre de l’acadèmia de ciències de Córdoba (Argentina) i conseller del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Rebé ajuts a la investigació.
És autor de importants obres de la seva especialitat.
(Barcelona, 28 octubre 1851 – 1920)
Escriptor. Obrer del ram tèxtil i després tipògraf. Col·laborà en les revistes de l’època per tal de fer conèixer les seves idees catalanistes i socialistes.
Publicà, entre d’altres, les obres: Fulles seques (1875), poemes; Quadros a la ploma (1886), narracions costumistes; Lo fill de la mort (1883) i La guerra (1887), drames; Flores y espinas (1878) i La gran idea (1891), comèdies en castellà.
(Falset, Priorat, 5 desembre 1855 – Manresa, Bages, 7 setembre 1920)
Escultor. A Barcelona, fou deixeble de l’Escola de Llotja i dels germans Vallmitjana i Barbany. Estudià, també, a Roma.
Treballà en el monument a Colom, de Barcelona. Les seves obres més apreciades són les estàtues sedents dels naturalistes Félix de Azara i Jaume Salvador (façana del Museu Martorell de Barcelona).
(Calaf, Anoia, 3 maig 1856 – Palma de Mallorca, 13 novembre 1920)
(o Ynglada) Dibuixant, pintor i poeta. Fill de Martí de Riquer, marquès de Benavent. Estudià a Manresa, Besiers i Tolosa (Llenguadoc). Havent retornat a Barcelona, seguí els cursos de Tomàs Padró i d’Antoni Caba a l’Escola de Llotja. El 1879 anà a Roma. Passà després a París i a Londres. A Anglaterra conegué el focus artístic de l’Aesthetic Movement, i també l’Arts and Crafts Movement. Lluità per l’expandiment de l’art industrial.
Fundà un taller de mobles i dibuixà projectes per a plats, rajoles, gerros, llums i esmalts. Introduí l’art de l’ex-libris a Catalunya i ressuscità el gravat a l’aiguafort, sobre el qual féu classes a Josep Triadó, Joaquim Renart, Francesc d’Assís Galí, J. Diéguez i Josep Maria Sert. El 1903 publicà el recull Ex-Libris Riquer, que li donà fama mundial. Sabé plasmar en la modalitat intimista de l’ex-libris l’essència del seu món poètic, elegíac.
Reeixí també en el cartellisme, que contribuí a aclimatar a Barcelona. Fou el millor representant del cartell decoratiu simbolista de l’Art Nouveau a Catalunya. La seva tasca en les arts del llibre és fonamental.
Els anys del decenni del 1880 col·laborà a “La Ilustració Catalana” i il·lustrà uns volums de la “Biblioteca Arte y Letras” i Los Estudiantes de Tolosa en un estil de realisme poètic semblant al d’Apel·les Mestres. Aquest mateix estil, barrejat amb el japonisme, es troba a la seva pintura: delicats paisatges on volen ocells.
Els anys del decenni del 1890 la temàtica esdevé més idealista: Pastora resant, Anunciació, aquest caire simbolista, unit a una tècnica estilitzada i plana, es nota sobretot en la seva obra de pintor decorador (presbiteri de Montserrat, Institut Industrial de Terrassa), en les il·lustracions per a “Luz”, “Joventut”, “Ilustración Artística”, els llibres Quan jo era noi, Crisantemes, Anyoranses, els ex-libris i cartells plenament modernistes.
Amb Crisantemes (1898), Anyoranses (1902) i Aplech de sonets (1906) es manifestà com un dels poetes més característics del vessant simbolista del Modernisme. Poc després abandonà les arts decoratives per dedicar-se a la pintura i a la poesia (Poema del Bosc, 1910) en una exaltació panteista de la natura. El 1917 anà a viure a Mallorca, on continuà la seva dedicació al paisatge i on morí.
El Modernisme reivindicà la igualtat entre l’art industrial i les anomenades belles arts i volgué embellir tot l’entorn de l’home: Riquer fou el millor representant a Catalunya d’aquest corrent. Encarnà l’ideal prerafaelita: l’artista, l’artesà i el poeta reunits en un mateix home.
Fou el pare dels escriptors Josep Maria i Emili de Riquer i Palau.
(Barcelona, 23 juny 1848 – 14 novembre 1920)
“Peius” Escriptor i pensador. Es doctorà en farmàcia a Madrid (1875) i en medicina a París (1878). Viatjà per Europa, Àsia i Àfrica. El 1880 va publicar a París La Mort i el Diable, amb pròleg del positivista Émile Littré.
Bohemi i extravertit, va assolir una gran popularitat a la Barcelona de la fi del segle XIX i començament del XX i va protagonitzar un copiós anecdotari. Concorregué assíduament a les tertúlies d’Els Quatre Gats. D’idees republicanes i catalanistes, va escriure a “L’Avenç”, “Joventut” (1900-06), etc.
Publicà obres de rigor i qualitat desigual, com: Coses d’en Peius (1890), Los cent consells del Consell de Cent (1891, assaig humorístic), Literaturas malsanas (1894), El Caso Clarín (1894), Dones de cor (1907, novel·la), L’agència d’informes comercials (1905, peça còmica), Doctor Stumper (1909, comèdia), Pensant i rient (1911, assaig). Divulgà el pensament de Nietzsche i Renan.
(Granollers, Vallès Oriental, 19 abril 1920 – Barcelona, 8 desembre 1991)
Actor, empresari i director teatral. Estudià a l’Escola del Teatre de Barcelona. Incorporat de molt jove a l’escena catalana, va protagonitzar una llarga llista d’obres del repertori català. Estrenà obres de J.M. de Sagarra, Bala perduda (1950), de Lluís Elias, etc. El 1963, es va fer càrrec durant uns anys de l’empresa del Teatre Romea. El 1964 estrenà En Baldiri de la costa, amb èxit comercial.
El 1970 va esdevenir empresari del Teatre CAPSA, des d’on va impulsar una renovació de l’escena catalana i va aconseguir un gran èxit amb El retaule del flautista de Jordi Teixidor (temporada 1971-72), obra que també va protagonitzar. El 1983 interpretà El cafè de la marina de J.M. de Sagarra i el 1984 l’Auca del senyor Esteve de S. Rusiñol.
Va intervenir en nombrosos films, com La ciutat cremada (1976), La verdad sobre el caso Savolta (1978), Companys, procés a Catalunya (1979) i Viatge a la darrera estació (1981-82). També ha actuat a la televisió catalana en obres com Hamlet, L’apotecari d’Olot, El secret, etc. El 1990 li va ésser atorgat el Premi Nacional d’Interpretació Teatral.
(Barcelona, 1920 – )
Fira de mostres anual. Es poden distinguir tres etapes en la seva història. La primera va des de la inauguració, el 1920 al palau de Belles Arts (parc de la Ciutadella) fins a l’any 1925. Els primers organitzadors foren l’ajuntament, el Foment del Treball i l’Associació de Fabricants de Joguines.
El 1933 començà una segona etapa, instal·lada als palaus d’Alfons XIII i de Victòria Eugènia (Montjuïc) i que durà fins al començament de la guerra civil.
La tercera s’inicià l’any 1942 amb el nom de Fira Oficial i Internacional de Mostres de Barcelona. A partir del 1959 s’incrementà considerablement la participació estrangera. En els últims anys ha perdut el seu caràcter popular per convertir-se en una fira dedicada fonamentalment a les transaccions comercials.
La importància de certs grups de productes ha portat a celebrar salons o fires monogràfiques. D’altra banda, arran de la projecció internacional que va adquirir la ciutat amb la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, es va plantejar la conveniència de traslladar el recinte de la fira a una superfície més gran situada fora de Barcelona.
Enllaç web: Fira Barcelona
(Barcelona, 9 abril 1920 – Anantapur, Índia, 19 juny 2009)
Filantrop i cooperant. Estudià dret i a 24 anys ingressà a la Companyia de Jesús. El 1952 s’incorporà a missions a Bombai, on estudià teologia, i el 1956 fou ordenat sacerdot.
Des del 1964 inicià una important tasca humanitària a l’Índia, on lluità contra el sistema de castes i reclamà la dignitat humana dels anomenats intocables. Aquest fet li provocà l’enfrontament amb el govern de l’estat de Mahäräshtra, que en sol·licità l’expulsió del país.
El 1968 fou proposat com a premi Nobel de la Pau. El 1969 deixà l’Índia, on fou posteriorment readmès gràcies a la intervenció d’Indira Gandhi i a les mobilitzacions populars de suport.
El 1970 deixà la Companyia de Jesús i començà a treballar al districte d’Anantapur amb un grup de voluntaris laics, i, a través de la fundació que porta el seu nom, continuà aplicant el seu model de desenvolupament econòmic, que entre el 1970 i el 1974 permeté la construcció de 4.000 pous.
El 1998 rebé el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia i el 2008 fou elegit Català de l’Any.
Dades dels Països Catalans 