(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 1843 – Almenar, Segrià, 28 novembre 1912)
Escultor. Després de fer estudis a París i a Roma, instal·là el taller a Tarragona.
Va fer nombrosos altars de guix per a esglésies de les comarques tarragonines. Així mateix, és autor del monument a Roger de Lloria, a Tarragona, i de la decoració de la Universitat Pontifícia de la mateixa ciutat.
(Barcelona, 1905 – 1912)
Escola nova, creada per Pau Vila. Vinculada primerament al moviment de l’Escola Moderna, se n’apartà al cap de poc temps.
Mantingué el caràcter d’escola popular i el règim de coeducació, però abandonà el laïcisme. Basava l’ensenyament en les necessitats de l’infant i donava prioritat a l’educació estètica.
(Barcelona, 13 agost 1867 – 13 maig 1912)
Actriu. Filla i deixebla de l’actriu Carlota de Mena. Debutà al teatre català de molt jove.
Es casà, la segona vegada, amb Enric Borràs i treballà com a primera actriu en la companyia d’aquest; hi estrenà, entre d’altres, les obres: La pecadora, Aigua que corre, El camí del sol i Mossèn Janot (1898), d’Àngel Guimerà; Els primers freds, La mare eterna i Els vells (1903), d’Ignasi Iglésias; i L’heroi i El místic (1903), de Santiago Rusiñol.
Es retirà del teatre en passar-se definitivament el seu marit al teatre castellà.
Fou germà seu Carles Delhom i de Mena (Barcelona, 1872 – 1941) Actor. Treballà en la majoria de teatres de Barcelona i en les companyies d’Enric Borràs, Margarida Xirgu, Josep Santpere, etc, i assolí una gran popularitat. Conreà, també, la poesia.
(Barcelona, 14 juny 1912 – Palma de Mallorca, 7 gener 2003)
Geòleg. Militar de professió, s’ha dedicat vocacionalment a la geologia.
Especialitzat en paleontologia plistocènica de les Balears, fou membre de la Comisión Nacional de Geologia i del Comité Scientifique des Milieux Insulaires, integrat en la comissió internacional per a l’exploració científica de la Mediterrània.
Ha publicat una quarantena d’articles, molts del quals en col·laboració.
(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 1912 – Premià de Mar, Maresme, 5 gener 1998)
Poeta i articulista en castellà. De la seva obra poètica cal citar Sombra elegida (1953), La infinita manera (1960) i la recopilació Poesía anterior (1991).
És autor de la biografia San Juan de Dios: una aventura iluminada (1957) i de Los ojos del corazón (1967).
(Barcelona, 23 febrer 1912 – 3 març 1995)
Escriptor. Residí a Mèxic, on ha dirigit “Veu Catalana” i ha col·laborat en d’altres revistes en català publicades a Amèrica.
Ha publicat diversos opuscles d’interès, com Experiència de l’Estatut de Catalunya de 1932 (1962) i La capacitat econòmica de Catalunya (1962).
(Girona, 3 juny 1912 – Perpinyà, 29 setembre 1981)
Escriptor. Doctor en lletres per Montpeller, fou professor al Liceu de Perpinyà, on visqué exiliat des del 1939.
La seva tesi fou Un esprit méditerranéen: Joan Maragall (1951), editada també en català (1960).
Publicà Conversations avec Pablo Casals (1954, en català el 1967), El món actual i el nostre país (1962), De casa i d’Europa (1971), Assaigs i comentaris (1972) i Homes i situacions (1976).
(Campdevànol, Ripollès, 7 novembre 1912 – Valldemossa, Mallorca, 30 juliol 2007)
Pintor. Estudià a Vic i a Olot. El 1936 passà a Tours (primera exposició individual, 1937) i més tard a l’Acadèmia de Beaux Arts de Brussel·les (1937-39).
Estudià gravat a l’Academia de San Fernando de Madrid (1942-43). El 1940 s’instal·là definitivament a Valldemossa. Ha exposat a Vic, Barcelona, Palma de Mallorca i a l’estranger.
La seva pintura, sensible i sincera, d’estil impressionista, ha copsat el paisatge i els balls mallorquins usant les tècniques del dibuix, l’aquarel·la, el gouache i especialment l’oli.
S’ha dedicat també a la natura morta i la il·lustració.
(Barcelona, 15 juliol 1912 – després 1924)
Societat cívica. Constituïda sota la tutela del Museu Social de la diputació de Barcelona. Inspirada en la teoria de la ciutat jardí d’Ebenezer Howard i en l’anàlisi organicista.
L’ànima i el cervell d’aquesta societat fou Cebrià de Montoliu. En exiliar-se voluntàriament el 1920, passà la direcció a Nicolau M. Rubió i Tudurí. La primera junta directiva fou presidida per Joan A. Güell.
Els seus objectius eren la descentralització de l’aglomeració urbana de Barcelona, la reintegració del treball humà dins la natura, la protecció del paisatge.
Creà una important biblioteca i un arxiu sobre urbanització, habitació i cultura cívica, i una oficina informativa sobre qüestions d’urbanització i construcció; organitzà cicles de conferències, amb la participació d’especialistes estrangers, i edità llibres i la revista “Civitas”, informà i féu crítica de projectes de llei i de plans d’urbanització.
La vida de la societat tingué el seu punt culminant en l’Exposició de Construcció Cívica i Habitació Popular (1916), primera anàlisi orgànica de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 