(Ceret, Vallespir, 16 març 1910 – Perpinyà, 10 gener 1995)
Escultor. Format a París, va crear a Abidjan (Costa d’Ivori) una escola nacional de belles arts (1960-67).
Guardonat amb diversos premis, va passar de l’escultura figurativa a l’art abstracte.
Té obres monumentals en diversos punts d’Occitània i a Abidjan.
(Oriola, Baix Segura, 30 octubre 1910 – Alacant, 28 març 1942)
“Miguel Hernández” Poeta en castellà. Fill de pastors i de formació autodidacta, va col·laborar inicialment a la revista d’Oriola “El Gallo Crisis”, que dirigía Ramon Sijé, a qui va dedicar a la seva mort una sentida Elegía. Poc després va aparèixer el seu primer llibre, d’influència gongorina, Perito de lunes (1933).
Establert a Madrid (1934), es va relacionar amb Jorge Guillén, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Maria de Cossío. Va col·laborar a la revista de Neruda “Caballo verde para la poesía” i a l’obra de Cossío Los toros.
El 1935 va viatjar a la Unió Soviètica amb una missió cultural. El rayo que no cesa (1936) deixa entreveure la influència de Garcilaso.
Després de la victòria del Front Popular va participar en les Missions Pedagògiques de la República. En esclatar la guerra civil es va allistar al 5è regiment de sapadors. L’experiència de la guerra infondrà tradició popular a la seva poesia: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).
Detingut el 1939, va passar per diverses presons fins a morir d’una pleuresia al penitenciari d’Alacant. A la presó va escriure Cancionero y romancero de ausencias (1938-42). Va ésser també autor de nombroses peces teatrals: Los hijos de la piedra (1935), Teatro en la guerra (1937) i El labrador de más aire (1939).
(València, 31 agost 1910 – Perpinyà, 1976)
Pintor. Obtingué el premi de Roma, de València, Alacant i Castelló de la Plana (1931) i, després, el 1934, el premi de Roma per a Espanya.
Resident al Rosselló, ha exposat repetidament tant a Catalunya com a l’estat i a l’estranger, i en especial a Perpinyà.
(Xàtiva, Costera, segle XIX – València, 22 agost 1910)
Dirigent obrer. Era tipògraf.
Fou un dels impulsors del III Congrés del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) celebrat a València, per l’agost de 1892. Ostentà la presidència d’aquell congrés.
(País Valencià, 1910 – 1964)
Empresa. Creada per tal de construir i explotar conjuntament les línies de la Vila Joiosa a Dénia i d’Alacant a la Vila Joiosa, inaugurades durant els anys 1911 i 1915, respectivament. El 1939 fou inaugurada la prolongació fins al port d’Alacant, que fou clausurada el 1967.
El 1969 incorporà a la seva línia el tram de Gandia a Dénia, de la línia de Carcaixent a Dénia, en ésser clausurada aquesta línia.
Des del 1964 és explotada per la companyia dels Ferrocarrils de Via Estreta.
Bernat Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1838 – 1910) Impressor, director i propietari de diaris. Propietari dels diaris “El Menorquín” (1869-74) i “El Pueblo” (1892-94) i dels setmanaris “La Locomotora” (1871-72) i “El Volcán” (1872). Publicà Lo llibre dels glosats (1867), recull de glosats i goigs populars, i Biblioteca de autores menorquines.
Salvador Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1841 – 1913) Gramàtic. Autor d’una gramàtica o diccionari menorquí en castellà (1902).
Pau Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1836 – 1920) Actor i autor teatral. Escriví diversos sainets populars de costums: Ses trapasses d’en Pelaio o ses mones de sa cala (1889), Adoración de los Reyes Magos, Entremès de ses flassades, i col·laborà en la segona part de Dony Pere Singlar (1882; segona part, 1884), del seu fill:
(Agen, França, 1826 – Tolosa, Llenguadoc, 1910)
Farmacèutic militar i botànic. Destinat a Perpinyà (1872-80), estudià la flora de la Catalunya Nord, en particular el gènere Rosa.
Posteriorment, establert a Tolosa, a partir de la seva jubilació el 1886, col·laborà amb Carles Pau i Espanyol.
(Palma de Mallorca, 1 març 1910 – 1953)
Diari en castellà. Fusionat amb “La Almudaina” el 1953, donà pas al “Diario de Mallorca”.
(Cuxac d’Aude, Llenguadoc, 1910 – ? , 1997)
Arqueòleg. Residí al Rosselló d’ençà del 1947, dirigí la secció d’arqueologia del Museu Rigaud, i des del 1948, les excavacions a Castellrosselló.
Ha treballat també sobre Illiberis (l’antiga Elna), sobre Parestortes, i ha reconegut dos camps d’urnes a Canet i un a Argelers.
Entre els estudis que ha fet es destaquen L’oppidum de Cessero (1943), Les graffiti romains de Payrestortes (1958) i Stratigraphie de Ruscino (1951).
(Barcelona, 20 novembre 1873 – 9 febrer 1910)
Metge. Va estudiar medicina a Barcelona, on es doctorà el 1895. Fou metge auxiliar de l’Hospital de la Santa Creu.
Publicà obres notables de caràcter professional, com Historia de la legislación sanitaria española, Condiciones higiénicas que han de reunir las escuelas destinadas a la primera enseñanza (1895), etc.
Fou soci de mèrit de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 