(Calles, Serrans, 1843 – València, 1910)
Polític. Estudià als seminaris de Sogorb i de València, i es llicencià en dret a València.
Seguidor de Cánovas i, després, de Silvela, fou diputat a corts pel districte de Gandia en diverses legislatures. Exercí una gran influència en els sectors conservadors valencians i de la Restauració.
Fou el pare de Facund Burriel i Garcia Polavieja.
(València, 18 agost 1910 – Alella, Maresme, 8 març 2001)
Escultor. Fou professor a l’Institut Blasco Ibáñez i a l’Escola de Treball de València. Durant la guerra civil participà en manifestacions artístiques republicanes, amb cartells, murals i dibuixos, i després de la guerra es dedicà a esculpir imatges religioses.
Marxà a Mèxic (1946) i a Los Ángeles (1960), on realitzà imatges religioses per a esglésies i figures de cera d’actors per al Movieland Wax Museum.
(Perpinyà, 1910 – )
Dipòsit documental del Rosselló, l’Alta Cerdanya i el Conflent. Reunits a partir de la Revolució francesa i organitzats metòdicament a partir del 1910.
Inclou sèries històriques, com la procuració reial de Rosselló i de Cerdanya (845-1660), i administratives (segles XVII i XVIII), diversos arxius municipals, la documentació de la Universitat de Perpinyà, l’arxiu episcopal d’Elna i els arxius dels principals monestirs (del segle IX fins al 1790) de la Catalunya Nord.
(València, 1839 – 1910)
Escriptor i eclesiàstic. Fou capellà de la Misericòrdia i rector de Rafelbunyol. Obtingué bon nombre de premis als Jocs Florals de Lo Rat Penat.
Traduí en vers una part considerable del Predium rusticum, extensa obra escrita en llatí, el 1707, pel jesuïta pare Vanière.
(Manacor, Mallorca, 1847 – 1910)
Metge per la Universitat de València, exercí alguns anys a Manacor, però aviat es dedicà a la política local. Així, el 1870 creà, amb d’altres propietaris rurals, la revista “Unidad Católica” de Manacor, que lluità a favor de la Restauració; participà activament en la fundació de l’Ateneu (1875) i de la Capella de Manacor, etc.
Emparentat amb la família Maura, deixà constància de la seva ideologia integrista a “L’Aurora” i a l’obra Dios y el Cosmos (1889), i de la seva afecció a la música en la Reforma de la música religiosa (1900), conjunt d’articles en defensa del gregorià i de la polifonia clàssica.
(Palma de Mallorca, 28 octubre 1910 – 25 desembre 1997)
Arquitecte i urbanista. Es graduà a Barcelona el 1934 i al Massachusetts Institute of Technology (EUA) el 1945. Primer premi d’arquitectura a l’exposició nacional de belles arts de Barcelona (1942).
Autor del pla de reforma i d’ordenació de Palma de Mallorca del 1950. S’ha dedicat a l’urbanisme -professor de Sociologia Urbana a l’Instituto de Estudios de Administración Local de Madrid, autor de La reforma de Palma (1950) i d’altres sobre urbanisme- i a l’art -restauració dels sepulcres dels reis de Mallorca a la seu de Palma, comissari general del Patrimonio Artístico Nacional des del 1963, ponent i col·laborador del Consell de Cooperació Cultural per a la protecció del Patrimoni Cultural d’Europa, creador (1966) del museu etnològic de Muro de Mallorca, i autor de Pintores de Italia (1300-1800) (1950) i de Guillermo Sagrera y la arquitectura del siglo XV en Mallorca, Rosellón, Sicilia y Nápoles (1969).
L’any 1986 publicà les seves Memòries d’un urbanista: 1939-1979. Rebé del govern francès l’orde del Mèrit de les Arts i les Lletres, i el 1997 el Consell de Mallorca li atorgà el primer premi d’urbanisme en reconeixement a la seva tasca.
(Ribera Alta, segle XX)
Títol senyorial, concedit el 1910 a Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana, desè comte de Casal, senyor d’Alginet.
La senyoria fou vinculada el 1549 per Jeroni de Cabanyelles, governador de València i ambaixador a França.
(València, 1910 – 1977)
Arqueòleg. Era membre del Servei d’Investigacions Prehistòriques de València.
Ha participat en excavacions de jaciments valencians i publicat treballs sobre prehistòria del País Valencià, especialment sobre l’edat del bronze, com el Catálogo de la colección Federico de Motos en el Museo de Prehistoria de Valencia (1972).
(Catalunya, segle XX)
Títol concedit pel papa Pius X el 1910, amb caràcter personal, a Dolores de Venero i de Cisteré (morta el 1929), vídua de Josep de Sants de Gregorio, propietària del mas Concellabre.
(Lleida, 1910 – ?, s XX)
Pintora. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Col·laborà a la revista “Vida Lleidatana”.
El 1931 féu una remarcable exposició de retrats de personalitats barcelonines, sobretot, del camp intel·lectual.
Dades dels Països Catalans 