(Barcelona, 1901 – 1981)
Bronzista i repussador. Fill de Pere Corberó i Casals i germà de Valeri. Estudià a l’Escola del Treball de Barcelona, que dirigí Francesc d’A. Galí.
Excel·lí pels seus treballs en metall, tècnica de la qual fou professor a l’Escola Massana de Barcelona.
Va exposar a Barcelona i, amb un gran èxit, a Tòquio (1966), on està representat al Museu d’Art Modern.
Fou el pare de Xavier Corberó i Olivella.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 1 novembre 1901 – 16 juliol 1955)
Eclesiàstic i escriptor. Publicà diversos reculls de narracions: Llegendes muntanyenques (1925) i Rondalles (1952).
Fou un dels fundadors del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles (1943) i es distingí pels seus treballs històrics de tema local.
Publicà Dos obras maestras del arte gótico en Bañolas (1947), Bañolas (1951), Girona, bisbat marià (1954), Història de Santa Maria del Collell (1954), Francesc de Montpalau, abat de Banyoles, ambaixador del General de Catalunya (1960), que sortí pòstumament.
(Onex, Suïssa, 16 abril 1902 – Barcelona, 1983)
Escultor. El 1923, a Barcelona, treballà al taller dels Corberó i amb l’orfebre Ramon Sunyer.
Es presentà el 1928 en un col·lectiva de les galeries Dalmau. El 1929 esdevingué professor de l’Escola Massana. Durant la guerra civil tornà a Suïssa, i el 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol.
Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma de Mallorca, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66).
Participà del noucentisme tardà i evolucionà cap a formes més estilitzades i esquemàtiques, de superfícies rugoses i estructura angulosa, que, emprant el plom, el ferro, etc, sovint voregen l’abstracció.
La seva dona, Eugénie Millioud, coneguda per Ninon Collet (Ginebra, Suïssa, 1901 – Barcelona, 1973) era ceramista i orfebre, i exposà sovint amb ell. El 1943 es presentà com a pintora a Barcelona.
(Barcelona, finals 1899 – 25/abr/1901)
(CNC) Entitat política. Creat pel grup de “La Veu de Catalunya”, que trencà amb la Unió Catalanista.
Arreplegà bàsicament catalanistes tradicionals com Verdaguer i Callís, Domènech i Montaner, Prat de la Riba, etc, i alguns expossibilistes (els de l’Ateneu) com Jaume Carner, Ildefons Sunyol, etc.
Verdaguer i Callís en fou president, Carner vicepresident i Prat secretari. Adoptaren com a programa les Bases de Manresa del 1892.
Inscrit en el procés de formació d’un nou partit polític de la burgesia catalana, el CNC cercà des d’un primer moment la relació amb els expolaviejistes de la Unió Regionalista, els quals comptaven amb un lligam més estret amb les forces econòmiques industrials del país, i finalment assolí la creació de la Lliga Regionalista (abril 1901).
(Barcelona, 21 octubre 1886 – 1901)
Entitat organitzada per un grup d’estudiants catalanistes. Era filial del Centre Català, però, en produir-se l’escissió del 1887, els seus components van abandonar el Centre i es van adherir a la Lliga de Catalunya.
Dins el Centre començaren a desenvolupar-se, encara que d’una manera una mica confusa, unes determinades tendències ideològiques que, des del regionalisme, desembocaren en el nacionalisme.
Formaren part una sèrie d’estudiants que més tard destacaren per la seva influència catalanista, com ara Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa i Francesc Cambó.
(Barcelona, 1901 – 1906)
Organització política federalista. Fundada com a resultat d’una escissió de la Federació Republicana, que dirigia Alejandro Lerroux.
Dirigida per Miquel Laporta, seguí la línia de l’antic Partit Federal, però era partidària de l’aproximació al catalanisme polític.
Subsistí fins a la creació del Centre Nacionalista Republicà.
(Castellví de la Marca, Alt Penedès, 23 març 1901 – Barcelona, 22 febrer 1942)
(Josep Canyes i Santacana) Frare caputxí. Dirigí el col·legi de teologia dels pares caputxins de Sarrià (Barcelona).
A la mort del pare Miquel d’Esplugues, el 1934, fou director de la Fundació Bíblica Catalana. Preparà la versió del llibre de Jeremias i d’altres traduccions.
El 1936 anà a les missions de Sinundoy (Colòmbia). Morí poc després d’haver-ne tornat.
(Igualada, Anoia, 1901 – 1980)
Cineasta amateur. Fou autor d’una sèrie de cintes breus basades a voltes en texts literaris d’altres col·laboradors i de cintes argumentals de caire humorístic, a més d’una comèdia (Cupido, 1945) i d’un drama (La cita, 1948) ambdós codirigits amb A. Moncunill.
Entre els seus títols cal destacar El caballero de la rosa (1935), Fiesta del aspirantado y benjaminas (1943), La caja de cerillas (1944), etc realitzats gairebé sempre amb la col·laboració d’altres cineastes.
El 1952 corealitzà amb Josep M. Lladó el seu darrer film, El campió, títol molt destacat de la cinematografia amateur dels Països Catalans i que guanyà el Gran Premi d’Honor al Festival de Cannes.
(Barcelona, 27 setembre 1880 – París, França, 17 febrer 1901)
Pintor. Germà de Lluïsa. Concurrent d’Els Quatre Gats.
Amic íntim de Picasso, amb ell instal·là el seu estudi barceloní (1900) i anà a París, on se suicidà.
En la seva prometedora jovenesa havia destacat en la pintura al pastel, amb una brillant observació dels carrers i dels espectacles de París.
Hi ha obres seves al Cau Ferrat de Sitges i a diverses col·leccions.
(Tortosa, Baix Ebre, 22 setembre 1856 – 18 gener 1901)
Escultor. Estudià a Barcelona.
Per un temps treballà a Madrid, abans d’instal·lar-se definitivament a la seva ciutat natal.
Destacà com a imatger. Més tard es dedicà, amb èxit, a treballar en fang busts i grups de figures. A València, en una exposició de Lo Rat Penat, li fou premiat un bust del marquès de Campo.
Dades dels Països Catalans 