(Barcelona, 1901 – 1906)
Organització política federalista. Fundada com a resultat d’una escissió de la Federació Republicana, que dirigia Alejandro Lerroux.
Dirigida per Miquel Laporta, seguí la línia de l’antic Partit Federal, però era partidària de l’aproximació al catalanisme polític.
Subsistí fins a la creació del Centre Nacionalista Republicà.
(Castellví de la Marca, Alt Penedès, 23 març 1901 – Barcelona, 22 febrer 1942)
(Josep Canyes i Santacana) Frare caputxí. Dirigí el col·legi de teologia dels pares caputxins de Sarrià (Barcelona).
A la mort del pare Miquel d’Esplugues, el 1934, fou director de la Fundació Bíblica Catalana. Preparà la versió del llibre de Jeremias i d’altres traduccions.
El 1936 anà a les missions de Sinundoy (Colòmbia). Morí poc després d’haver-ne tornat.
(Igualada, Anoia, 1901 – 1980)
Cineasta amateur. Fou autor d’una sèrie de cintes breus basades a voltes en texts literaris d’altres col·laboradors i de cintes argumentals de caire humorístic, a més d’una comèdia (Cupido, 1945) i d’un drama (La cita, 1948) ambdós codirigits amb A. Moncunill.
Entre els seus títols cal destacar El caballero de la rosa (1935), Fiesta del aspirantado y benjaminas (1943), La caja de cerillas (1944), etc realitzats gairebé sempre amb la col·laboració d’altres cineastes.
El 1952 corealitzà amb Josep M. Lladó el seu darrer film, El campió, títol molt destacat de la cinematografia amateur dels Països Catalans i que guanyà el Gran Premi d’Honor al Festival de Cannes.
(Barcelona, 27 setembre 1880 – París, França, 17 febrer 1901)
Pintor. Germà de Lluïsa. Concurrent d’Els Quatre Gats.
Amic íntim de Picasso, amb ell instal·là el seu estudi barceloní (1900) i anà a París, on se suicidà.
En la seva prometedora jovenesa havia destacat en la pintura al pastel, amb una brillant observació dels carrers i dels espectacles de París.
Hi ha obres seves al Cau Ferrat de Sitges i a diverses col·leccions.
(Tortosa, Baix Ebre, 22 setembre 1856 – 18 gener 1901)
Escultor. Estudià a Barcelona.
Per un temps treballà a Madrid, abans d’instal·lar-se definitivament a la seva ciutat natal.
Destacà com a imatger. Més tard es dedicà, amb èxit, a treballar en fang busts i grups de figures. A València, en una exposició de Lo Rat Penat, li fou premiat un bust del marquès de Campo.
(Barcelona, 27 març 1901 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 2 gener 1988)
Advocat i escriptor. Conegut amb el pseudònim de Llorenç de Sant Marc.
Fou president de la Societat d’Estudis Econòmics de Barcelona i creà una biblioteca de temes econòmics.
Publicà Temps enrera (1966), que conjuntament amb Males companyies (1970) i La brilant història (1971) constitueix una visió de la Barcelona de principi de segle.
Altres obres seves són: La gàbia (1976), La mort del benefactor (1981), Quaranta històries (1983), premi Víctor Català, Guardo, el confident (1985), etc.
Fou el pare de Lluís i de Josep Maria Carandell i Robusté.
(Barcelona, 19 juny 1901 – 28 novembre 1990)
Realitzador cinematogràfic. Nebot de Josep de Caralt i Sala.
Capdavanter del cinema amateur català, és autor de cintes notables, com Reporter mecánico (1933), Memmortigo (1934).
Col·laborador de les revistes “Cinema Amateur” i “Otro cine”. Des del Centre Excursionista de Catalunya impulsà la creació de la Unió Internacional de Cinema Amateur (UNICA).
Reuní una important biblioteca del cinema.
(Barcelona, 1901 – 1983)
Escriptor.
Fou redactor en cap de la revista setmanal “La Sardana” (1921-28), i director de “Fulls Musicals”, portaveu de l’Associació de Música de Cambra de Barcelona.
Autor de Una història i quatre contes (1924), De la sardana (1925) i de l’obra Eduard Toldrà, músic (premi de biografia Aedos 1964).
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 30 gener 1901 – Barcelona, 1980)
Escriptora i conferenciant.
Autora d’obres sobre el matrimoni, de concepció tradicional i de gran difusió: L’etern femení (1933) i L’etern masculí (1957).
Ha escrit també teatre: L’amor té cops amagats (1954).
(Barcelona, 7 març 1901 – Buenos Aires, Argentina, 31 maig 1995)
Compositora. Resident a Buenos Aires des de la infància, on s’hi formà musicalment. Germana de Maria.
Tornà a Barcelona i hi realitzà una notable labor pedagògica del 1929 al 1939, a les escoles del Mar i Blanquerna.
De la seva producció destaquen Raïms i espigues (1919), Poemas de Cuyo (1925), Dansa india (1929) i la Suite incaica (1939).
Dades dels Països Catalans 