(Celrà, Gironès, segle XIX – 1901)
Polític. Fou un propagador actiu de les idees regionalistes.
Pronuncià nombrosos parlaments de caràcter patriòtic i polític, en els quals demostrà la seva facilitat oratòria, estimada al seu temps.
(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)
Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.
Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.
Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.
Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.
(Barcelona, 1833 – 26 abril 1901)
Pintor i dibuixant. Publicà els primers dibuixos, gravats al boix per Abadal, a la Guía satírica de Barcelona (1854), de Manuel Angelon. Destacà en la il·luminació de retrats, però sobretot com a dibuixant caricaturista.
En aquest camp treballà en moltes publicacions periòdiques (“El Café”, “El Pájaro Verde”, etc), i col·laborà intensament a “La Campana de Gràcia” i a “L’Esquella de la Torratxa”, on publicà sense interrupció des del 1879 i guanyà popularitat.
Satiritzà la majoria de polítics de la seva època, així com els personatges més coneguts de Barcelona. Il·lustrà els Singlots poètics de Pitarra i altres obres populars.
Com a pintor destacà en escenes marítimes i camperoles.
(Jumilla, Múrcia, 4 agost 1901 – Barcelona, 20 setembre 1984)
Anarquista. Conegut amb el pseudònim de Juanel. Pròfug, arribà a Catalunya el 1921 i s’uní a Lola Iturbe, futura activista de Mujeres Libres. El 1924 s’exilià a França, on fou secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (1926) i, com a tal, contribuí decisivament a la formació de la FAI el 1927.
Tornà a Barcelona amb la Segona República, i fou secretari del comitè peninsular de la FAI i redactor de “Tierra y Libertad”. De nou a l’exili francès després del 1939, fou el secretari general del Moviment Llibertari Espanyol, reconstruït el 1943, i posteriorment milità a la denominada CNT política. Retornà clandestinament a Espanya el 1946 i hi fou empresonat fins el 1952; i des d’aleshores fins el 1978 romangué exiliat a Tolosa, al Llenguadoc.
És autor de Noche sobre España. Siete años en las prisiones de Franco (1958), El movimiento clandestino en España. 1939-49 (1976) i El comunismo totalitario (1982), a més de recopilar i traduir ¡España Libre! (1966), d’Albert Camus.
(València, 6 abril 1848 – Barcelona, 30 octubre 1901)
Pintor. Format a l’escola catalana del segle XIX, deixeble de Martí i Alsina, de qui aprengué la precisió del dibuix i el gust per l’ofici, i admirador de Courbet. Del 1866 al 1897 residí a París, ciutat on les seves obres foren molt sol·licitades per col·leccionistes parisencs i estrangers.
La majoria del seus quadres són de gènere i són notables les seves figures femenines i els temes mundans (Sortida del Liceu, Capta al port, Tarda autumnal, Collint flors, Retrat d’un jove, Preguntant a un gendarme, Primavera, etc.). Fou un dels pintors catalans que assimilà més bé la paleta clara de la pintura impressionista.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 22 agost 1901 – 17 desembre 1975)
Polític. Perit electricista, fou professor a l’Escola Industrial de Vilanova. Federalista fins a l’adveniment de la Segona República, que ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya. Formà part de les comissions parlamentàries de pressuposts, treball, finances, cultura, economia, diputació permanent, governació i llei municipal.
A la Generalitat ocupà la conselleria de Governació (del 4 octubre 1933 al 3 gener 1934) i obres públiques i assistència social i sanitària (del 18 setembre 1934 als fets d’octuble). Fou confirmat en el càrrec l’1 de març de 1936, i, a partir del maig i durant la guerra civil, ocupà el d’obres públiques. Fou elegit diputat del parlament de la República el 10 de febrer de 1936.
El 1939 s’exilià.
(València, 15 novembre 1901 – Barcelona, 13 abril 1998)
Numismàtic, historiador i bibliotecari. Doctor en història (1926), el 1930 ingressà al Cos d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs i fou nomenat director del Museu Arqueològic i de la Biblioteca Provincial de Tarragona. Especialitzat en la història monetària, el 1931 passà com a conservador a la Secció de Numismàtica del Museo Arqueológico Nacional de Madrid, i del 1937 al 1939 fou director accidental de l’Arxiu del Regne de València.
Essent director de la Biblioteca de Catalunya (1940-72), llavors anomenada Central, i de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona (1943-72), fundà la revista “Biblioteconomía” (1944). Catedràtic de paleografia i diplomàtica a les universitats d’Oviedo (1943), València (1943-45) i Barcelona (1945-71).
És autor de diversos estudis històrics, entre els quals destaquen La Ceca de Valencia y las acuñaciones valencianas en los siglos XIII a XVIII (1929), La moneda española (1946), Glosario hispánico de Numismática (1946), Aportación a la historia monetaria del Reino de Valencia en el siglo XVIII (1955), Bibliografía de la Historia Monetaria de España (1958) i La moneda del reino de Valencia (1977).
(Barcelona, 11 gener 1901 – 22 agost 1981)
Científic i escriptor. Fill d’Artur Masriera i Colomer. Obtingué el doctorat a Madrid i amplià estudis a l’Escola Politècnica Federal de Zuric, on realitzà un intens treball d’investigació (estudi sobre les fosfinimines).
Col·laborador científic de “La Vanguardia”. Fou el primer que exposà les teories de Spengler sobre el relativisme històric, així com també la teoria de la relativitat d’Einstein. Fou professor de química i de física a la Universitat de Barcelona (1926-39).
Publicà les obres: Contribución al estudio de las fosfiniminas (1924), Una nueva reacción del ácido fórmico (1930), La enseñanza de la química técnica i La materia no existe.
(Granollers, Vallès Oriental, 23 abril 1840 – Bigues, Vallès Oriental, 1 setembre 1901)
Folklorista i escriptor. Pot ésser considerat com el capdavanter dels estudis folklòrics durant el darrer terç del segle XIX. Es donà a conèixer abans del 1870, i confirmà la seva vocació amb Lo rondallaire (1871).
El coneixement i el contacte de matèries amb folkloristes italians i francesos, i la coneixença de la bibliografia europea, el feren autor d’una obra important per l’interès de la rondallística popular.
És autor d’altres obres, com Jocs d’infància (1874), Tradicions del Vallès (1876), Contes populars catalans (1885) i Lo Vallès (1882). Juntament amb Francesc Pelagi Briz formà part del nucli director de “Lo Gay Saber” i del “Calendari Català”. Fou a més col·laborador de “La Renaixensa” i editor de monografies històriques com la de la Crònica de Bruniquer (1885).
Fou president de l’Associació Catalana d’Excursions (1883-91) i del Centre Excursionista de Catalunya (1892-96).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 4 març 1901 – Buenos Aires, Argentina, 6 abril 1977)
Escriptor. Fill de Claudi Mas i Jornet. Fou director de la “Gaseta de Vilafranca”.
Militant d’Acció Catalana, fou nomenat comissari general de banca i borsa (1936), director general de finances (1936) i de crèdit i tresoreria (1937) i cap de la Caixa Central del Crèdit Agrícola (1937).
Ha publicat Els valors borsaris (1932), Vilafranca del Penedès (1932) i Perspectiva històrica del Penedès (1935). Exiliat el 1939 a Buenos Aires, col·laborà amb treballs historico-polítics en les revistes “Ressorgiment”, “Catalunya”, “Pont Blau”, “Xaloc”, “La Nostra Revista”, i fou el promotor de la celebració dels Jocs Florals a l’exili.
Dades dels Països Catalans 