(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 12 octubre 1840 – Barcelona, 7 juliol 1900)
Industrial. El 1876 establí a Barcelona, juntament amb Josep Plana i Anguera i Sebastià Agustí i Vilardebó, una foneria de ferro que esdevingué la segona foneria d’acer mòlt de l’estat espanyol, i es transformà el 1920 en les importants Foneries Escorsa SA, amb seu a l’Hospitalet de Llobregat.
L’empresa, que ocupà fins 200 obres, fallí i tancà el 1966.
Fou el pare d’Alexandre Escorsa i Sòria.
(Barcelona, 4 novembre 1900 – Canet de Mar, Maresme, 15 juliol 1978)
Músic i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou nomenat catedràtic de piano el 1942 i sots-director el 1967.
Ha escrit sarsueles, música lleugera i música per a pel·lícules.
(Barcelona, 19 març 1899 – 29 abril 1900)
Setmanari catòlic regionalista. Fundat i dirigit per Jacint Verdaguer, hi col·laboraren Valeri Serra i Boldú i joves escriptors com Eugeni d’Ors, Bofill i Mates, Costa i Déu, Xavier Viura, etc.
Deixà de publicar-se (en sortiren 58 números) amb motiu de l’enfrontament de la casa editora, Impremta Antoniana, amb la jerarquia eclesiàstica.
(Sabadell, Vallès Occidental, 9 octubre 1828 – Barcelona, 2 abril 1900)
Religiós escolapi. El 1858 fou nomenat primer prefecte del nou col·legi de San Antonio de Guanabacoa, que era a l’època un dels centres docents més eficaços de l’illa de Cuba.
La seva dedicació pedagògica havia de ser intensa i eficaç. Hi dirigí el seminari fundat el 1873. Fou rector durant tres períodes del col·legi de Guanabacoa i, també per un temps, del de Puerto Príncipe.
(Manila, Filipines, 1900 – Barcelona, 1963)
Arquitecte. Fou un dels fundadors del GATCPAC i bibliotecari de la primera junta directiva.
La seva obra més representativa és la casa de veïns de la Diagonal, cantonada amb el carrer d’Enric Granados, a Barcelona, construïda entre el 1934 i el 1937 en col·laboració amb Germà Rodríguez i Arias.
Unes altres obres seves, també a Barcelona, són la Delegació del Patronat Nacional de Turisme, a la Gran Via (1930), la casa del carrer d’Iradier (1935) i el projecte d’una casa unifamiliar a Gavà (1932).
Després de la guerra civil tingué, dins una línia regressiva, una escassa activitat professional, que, finalment, abandonà del tot.
(Barcelona, 25 febrer 1898 – 24 març 1900)
Revista literària i artística. Publicada en dues èpoques.
En la primera (25 febrer 1898-30 novembre 1898) fou quinzenal, dirigida per J. Massó i Torrents i J. Casas i Carbó, fou una continuació de “L’Avenç”; recollí l’efervescència cultural de la fi del segle XIX i hi predominà el modernisme.
Hi col·laboraren Raimon Casellas, Joan Maragall (que hi publicà Oda a Espanya i fragments de la versió d’Així parlà Zarathustra, de Nietzsche), Alexandre Cortada, Jaume Brossa, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, Ramon D. Perés, etc.
En la segona època (25 desembre 1899-24 març 1900) fou setmanal, dirigida per J. Massó i Torrents, fou ideològicament més avançada. Hi col·laboraren futurs polítics com Gabriel Alomar, Pere Coromines i Joaquim Lluhí i Rissech.
(Barcelona, 1900 – 1944)
Director cinematogràfic. El 1919 anà a París i passà després a Berlín i a Londres. El 1921 dirigí a París el film sonor Cinopolis.
Retornat a Catalunya, realitzà films musicals vodevilescs (Viva la Vida! 1934, amb Alady i Josep Santpere; Abajo los hombres, 1935).
Després de la guerra civil continuà dirigint films comercials (La linda Beatriz, 1939; 48 horas, 1942, amb Enric Guitart).
Finalment, treballà a Madrid.
(Terrassa, Vallès Occidental, 5 juny 1900 – 2 febrer 1958)
Historiador.
Exercí diversos càrrecs a Terrassa i escriví diverses obres d’erudició: Història monetària de Terrassa (1951), El castillo cartuja de Vallparadís (1954), Belleses i records del temple del Sant Esperit (1955), Terrassa medieval. Visió històrica (1960), Un Nadal tacat de sang (1961), Nom i escut de Terrassa (1961), Historial de les guerres napoleòniques a Terrassa (1962) i La ciutat i la seu episcopal d’Egara (1964).
(Barcelona, 19 març 1900 – 27 novembre 1988)
Actriu. Als deu anys ja actuà en la companyia de Maria Guerrero, i posteriorment en les de Catalina Bàrcena, Ernest Vilches i Margarida Xirgu.
El 1932 formà companyia pròpia amb Antoni Vico, amb qui es casà l’any següent.
Membre del Teatre Nacional de Barcelona (1968), excel·lí en papers d’alta comèdia en castellà; en català féu Senyora àvia vol marit (1962) de Pous i Pagès i Una altra Freda, si us plau, de Salvador Espriu (1978).
El 1959 i el 1971 obtingué el premi Nacional d’Interpretació.
(Roda de Ter, Osona, 1900 – Barcelona, 1979)
Pianista. Deixeble d’Enric Granados.
Actuà com a solista i com a acompanyant, durant uns deu anys.
Fundà a Barcelona l’Acadèmia Caminals.
Dades dels Països Catalans 