(Lleida, 1840 – ? , 1900)
Compositor. Fou autor de diverses obres de valor bastant desigual, com la simfonia Emma (1877), l’himne La toma de la Bastilla, la sarsuela Por seguir a una mujer i l’elegia Pobre Mercedes! (1878), dedicada a la memòria de la reina d’Espanya d’aquest nom.
(Llorac, Conca de Barberà, 23 desembre 1900 – Calaf, Anoia, 15 abril 1972)
Veterinari. S’especialitzà en patologia equina.
Creà una unitat d’assegurança de bestiar equí, qualificada de modèlica, i desenvolupà una tasca docent notable.
Fou president de la secció de patologia de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Barcelona (1960-70).
(Tàrrega, Urgell, 21 febrer 1900 – 12 novembre 1969)
Pintor. S’especialitzà en la natura morta de peixos, d’estil acadèmic.
Participà en moltes de les exposicions de Primavera, on rebé la medalla d’or de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Així mateix, exposà a Berlín, Estocolm i a la Biennal de Venècia.
(Girona, 1900 – Barcelona, 1988)
Crític i promotor d’art. Estudià dibuix i pintura a l’Escola de Llotja (Barcelona), però el contacte amb l’obra de promoció plàstica del marxant Josep Dalmau el féu decantar cap a la crítica d’art i la defensa de les noves tendències.
El 1920 donà a conèixer el Primer Manifest Vibracionista. Fundà i dirigí la revista d’art “Parthenon” i col·laborà en diversos diaris i publicacions, com ara la revista “Jano”, de la qual fou crític d’art.
Promocionà el Cicle Experimental d’Art Nou, a les galeries Jardin, de Barcelona (1948).
La montaña iluminada és un recull d’articles crítics que publicà arran de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929.
(Barcelona, 1900 – l’Ametlla del Vallès, Vallès Oriental, 1982)
Pintor. Fill de Joan Maragall i Gorina, i germà de Ernest, Joan Antoni i Jordi.
Conreà el paisatge i la figura, seguint els passos de Isidre Nonell, Marià Pidelaserra, Josep Gimeno, etc, i dels impressionistes francesos.
Exposà amb èxit a Barcelona i a diferents llocs de França.
(Barcelona, 1900 – 1968)
Dibuixant i il·lustrador. Germà de Josep Maria. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
Fou un dels dibuixants més actius de la revista “En Patufet”. S’hi mostrà influït per Joan Junceda. També és autor d’ex-libris notables.
Participà en diverses exposicions col·lectives de dibuixants humorístics celebrades a Catalunya.
(Igualada, Anoia, 24 setembre 1900 – Montevideo, Uruguai, 2 novembre 1965)
Pianista i compositora. Germana del violinista Enric. Deixebla d’Enric Granados i de Frank Marshall, debutà a tretze anys a l’Albert Hall de Londres.
Realitzà una curta però notable carrera concertística internacional fins a l’any 1920, en què es retirà.
Escriví obres per a piano i de cant.
(Barcelona, 24 febrer 1900 – Buenos Aires, Argentina, 8 gener 1952)
Escriptor. Col·laborador de diversos periòdics (“La Publicidad”, “L’Esquella de la Torratxa”, “La Lucha”, entre molts d’altres) i corresponsal d'”El Sol”.
Fou secretari de Lluís Companys i Carles Esplà.
Les seves obres són un reflex documental de la vida política barcelonina. Cal destacar-ne Els exiliats de la República (1930), 14 de abril. Novela-reportaje (1934) i Las últimas 24 horas de Francisco Layret (1942).
(Bullas, Múrcia, 16 gener 1900 – Madrid, 25 agost 1972)
Anarco-sindicalista. Resident a Barcelona, ingressà a la CNT (1910), de la qual fou secretari del comitè general (1930); un any més tard signà el manifest dels Trenta.
Fou ministre de Comerç, amb Largo Caballero (1936-37).
Dirigí “Acción”, “Sindicalismo” (1933-35) i “Fragua Social” (1936-39).
En acabar la guerra civil, s’exilià a Mèxic, d’on tornà per residir a València (1967).
(Barcelona, 1900 – 15 octubre 1985)
Escriptor. Fou crític teatral a “La Veu de Catalunya” i col·laborador a la premsa comarcal.
Poeta de línia floralesca, publicà Poesies (1919), Els camins de sang i de dolor (1923), Les albes de l’amor (1927) i Llibret de felicitacions (1927), a més d’algunes novel·les roses, en català (Quan l’amor neix, El giravolt del cor i Un altre horitzó) i en castellà.
Dades dels Països Catalans 