Arxiu d'etiquetes: 1890

Estasen i Pla, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 6 octubre 1890 – 23 juny 1947)

Excursionista i escalador. Membre del Centre Excursionista de Catalunya d’ençà del 1910. Es destacà com a esquiador, guanyant diversos campionats i inicià a Catalunya les grans travessies de cims i valls pirinencs amb esquí. La seva tasca d’escalador, publicista i preparador fou intensíssima i d’immillorables resultats per a l’acreixement de les activitats excursionistes.

El 1928 féu la primera escalada a la paret nord del Pedraforca, juntament amb Josep Rovira, J. Puntes i Jofre Vila. Col·laborà intensament en el Cinquè Congrés Internacional d’Alpinisme, celebrat a Barcelona. Promogué l’establiment d’un sistema de refugis, d’acord amb un pla ambiciós i ben establert. També féu escalades als Alps i a les Dolomites. Introduí noves tècniques i nous materials d’escalada.

Morí en el camí de Saldes a Barcelona, de resultes d’un atac de feridura, quan es dirigia a inaugurar el refugi que duu el seu nom a la jaça dels Prats al Pedraforca.

Centre Excursionista de Catalunya

66 Respostes

(Barcelona, 1890 – )

(CEC)  Entitat cultural i esportiva. Creada arran de la fusió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (fundada el 1876) i l’Associació Catalana d’Excursions (creada el 1878). Féu una important tasca en favor de la cultura catalana amb la celebració de nombrosos cursos i la defensa del patrimoni, i s’adherí a la campanya lingüística de “L’Avenç” (hi foren donades les conferències).

Reduïdes les seves activitats després de la guerra civil, ha reprès la tasca fomentant la pràctica de l’esport i les activitats científiques, com la secció de Muntanya i Escalada, que organitzà excursions col·lectives cada festa de l’any, proves d’alpinisme i cursets divulgadors dels esports de muntanya; la de Càmping; la d’Esquí; la de Fotografia; la de Cinema i Video “Amateur”; la de Geografia i Ciències Naturals; la d’Història i Arts, i la d’Espeologia (Equip de Recerques Espeleològiques, ERE).

Ha creat també unes comissions, que atenen diferents comeses lligades amb l’excursionisme; així, la de Refugis té cura de la conservació dels edificis propis, bastits en indrets estratègics de la muntanya; la de Publicacions edita obres de consulta; la de Protecció de la Natura promou campanyes tendents a la conservació i al respecte dels paisatges naturals, a millorar el capteniment cívic dels excursionistes, etc, a més de les de Jovent i la d’Infants.

La Biblioteca del CEC, especialitzada en obres geogràfiques i d’història, amb més de 25.000 volums, és oberta a tots els excursionistes estudiosos, siguin socis del Centre o no. També forma part del Centre l’Escola de Muntanya, que coordina els cursos de formació i perfeccionament impartits al club. Publica la revista “Muntanya” i nombrosos llibres i treballs sobre temes relacionats amb l’excursionisme.

Enllaç web: Centre Excursionista de Catalunya

Casanovas i Maristany, Joan

Deixa un comentari

(Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 11 agost 1890 – Valràs, Llenguadoc, 7 juliol 1942)

Polític i advocat. Llicenciat en dret (1911), es dedicà a la defensa dels sindicalistes perseguits. Militant del Partit Republicà Català, fou diputat provincial per Vilafranca del Penedès (1919-23). Les seves campanyes a favor dels obrers el dugueren repetidament a la presó. Fou conseller de la Mancomunitat de Catalunya (1921) i col·laborà a “El Diluvio” i “L’Opinió”.

S’exilià a França (1924) a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera. Col·laborà a “Ressorgiment” de Buenos Aires, i a les “Hojas Libres” d’Hendaia, així com amb el grup separatista de Santiago de Cuba. Retornà a Barcelona a la proclamació de la República (1931). Fou un dels fundadors d’ERC, detingué la cartera de defensa del primer govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià; conseller de governació, més tard fou vice-president i conseller de foment, en el nou govern de la Generalitat (desembre 1931).

L’any 1936, ja esclatada la guerra civil, fou designat per Lluís Companys conseller primer del govern i president del consell executiu de la Generalitat (31 juliol-26 setembre). La seva actitud contrària als excessos de l’anarquisme i al predomini del govern central de la República motivaren la seva partida a França pel novembre de 1936.

Tornà a Barcelona el 1937 i prengué part en un intent, que fracassà, de declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció de la Gran Bretanya i de França. Llavors hagué d’exiliar-se definitivament, per tal d’evitar les represàlies del govern central, i s’instal·là a Perpinyà.

El 1939 publicà un document en el qual intentava de justificar la seva actuació. També publicà El sindicalismo en el Pretorio (1924), sobre les lluites socials al Principat els anys immediats a la Dictadura.

Carrasco i Formiguera, Manuel

8 Respostes

(Barcelona, 3 abril 1890 – Burgos, Castella, 9 abril 1938)

Polític i advocat. Ocupà diversos càrrecs públics a Catalunya. Des de jove milità en les files catalanistes. El 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera va ser empresonat a Burgos i desterrat a Tamarit de Llitera. El 1930 representà Acció Catalana al Pacte de Sant Sebastià. Formà part dels primers governs del president Macià.

“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya Lliure!”. (Manuel Carrasco i Formiguera al ser afusellat)

Diputat a Corts per Girona, defensà fermament la integritat de l’Estatut votat pel poble, i també els drets dels religiosos. Abandonà l’Acció Catalana Republicana per discrepàncies en la qüestió religiosa, i participà en la fundació i direcció d’Unió Democràtica de Catalunya (octubre 1932), de caire democristià.

En la revolta franquista, amb els seus companys de partit, es mantingué fidel al govern legítim i ajudà a salvar vides i a evitar altres desastres. Amenaçat, però, per elements incontrolats, la Generalitat l’envià a Euskadi per protegir-lo. En el segon viatge que hi féu, per mar, va ser capturat (març 1937), amb tota la família, pel creuer Canarias i, empresonat novament a Burgos, un consell de guerra el condemnà a mort i fou afusellat pel règim franquista.

Borrell i Soler, Antoni

1 Resposta

(Barcelona, 29 desembre 1864 – 3 febrer 1956)

Advocat i jurista. Estudià dret a Barcelona, però es dedicà més a les qüestions doctrinals que no pas a l’exercici de la professió. S’orientà, primerament, cap a les matèries penals (El delito de infanticidio, 1894), tot i que ven aviat s’interessà pel dret civil català, especialitat en la qual ha estat reconegut mestre.

Catedràtic de dret català als Estudis Universitaris Catalans (1904), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1907), on pronuncià, com a inaugural, una conferència sobre El dret civil com a element d’educació del poble, i fou reelegit el 1925, el 1930 i el 1955. Dissertà sobre L’enriquiment indegut dins l’ordre del dret civil i La bellesa del dret. Fou nomenat magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya (1934).

Dins de la seva especialitat, publicà, entre d’altres obres, El codi civil a Catalunya. Estudi crític de les sentències del Tribunal Suprem i de les resolucions de la Direcció General dels Registres (1903, treball premiat per l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona) i Dret civil vigent a Catalunya (1923, cinc volums, premi Duran i Bas de l’IEC); aquesta fou la seva gran obra de jurista, que serví d’instrument de treball indispensable per a tots els professionals fins a la promulgació de la Compilació.

Els darrers anys publicà en castellà obres estimables sobre el domini i el contracte de compra-venda segons el codi civil (1948 i 1952, respectivament) i un Derecho civil español (1954).

El seu germà fou Josep Maria Borrell i Soler  (Barcelona, segle XIX – 1890)  Advocat. Morí molt jove. Col·laborà a “La España Regional”, on publicà articles propugnant la reforma del codi civil espanyol.

Bataller i Calatayud, Josep Ramon

Deixa un comentari

(la Pobla del Duc, Vall d’Albaida, 10 agost 1890 – Barcelona, 22 desembre 1962)

Geòleg, paleontòleg i eclesiàstic. Residí des de molt jove a Barcelona. Hi estudià la carrera eclesiàstica. Al seminari tingué per mestres Almera i Lluís Maria Vidal, l’ensenyament dels quals determinà la seva vocació científica. Es doctorà en ciències en 1920.

Fou professor de geologia de l’Escola Superior d’Agricultura, catedràtic de ciències naturals del seminari i catedràtic de paleontologia i geologia històrica de la Universitat de Barcelona. Pertanyia a l’Institut d’Estudis Catalans, a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, al CSIC de Madrid, i d’altres corporacions doctes. Del 1935 al 1949 presidí la Institució Catalana d’Història Natural, i del 1947 al 1954 assumí també la presidència de la Societat Catalana de Geografia.

Les seves investigacions s’adreçaren sobretot als massissos muntanyosos propers a Tarragona i a Tortosa. No les interrompé mai, tot i que, uns anys abans de morir, hagué de sofrir l’amputació d’una cama.

Publicà uns cent seixanta estudis sobre temes geològics, especialment de paleontologia, que formen un conjunt ben remarcable.

Amades i Gelat, Joan

7 Respostes

(Barcelona, 23 juliol 1890 – 17 gener 1959)

Folklorista. Va iniciar la seva producció l’any 1918 amb la publicació de cançons, balls, teatre i vocabulari populars. La part més important de la seva obra comprèn el període del 1936 al 1959.

Entre els seus escrits sobresurten tres obres molt extenses: Biblioteca de tradicions populars (1933-37), Folklore de Catalunya (1950) i Costumari Català (1950-56). Entre les nombroses publicacions seves cal destacar llibres de divulgació com Les cent millors cançons populars, Els cent millors romanços catalans i Refranyer català. Fou col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, i de l’Obra del Cançoner Popular.

Va ocupar el càrrec de conservador del Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars de Barcelona.