(la Pobla del Duc, Vall d’Albaida, 10 agost 1890 – Barcelona, 22 desembre 1962)

Geòleg, paleontòleg i eclesiàstic. Residí des de molt jove a Barcelona. Hi estudià la carrera eclesiàstica. Al seminari tingué per mestres Almera i Lluís Maria Vidal, l’ensenyament dels quals determinà la seva vocació científica. Es doctorà en ciències en 1920.

Fou professor de geologia de l’Escola Superior d’Agricultura, catedràtic de ciències naturals del seminari i catedràtic de paleontologia i geologia històrica de la Universitat de Barcelona. Pertanyia a l’Institut d’Estudis Catalans, a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, al CSIC de Madrid, i d’altres corporacions doctes. Del 1935 al 1949 presidí la Institució Catalana d’Història Natural, i del 1947 al 1954 assumí també la presidència de la Societat Catalana de Geografia.

Les seves investigacions s’adreçaren sobretot als massissos muntanyosos propers a Tarragona i a Tortosa. No les interrompé mai, tot i que, uns anys abans de morir, hagué de sofrir l’amputació d’una cama.

Publicà uns cent seixanta estudis sobre temes geològics, especialment de paleontologia, que formen un conjunt ben remarcable.