(Barcelona, 13 agost 1888 – 26 abril 1951)
Escultor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller dels Vallmitjana. Féu breus estades a París el 1909 i el 1913, on freqüentà les reunions cubistes.
Esculpí l’estàtua del monument al poeta Jacint Verdaguer (a la Diagonal de Barcelona) i la del bisbe Torras i Bages, al mausoleu de la catedral de Vic. Féu, a més, retrats, la majoria de bronze.
El seu estil és sobri, malenconiós i idealista.
(Girona, 22 juny 1888 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 5 febrer 1939)
Escriptor de literatura infantil i juvenil. Utilitzà sovint el pseudònim de Jordi Català.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, “En Patufet”, “Virolet”, etc.
Escriví contes de la Col·lecció En Patufet, novel·les juvenils sentimentals i El meu poble (1948).
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1 setembre 1888 – 13 setembre 1954)
Músic de cobla i compositor de sardanes. Deixeble de fiscorn de Pau Guanter, estudià composició amb Enric Morera.
Fou membre de la cobla Els Rossinyols, de Castelló d’Empúries, i dirigí la cobla La Principal de Peralada (1915-40).
Va compondre 130 sardanes en la línia de Pep Ventura, que combinen la tècnica i la saba popular. Les més difoses foren La molinera i el músic, La deixaflaires, Tardoral, El que veié la lluna, etc.
(Barcelona, 19 novembre 1888 – 1980)
Enginyer i mecenes musical. Durant els anys 1948-58 celebrà a la seva residència (el Jardí dels Tarongers de Pedralbes) concerts i representacions que marcaren una època en el món musical barceloní.
Hom hi féu conèixer obres en primera audició de compositors del país, com La Mérope, de Domènec Terradelles i el Quartet de Pedralbes, de Manuel Blancafort.
(Felanitx, Mallorca, 4 octubre 1888 – Terrassa, Vallès Occidental, 11 febrer 1973)
Prevere i poeta. El 1914 es traslladà com a missioner al Perú, i el 1925 fou empresonat com a conseqüència d’un sermó a la catedral de Girona i hagué d’exiliar-se a Perpinyà.
El 1935 s’establí a Sant Feliu de Guíxols, i el 1937 tornà a Perpinyà. Es traslladà novament a Mallorca (1943), però recorregué diversos indrets de Catalunya.
Dels seus milers de versos se’n publicà una selecció el 1974.
(Barcelona, 5 gener 1888 – Figueres, Alt Empordà, 3 febrer 1939)
Sindicalista i polític. Obrer marbrista funerari. Delegat de la Federació Local de Cultura en el Congrés Nacional de la CNT (1919), es manifestà a favor de l’adhesió a la Internacional.
Hagué d’exiliar-se a França per les seves campanyes contra la guerra del Marroc; retornà a la península en plena dictadura de Primo de Rivera i fou empresonat a Barcelona.
En separar-se la CNT de la Internacional (1922), ingressà al Partit Comunista Espanyol; milità posteriorment en la Federació Comunista Catalano-Balear, en el Bloc Obrer i Camperol i, durant la guerra civil, en el PSUC.
Va morir durant un bombardeig franquista quan marxava cap a l’exili.
(Barcelona, 1888 – 1945)
Titellaire. Fill de Jaume Anglès i Pallejà. Plantà el castellet al Tibidabo fins al 1920, i el 1921 dirigí la programació de titelles de la galeria d’art Sala Reig.
Durant uns quants anys treballà a la Sala Ampurdanesa del carrer del Pi (més tard Sala Baby) i el 1955 s’instal·là al Turó Park, on treballava amb el seu fill Jaume Anglès i Guzmàn.
(Maspujols, Baix Camp, 1 gener 1888 – Roma, Itàlia, 8 desembre 1969)
Musicòleg i eclesiàstic. Deixeble de Felip Pedrell. Estudià a Alemanya amb Ludwig i l’any 1943 li fou encomanada l’organització i la direcció de l’Institut Espanyol de Musicologia. Posteriorment dirigí l’Institut Pontifici de Música Sacra i fou membre de l’Academia de San Fernando.
Va treballar, sobretot, en la investigació de la polifonia medieval peninsular i les melodies dels trobadors.
Entre les seves publicacions: La música a Catalunya fins al segle XIII (1935), Opera omnia, 7 volums, des del 1952, entre d’altres. A més, va dirigir la revista “Anuario Musical”, de l’Institut Espanyol de Musicologia.
També fou membre de les corporacions musicals internacionals més importants.
(Mataró, Maresme, 7 novembre 1888 – Biarritz, Lapurdi, França, 28 març 1976)
Artista. Començà com a pintor de cavaller i dibuixant.
L’any 1911 exhibí, junt amb altres artistes, al Faianç Català, dibuixos, pintures i esmalts, entre aquests el relleu amb tres figures de grans dimensions anomenat L’orb. A més a exposat a “Les Arts i els Artistes” (1916), i a la Sala Parés (1934).
Escenògraf de prestigi, treballà per a diversos teatres d’Anglaterra i França (ballets de Montecarlo, festivals de Strafford-on-Avon, etc). Residí gairebé sempre a París.
Va conrear també el dibuix i l’escultura. Té obres als museus d’Art Modern de Barcelona i de Madrid.
(Lleida, 19 març 1888 – Madrid, 5 maig 1965)
“Amichatis” Comediògraf, cineasta i periodista. Col·laborador en periòdics satírics, com “Papitu” i “L’Esquella de la Torratxa”, i director del diari radical “Renovación” (1934-36).
Amb l’empresari Sugranyes introduí la revista al teatre còmic i esdevingué l’autor més conegut del Paral·lel, gràcies a Josep Santpere, que li estrenà més de cent obres (entre les més populars Les dones de tothom, 1918, Amàlia, 1918 i Baixant de la Font del Gat o La Marieta de l’ull viu, 1924, aquesta escrita amb la col·laboració de Gastó A. Màntua, i portada al cinema el 1927). Fundà “El Día Gráfico” i “Los Miserables”.
Exercí de guionista (Las peripecias de Baby, 1916), operador, productor i director (Una apuesta original, 1918, Caramellas, 1928) de firma catalana i obrí uns estudis de sonorització a Barcelona.
Intervingué també en les pel·lícules Los arlequines de seda y oro (1919) i La noia del càntir (1928).
Exiliat a Xile el 1939, retornà a la Península i morí a Madrid.
Dades dels Països Catalans 