(Barcelona, 1844 – 8 gener 1888)
Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, completà els seus estudis a Madrid (1864) i Roma (1865).
Conreà la pintura de paisatges i composicions de tema històric i popular. Es distingí per les seves aquarel·les i litografies.
Hi ha obres seves al Museu de Belles Arts de Girona i al Museu d’Art Modern de Barcelona.
(Vic, Osona, 3 juliol 1814 – València, 14 abril 1888)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Vic (1824-28) i professà a l’orde dominicà de la mateixa ciutat (1831).
Destinat a les missions dominicanes d’Amèrica, fou nomenat rector de Memphis (1845), on fundà un convent dominicà, superior provincial de la província dominicana de Sant Josep i bisbe de Monterrey (1850).
En crear-se l’arquebisbat de Califòrnia, esdevingué el primer arquebisbe de San Francisco, on realitzà una important tasca pastoral.
Es retirà a València.
(Barcelona, 18 desembre 1811 – Madrid, 1888)
Gravador i fotògraf. Germà de Pau i oncle de Camil Alabern i Casas.
Va dur de París un daguerreotip, amb el qual va fer la primera fotografia a la Península als Pòrtics d’en Xifré, de Barcelona (10 novembre 1839). La màquina se la va quedar l’Acadèmia de Ciències i Arts per tal d’ensenyar-ne l’ús.
Autor de gravats per a l’obra España de Pi i Margall, i de mapes de l’Atlas de Delamare.
(Sants, Barcelona, segle XIX – Barcelona, 1888)
Farmacèutic. Fabricà i industrialitzà per primera vegada a la península els grànuls medicinals simples.
L’any 1865 portà, juntament amb Letamendi, la direcció de l’hospital de colèrics d’Hostafrancs, a Barcelona.
S’exilià després de la revolució del 1868 i es distingí més tard pels seus esforços per tal d’evitar la introducció d’especialitats farmacèutiques estrangeres.
(Lleida, 25 juliol 1888 – Madrid, 13 març 1981)
Poeta. Exercí la carrera de diplomàtic fins al 1936.
La seva lírica respon a un postsimbolisme refinat, que evoca experiències personals o recull el color del paisatge.
Entre altres obres, cal destacar Damassos al sol (1924), Hostal de núvols (1931), Rosada i celistia (1949), Pluges a l’erm (1953), Fonts de lluna (1960), Ocells al teulat (1970), Hort vell (1968) i la participació al llibre col·lectiu Lleida, vuit poetes (1969). Pòstumament s’ha publicat 100 poemes (1993).
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 18 juliol 1888 – Montevideo, Uruguai, 25 abril 1969)
Actriu. Germana del pintor i escenògraf Miquel.
Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules, que obtingué un gran èxit.
Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva. Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona.
El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí, com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora representà diversos clàssics castellans del Segle d’Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno.
A partir de 1927 donà suport, mitjançant el seu prestigi, a les obres de García Lorca, que estrenà a Barcelona i Madrid i després a diversos països d’Amèrica.
El seu primer contacte amb Amèrica fou el 1914 en què actuà a Buenos Aires (Maria Rosa de Guimerà) i a altres poblacions argentines, a l’Uruguai, a Montevideo, i a Xile. El 1921 féu una gira per Uruguai, Xile, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. Artista ja ben coneguda, el 1926 rebé un homenatge a Caracas.
El 1936 l’esclat de la guerra civil la sorprengué a Amèrica, on adoptà una postura activa a favor del govern republicà. Ajudà, després de la derrota, els catalans exiliats, i estrenà en català Maria Rosa, de Guimerà, a Buenos Aires. El 1939 féu actuacions a l’Havana, Mèxic, Colòmbia i Perú.
El 1941, fundà a Xile l’Escuela de Arte Dramático, que assumí després la Universitat a través del ministeri d’educació, i actuà des de la Radio Nacional de Santiago. El 1944 tornà a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, amb la qual féu gires teatrals per l’Argentina, Uruguai i Xile.
Es traslladà a Montevideo, on residí de 1948 a 1957, i dirigí la Comedia Nacional Uruguaya i l’Escuela Municipal de Arte Dramático. El 1957 feu actuacions a Mèxic i als Estats Units, a Northampton (Massachusetts), on adaptà i dirigí versions en castellà i anglès de Yerma. El 1958 actuà en teatre i TV (La dama del alba) a Buenos Aires, on també fou promotora de la fundació de la Casa del Actor i del Teatro de Verano.
El Casal de Catalunya de Buenos Aires li féu un homenatge i donà el seu nom al teatre de la entitat. El 1943 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i el 1963 els de Montevideo.
La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, fou el focus de renovació del teatre sud-americà.
(Barcelona, 30 juliol 1888 – 18 març 1974)
Dibuixant i pintor. Estudià a Llotja amb Feliu Mestres, de qui fou deixeble. L’any 1914 s’establí com a professional independent. Fou il·lustrador a les revistes “Mercurio” i “D’Ací i d’Allà” i a les ripolleses “La Veu Comarcal”, “El Catllar” i “Scriptorium”, de les quals també renovà gràficament la capçalera.
Soci del Centre Excursionista de Catalunya des del 1919, il·lustrà moltes de les guies que edità l’entitat (com la de Les Guilleries, 1924). També col·laborà al llarg de quatre dècades amb el Foment de Pietat Catalana.
Igualment, treballà en la il·lustració de llibres, entre els quals cal destacar La arquitectura naval española (1920), Las Hogueras de Castilla (1922), Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1931) i El Gran Teatre del Liceu. Dibuixà també goigs, ex-libris i cartells, i desenvolupà una, poc divulgada, tasca de documentació gràfica de temàtica etnogràfica, on destaca un recull de llegendes del Ripollès (1926) i l’àlbum de bibliòfil Costums de Catalunya (1931).
Vers el 1940 s’inicià en la pintura de paisatges, amb les sèries de Vallvidrera, del barri barceloní d’Horta (amb més de 170 pintures, una selecció de les quals conformen el llibre Records d’Horta. Barcelona 1930-1950. Els paisatges de Josep Ribot i Calpe, 2007), de Ripoll i de Mogrony. Durant trenta anys es dedicà a aquest gènere, i produí més de 500 obres. El 1949 féu a Ripoll l’única exposició individual de pintures.
En la dècada dels anys 1950 destacà la seva aportació gràfica en la il·lustració naturalística. Col·laborà amb Francesc Masclans en les guies de natura per conèixer arbres i arbustos, i es dedicà al dibuix de la flora micològica de Catalunya, creant una col·lecció de prop d’un miler d’il·lustracions (part d’aquest llegat es publicà en el llibre 100 bolets fàcilment identificables, 2008).
(Barcelona, 9 febrer 1888 – Vic, Osona, 16 juliol 1968)
Pintor. Germà de Frederic. Format al marge de les institucions artístiques oficials, completà l’aprenentatge a París. El marxant d’art Dalmau inaugurà la seva galeria (1908) amb una exposició de l’obra de Mompou. Artista inquiet, formà part de diferents grups locals (Els Evolucionistes, Les Arts i els Artistes), i exposà en nombroses manifestacions plàstiques que tingueren lloc a la ciutat (Barcelona vista pels seus artistes, entre d’altres).
La seva pintura, paisatge i figura, és d’un intensa lluminositat i un colorit apassionant; caldria comparar-la amb la de Matisse, a qui s’assembla temperamentalment, bé que no té la intenció formal innovadora de l’artista francès. Més conegut, Mompou presenta una pintura amable i d’una noble pastositat, que s’allunya dels models tradicionals només en la mesura que ho exigeix la necessitat expressiva.
Quadres com ara L’artista i la model (1950), marquen el límit innovador de l’artista: el color al servei del gaudí creador i de la mínima objectivitat exigida per l’art tradicional.
També il·lustrà llibres, com Platero y yo, de J.R. Jiménez (1927), Ballet, de Ricard Permanyer (1949) i, amb color, Paradís, de Tomàs Garcés. Així mateix, conreà amb encert la pintura mural. Finalment, en el camp del ballet, triomfà amb La casa dels ocells (1956) i Perlimpliana.
(Tarassona, Aragó, 9 març 1888 – Barcelona, 26 juliol 1962)
“Raquel Meller” Cançonetista. Havent debutat el 1907 al cafè La Gran Penya de Barcelona amb el nom de La Bella Raquel, es va presentar al teatre Arnau (1912), on va popularitzar diversos cuplets.
Va triomfar a París: on el 1919 debutà a l’Olímpia, el 1930 s’havia convertit en la principal intèrpret del Palace i el 1932 es presentà com a actriu de comèdia al teatre de Sarah Bernhardt, on protagonitzà Une jeune fille espagnole, que escriví Maurice Rostand per a ella.
El 1941 estrenà al teatre Còmic de Barcelona, la revista La violetera, resum de la seva vida triomfal. Després d’unes breus reaparicions el 1947 i el 1956, es retirà de l’escena.
També va actuar al cinema, on va debutar amb Los arlequines de seda y oro (1919), Violetas imperiales (1922-32), Carmen (1926), La gitana blanca (1926), Nocturno (1927), etc.
A part de París i Barcelona, també va actuar a Londres, Buenos Aires, Nova York i Berlín i va compartir escenari amb les celebritats de l’època, com ara Mistinguette, Maurice Chevalier o Josephine Baker. Poc abans de morir va publicar les seves Memòries (1960).
(Valls, Alt Camp, 24 desembre 1888 – Barcelona, 19 novembre 1973)
Arquitecte i historiador de l’art català. Com a arquitecte portà a terme nombroses construccions de cooperatives (anomenades “les catedrals del vi”), algunes d’elles declarades (2002) béns culturals d’interès nacional: Cornudella de Montsant i Falset (Priorat), Nulles (Alt Camp), Barberà de la Conca i Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), Gandesa i Pinell de Brai (Terra Alta), i pel seu interès i coneixement de la història de l’art dirigí importants restauracions d’edificis històrics (la seu vella de Lleida, la seu d’Urgell i el monestir de Poblet).
Publicà L’art a la Seu Nova de Lleida (1923), El monestir de Poblet (1927), El monestir de Santes Creus (1929), Biografia crítica de l’escultor Lluís Bonifàs i Massó (1936), Arquitectura y escultura barrocas en Cataluña (1950), actualitzat entre el 1959 i el 1964, i publicat en català a “Monumenta Cataloniae”. Més tard s’especialitzà en la personalitat i l’obra d’Antoni Gaudí, del qual publicà alguns dels estudis més importants: Gaudí i la Sagrada Família i Gaudí.
Entre els càrrecs que ocupà, cal esmentar el de secretari general dels Amics de l’Art Vell (1929-35) i el de president del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears (1932-33). Així mateix, fundà i dirigí el Centre d’Estudis Gaudinistes.
Dades dels Països Catalans 