(Barcelona, 16 juny 1887 – 21 febrer 1959)
Neuròleg. Continuà els treballs del seu pare, Lluís Barraquer i Roviralta, a l’escola de neurologia de l’hospital de la Santa Creu i de Sant Pau.
Entre les seves obres cal esmentar: Tratado de enfermedades nerviosas, Neurología clínica i Fisiopatología de los lóbulos frontales.
Fou un dels fundadors de la Sociedad Española de Neurología.
Mandíbula d’un home de Neanderthal, descoberta prop de l’estany de Banyoles, la primera trobada a Catalunya (1887); fou recollida per Pere Alsius entre els dipòsits sedimentaris de l’antillac, d’una extensió més gran que l’actual.
Es conserva a la Col·lecció Prehistòrica Alsius de Banyoles.
(Barcelona, 19 gener 1887 – 12 gener 1977)
Musicòleg i organista. Eclesiàstic. Fou un dels fundadors de l’Associació Gregoriana i de l’Associació d’Amics dels Goigs.
Estudià especialment la cançó popular catalana i l’aplicació de la música religiosa a la litúrgia.
Publicà, entre altres obres, Petites biografies de grans barcelonins (1965).
(Barcelona, 5 octubre 1887 – 29 octubre 1972)
Compositor i pianista. Deixeble de Josep Rodoreda i Carles G. Vidiella a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.
Dirigí l’Orfeó Canigó. El 1917 fundà l’Institut Musical Ardèvol i el Trio Ardèvol.
És autor d’obres de música de cambra, d’orquestra i de cant. Una suite seva obtingué el premi Ciutat de Barcelona 1958.
Escriví alguns llibres de teoria entre els quals un Tratado de técnica musical (1923) i uns Estudios rítmicos, polirrítmicos y politonales (1939).
Fou el pare del també compositor Josep Ardèvol i Gimbernat.
(València, 29 novembre 1887 – Barcelona, 28 gener 1970)
Primer catedràtic de numismàtica a la Universitat de Barcelona, a la qual s’incorporà el 1914.
Encarregat per la Junta de Museus de l’organització del Gabinet Numismàtic de Catalunya, des del 1932 treballà en el muntatge del Museu Numismàtic (considerat un dels millors d’Europa).
Com a investigador, cal remarcar l’estudi de les monedes de l’Empúries grega, publicat a les monografies: D’una troballa de monedes emporitanes i la possible cronologia de les mones d’Empúries (1933), Les dracmes empuritanes (1933), Les monedes empuritanes anteriors a les dracmes (1934).
(Barcelona, 22 juny 1887 – 5 novembre 1982)
Patró d’embarcacions de vela. Fou el primer regatista de l’estat espanyol que obtingué de forma oficial una medalla d’aquesta modalitat en uns Jocs Olímpics (medalla de bronze a Los Angeles 1932).
Fou comodor del Reial Club Marítim de Barcelona durant molts anys.
L’any 1936 fou seleccionat per a l’olimpíada de Berlín, però es negà a participar-hi.
(Barcelona, 5 juny 1817 – París, França, 16 març 1887)
Militar i polític. Destacat cap carlí, fou de l’estat major de Ramon Cabrera i ajudant del pretendent Carles V.
Derrotada la seva causa, emigrà a París. Hi féu fortuna amb una empresa de publicitat.
Escriví algunes obres de teatre.
(Flix, Ribera d’Ebre, 1826 – Clichy, França, 11 novembre 1887)
“el Capellà de Flix” Sacerdot i guerriller. Fou cap d’una guerrilla durant la tercera guerra carlina (1872-76).
Amb el grau de coronel participà a la campanya de Navarra (1876) i s’exilià a França, on exercí de sacerdot al cementiri de Clichy.
Manà afusellar gran nombre de liberals a la Tercera Guerra Carlina.
(Barcelona, 7 desembre 1887 – )
(RACAB) Institució. Sorgí com a Conferència Físico-matemàtica Experimental, el 1765 es transformà en Reial Conferència Física, el 1770 s’anomenà Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts i el 1887 adoptà el nom actual.
Fomentà la investigació i la publicació de treballs científics, especialment els relacionats amb el país, des del 1835 publica unes “Memorias” i des del 1840 un “Boletín”.
En depèn l’Observatori Fabra, situat al Tibidabo (Barcelona).
Enllaç web: Acadèmia de Ciències i Arts
(Barcelona, 21 gener 1887 – 1 novembre 1935)
Historiador. Format a la Universitat de Barcelona i, sobretot, als Estudis Universitaris Catalans, on fou deixeble de Rubió i Lluch i on tingué diversos companys amb els quals col·laborà en la preparació dels Documents per la història de la cultura catalana mig-eval de Rubió i Lluch.
Participà en l’organització del Congrés de la Llengua Catalana del 1906, féu investigacions en diversos arxius de Catalunya i inicià l’ordenació de l’Arxiu del Mestre Racional, que Prat de la Riba havia instal·lat al Palau de la Generalitat per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans. Amplià estudis a Roma i a París, d’on hagué de marxar durant la guerra de 1914-18.
Secretari redactor de la Secció Històrico-arqueològica de l’Institut, en fou membre adjunt (1916) i, després, numerari (1918); fou secretari de la dita secció i, accidentalment, secretari general de l’Institut.
Professor, durant molts anys, d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans, explicà també història de l’art en els cursos organitzats durant la Dictadura de Primo de Rivera per la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics. Fou membre del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya i del Consell de Cultura de la Generalitat. Col·laborà en les principals revistes erudites del país.
Entre els seus treballs, cal recordar Inventari dels béns de la cambra reyal en temps de Jaume II, Pere Becet (amb F. Valls i Taberner), Inventaris inèdits de l’Ordre del Temple a Catalunya (amb Jordi Rubió i R. d’Alòs-Moner), Pere Moragues i la custòdia dels corporals de Daroca, Manuscrits dels PP Caresmar, Pasqual i Martí a la Biblioteca del Convent de Franciscans de Balaguer, Epistolari del segle XV (recull de cartes privades), i altres.
Preparà també l’edició de les Obres menors de P.C. Tàcit per a la Fundació Bernat Metge i edità una monografia sobre La catedral de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 