(Barcelona, 1885 – 1972)
Enginyer. Experimentà amb la telegrafia sense fils des del 1914. Director de “Radiosola” (1923-24), promogué la primera demostració radiofònica a Barcelona (1923).
Creà l’Asociación Nacional de Radiodifusión i fou el fundador tècnic de Ràdio Barcelona (1923).
Amb Camille Lemoine i Francisco Elías Riquelme fundà a Barcelona els primers estudis cinematogràfics sonors de l’estat espanyol, els Orphea Films (1932).
Dirigí la “Revista Electrotécnica” de Barcelona (1931-71).
(Las Palmas de Gran Canaria, 27 abril 1885 – Madrid, 2 novembre 1955)
Polític republicà. Residí a Barcelona des del 1904, on estudià dret i prestà suport a Lerroux.
Encapçalà els Jóvenes bárbaros i formà part de la redacció de “La Rebeldía”, immediatament abans de la Setmana Tràgica (1909). Després fou un dels advocats defensors dels acusats del Partit Radical.
Fou diputat provincial (1910-15) i diputat a corts en els anys 1931-36. Ministre d’obres públiques entre 1931-34 i el 1935.
(Tarragona, 21 novembre 1885 – Barcelona, 11 gener 1968)
Expert en política econòmica. Es formà a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona i a Leeds (Anglaterra).
Fou catedràtic de política econòmica i legislació duanera (1915). Fins el 1924 col·laborà amb l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat de Catalunya. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou nomenat secretari del Foment del Treball Nacional, com a successor de Guillem Graell.
Políticament es distingí per un tímid regionalisme. Després del 1939 fou ministre sense cartera (1957-65) i president del Consejo de Economía Nacional. Amb tot, no representà cap paper important en el canvi de signe de la política econòmica dels anys 1957-59.
Publicà un Curso de política económica contemporánea (1941-61), La educación comercial de nuestro pueblo (1917), Tratado de derecho mercantil internacional (1940), Teoría y técnica de la política aduanera y de los tratados de comercio (1943), etc.
Cal destacar el document testimonial Memorias de un industrial de nuestro tiempo (1922).
(Cassà de la Selva, Gironès, 1885 – 1918)
Pedagog. Col·laborà a les revistes de pedagogia.
Escriví unes Impressions d’un viatge (1916), fruit d’una estada professional a Astúries, on fou mestre de minyons al poble de Salas.
(Granollers, Vallès Oriental, 1885 – 1963)
Escriptor i impressor. Fou tipògraf de “L’Avenç” i també llibreter de Granollers.
Col·laborà al periòdic “La Opinió”, que fou publicat a Granollers entre 1912-13, i dirigí “La Gralla”, apareguda a la mateixa ciutat del 1921 al 1929.
És autor de la novel·la La vida d’en Joan Gralla (1930), la narració curta La festa dels Sants Metges i el llibre Granollers, vila oberta (1960).
(Barcelona, 1885 – 1965)
Consignatari de vaixells. Germà de Josep i d’Emili.
President de l’Associació de Consignataris de Barcelona (1928-32 i 1945-60) i vicepresident de la Cambra de Comerç i Navegació (1954-57) i de la Junta d’Obres del Port de Barcelona (1946-47).
Fou el fundador de la Mútua d’Accidents Portuaris.
(Artés, Bages, 10 octubre 1885 – Barcelona, 7 octubre 1943)
Metge. Llicenciat el 1907 a Barcelona, s’hi doctorà el 1908.
Fou professor auxiliar d’histologia i de patologia mèdica el 1914 a Saragossa i, des del 1915, a Barcelona, a la càtedra de patologia mèdica de Martí Vallejo, de la qual s’encarregà a la mort d’aquest (1918). Des del 1926 tingué la càtedra en propietat i exercí el seu mestratge sobre diverses generacions de metges.
Donà una gran importància a l’exploració clínica, confirmada sempre, però, per l’anàlisi anatòmico-patològica. Treballà sobretot en malalties de l’aparell respiratori i del fetge.
Col·laborà en diverses revistes. Fou ponent del VII Congrés de Metges de Llengua Catalana, el 1932, a Palma de Mallorca.
(Tortosa, Baix Ebre, 13 desembre 1829 – 27 novembre 1885)
Metge i escriptor. Fou regidor i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Tortosa.
Col·laborà en diverses publicacions professionals i fou un dels fundadors del periòdic local “La Voz del Progreso”.
Escriví uns Anales de la historia de Tortosa desde su fundación hasta nuestros días (1867).
(Catalunya, 1871 – 1885)
Període. Nom amb el qual és designat a Catalunya el període que es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a França), l’augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de plom i de coure i l’estabilitat política de la Restauració.
La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però l’extensió de la fil·loxera a l’Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d’or.
(Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 28 març 1885 – Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 12 novembre 1976)
Floricultor. Especialitzat en la hibridació de les roses.
El 1923 obtingué la primera medalla a l’Exposició de Bagatelle (París) amb el nou híbrid Margarida Riera, i el 1929 la medalla d’Or en la Internacional celebrada al palau de Pedralbes de Barcelona amb l’anomenada Duquessa de Penyaranda.
La seva excel·lent Mari-Dot obtingué l’exclusiva als EUA, de la qual s’han generat moltes noves formes, com la rosa blanca Ciutat de València.
Altres creacions: Apel·les Mestres, Àngel Guimerà, President Macià, Perla de Montserrat, etc.
Dades dels Països Catalans 