(Catalunya, 1883 – 1963)
Societat. Creada per a construir i explotar la línia d’Olot a Girona, obtinguda per Domènec Puigoriol.
Cedí els seus drets a The Olot and Gerona Railways Co Ltd; el 1909 tornà, però, a recuperar-los. Fou inaugurada entre el 1895 i el 1911.
El 1963 va ésser absorbida per la companyia estatal dels Ferrocarrils de Via Estreta, que la va clausurar el 1969.
(Barcelona, 29 març 1883 – 7 març 1955)
Assagista. De formació autodidàctica, fou professor de l’Escola Industrial i bibliotecari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
Seguí l’esperit i el gust de Xènius i col·laborà de “La Veu de Catalunya” i “La Revista”, entre d’altres. Defensà l’europeisme cultural a Catalunya i la pervivència de l’humanisme clàssic.
De la seva obra, desigual, cal destacar La renovació del teatre (1917), Lletres a una amiga estrangera (1920), Diàlegs crítics (1926), Homes, coses, polèmiques (1930) i Política espiritual (1935).
Traduí al català Plató, Shakespeare, Swift i Flaubert, entre d’altres.
(Palma de Mallorca, 1813 – Barcelona, 17 juliol 1888)
Compositor i crític musical. Rebé la seva formació musical a Barcelona, ciutat on residí.
Fundà la Societat Filharmònica de Barcelona (1844), després (1850) Centre Filharmònic. Fou crític musical al “Diario de Barcelona” a partir del 1845, i són notables les seves ressenyes operístiques.
És autor de diverses obres sobre música, com Diccionario de la música (1852), Biografías de los músicos más distinguidos de todos los países (1866), Influencia de la música en la sociedad (1885) i Utilidad de la música (1878).
Sostingué una polèmica amb Joaquim Marsillach, en defensa de l’òpera italiana.
Fou germà seu Pau Fargas i Soler (Barcelona, 1818 – 1 novembre 1883) Compositor. En la seva producció destaca una Missa de Rèquiem.
(Montagut de Fluvià, Garrotxa, 1883 – Barcelona, 1968)
(Esteve Blanch i Busquets) Religiós caputxí (1902). Fou definidor provincial, custodi al capítol general i guardià dels convents de Pompeia, Sarrià i l’Ajuda, en ocasions diverses.
Professor de teologia moral i mentor de l’aristocràcia espiritual i intel·lectual catalana, fou director del tercer orde franciscà i dels portaveus “Catalunya Franciscana” i “Apostolado Franciscano”.
Publicà innombrables articles d’espiritualitat, que compendià en Normes de vida cristiana en el seu Manual devocionari del Terç Orde (1932).
Col·laborà a la revista “Estudis Franciscans” i al periòdic “El Matí”.
(Barcelona, 26 novembre 1883 – 27 juliol 1956)
Metge. Fill de Pere Esquerdo i Esquerdo.
Com el seu pare, fou també metge de l’Hospital de la Santa Creu, i professor de la facultat de medicina de Barcelona el 1934.
(Barcelona, 1883 – 1957)
Veterinari. Acabà la carrera a Mèxic, on fou catedràtic de veterinària en el període 1911-13. Passà al Perú, on fou nomenat inspector general d’escorxadors i vaqueries a Lima.
El 1914 tornà a Catalunya. Fou un dels fundadors de l’Associació de Veterinaris de Catalunya i catedràtic de patologia animal i fisiologia comparada a l’Escola Superior d’Agricultura. Fundà el Museu de Sanitat Veterinària Municipal (1929).
Col·laborà a diverses revistes i publicà La cooperación en las industrias lecheras y mantequeras (1917) i El còlera de l’aviram (1922).
(Sabadell, Vallès Occidental, 22 maig 1883 – Gènova, Itàlia, 23 febrer 1938)
Periodista i escriptor. Fou redactor en cap de “La Veu de Catalunya” i militant de la Lliga Regionalista.
És autor de La nit del 6 d’octubre a Barcelona (1935) i de Cento martiri della Rivoluzione del 1936 nella Catalogna (1937), ambdues obres escrites en col·laboració.
(Barcelona, del 20 al 27 juny 1883)
Assemblea convocada pel Centre Català.
Hi participaren tots els grups catalanistes, inclosos els elements de “La Renaixença”. Els afectes a la política centralista espanyola no hi acudiren.
L’acord més important fou el de refusar qualsevol actuació política catalana dependent de partits generals espanyols.
(Lloret de Mar, Selva, 21 març 1883 – Barcelona, 1948)
Advocat i polític. Secretari de la Federació Escolar Catalana, grup estudiantil de la Lliga Regionalista, s’uní posteriorment a Acció Catalana, i pel febrer de 1933 participà en la formació de la Lliga Catalana.
Fou alcalde de Barcelona en 1935-36. Anteriorment havia estat president de l’Acadèmia de Jurisprudència (1917) i director de l’Escola d’Administració Pública de la Mancomunitat de Catalunya.
Catedràtic de dret civil català de la Universitat de Barcelona des del 1932, formà part de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat el 1933.
Autor de La restauració del dret català (1932).
(Tortosa, Baix Ebre, 18 maig 1817 – la Font de la Figuera, Costera, 21 desembre 1883)
Advocat i escriptor en llengua castellana. Va ésser redactor de la llei del notariat el 1862.
Entre les seves obres literàries cal esmentar la peça dramàtica Judith (1848) i el poema èpic La nueva guerra púnica o España en Marruecos (1860).
Dades dels Països Catalans 