(Barcelona, 6 desembre 1882 – 8 juny 1962)
Pianista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música, de la qual fou professor de piano i sots-director.
Actuà en nombrosos concerts al país i a l’estranger. Dirigí per uns anys l’orquestra de l’Associació Musical.
És autor d’obres pedagògiques: Método de solfeo, Técnica del piano, Pequeños estudios, melódicos, fáciles y progresivos; de cançons i de música de cambra i per a piano (Poblet).
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 28 novembre 1882)
Historiador i eclesiàstic. Nomenat protonotari apostòlic el 1862, el 1867 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
És autor de Cronicón de Barcelona, Historia de la invicta y memorable bandera de Santa Eulalia (1861), Historia general de la Religiosa y Militar Orden de los Caballeros del Temple (1882) i d’Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña, en 1713 y 1714 (1871-72), la seva obra més important i en la qual utilitza, sense gaire ordre ni sistematització de les referències bibliogràfiques, una gran quantitat de materials documentals, alguns dels quals perduts actualment.
(Reus, Baix Camp, 21 setembre 1805 – Barcelona, 3 febrer 1882)
Guitarrista i compositor. Rebé lliçons de Dionisio Aguado. Es dedicà a l’ensenyament de la guitarra a Reus i a Barcelona, on féu diversos concerts.
Compongué algunes obres per a aquest instrument (fantasies, valsos, etc), una selecció de les quals fou publicada el 1885.
(Reus, Baix Camp, 26 març 1810 – 13 octubre 1882)
Escriptor, publicista i historiador. Nebot de Pròsper de Bofarull i Mascaró, i germà d’Antoni. Estudià lleis a la Universitat de Cervera.
Arxiver municipal de Reus (1863), on fundà el periòdic teatral “El Juglar”, el primer d’aquest gènere a Catalunya, el “Diario de avisos y noticias” (1844) i el “Diario de Reus” (1859).
És autor de Anales históricos de Reus (1845), Poblet (1848), Guía de Reus (1856), Don Jaime el Conquistador (1856) i, en col·laboració, l’obra Tarragona monumental.
Fou membre de la Societat Arqueològica Tarraconense.
(Tortosa, Baix Ebre, 6 setembre 1882 – 23 setembre 1958)
Historiador. Dedicà gairebé tota la seva obra, desigual pel que fa a la metodologia, però interessant pel material documental que proporciona, a l’estudi històric de Tortosa i de la comarca.
D’entre les seves obres cal esmentar: Historia de Tortosa y su comarca (1939-60), Privilegis de la vila d’Ulldecona (1951), Cartulario de la militar y soberana orden de San Juan de Jerusalén (1951), Colón tal cual fue. Los problemas de la nacionalidad y de la personalidad de Colón y su resolución más justificada (1961), en la qual s’esforçà a demostrar que Colom era tortosí; Los códices medievales de la catedral de Tortosa (1962).
(Barcelona, 28 agost 1882 – 8 abril 1939)
Realitzador i productor cinematogràfic. Format conjuntament amb el seu germà Ramon. La seva obra correspon als primers moments del cinema de l’estat espanyol, el qual s’inicià i desenvolupà a Barcelona, ciutat on hom fundà diverses productores: la Hispano Films, la Royal Films, del mateix Baños, i el Barcinógrafo, fundat per Adrià Gual.
Els temes que nodreixen les pel·lícules de Baños neixen del teatre, la historiografia i el folklore: Don Juan Tenorio (1909), Don Juan de Serrallonga (1911), La mare (1912, basada en l’obra de Rusiñol), Sacrifici (1912), La malquerida (1914), Los arlequines de seda y oro (1919), etc.
El 1923 deixà de fer llargmetratges, però el 1935 produí El Relicario.
(Barcelona, 2 març 1882 – 26 maig 1972)
Compositor i director. Estudià a l’Escola Municipal de Música.
Deixeble d’Antoni Nicolau, escriví diverses composicions corals, entre les quals destaca Voltant la senyera. Harmonitzà cançons tradicionals i escriví obres escèniques i sardanes.
Dirigí l’Orfeó Gracienc des que fou fundat (1903) fins al 1936.
(Barcelona, 29 agost 1882 – l’Havana, Cuba, 26 juny 1940)
Caricaturista. Les seves intencionades caricatures polítiques aparegueren en nombroses publicacions barcelonines, madrilenyes, franceses i alemanyes. Cultivà la sàtira mordaç, de contingut social i polític.
El 1907 va fer una exposició de caricatures a Terrassa que va causar un gran impacte.
Després va treballar uns anys a Mèxic, Nova York i Cuba (1907-11).
Fou el pare de Jaume Bagaria (Catalunya, segle XX – estiu 1937) Dibuixant. Morí molt jove, en acció de guerra al front d’Aragó.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1882 – Barcelona, 1969)
Pintor, moblista i decorador. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la d’Arts i Oficis de Dresden (1908-14).
El 1915 fundà el Gremi d’Artistes de Terrassa, i després s’establí a Barcelona posant botiga de mobles i sala d’exposicions, que esdevingué un centre artístic ciutadà (1920-36).
Premiat a les exposicions d’arts decoratives de París 1925, Barcelona (1929), Madrid (1947), la seva obra es troba en diversos museus i col·leccions particulars.
La seva pintura se centra principalment en el paisatge, encara que conreà també la figura i el bodegó.
Com a decorador es dedicà al disseny de mobles, amb tendència a una reestilització de les formes clàssiques.
(Barcelona, 12 gener 1882 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 1964)
Editor i publicista. Pare de Jaume Aymà i Mayol.
Professor de català durant la II República, membre de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, fundador del Teatre Líric Català i col·laborador a “Joventut” i a “El Poble Català”.
El 1944 fundà amb el seu fill l’editorial Aymà (una de les primeres a reprendre les publicacions en català després de la guerra de 1936-39) i creà el premi Joanot Martorell, el 1947.
Dades dels Països Catalans 