(l’Havana, Cuba, 22 març 1812 – Mataró, Maresme, 6 desembre 1882)
Religiós escolapi. El 1857 es traslladà a Cuba per promoure-hi l’establiment del seu orde.
Des d’aquest any fins al 1866 fou rector del nou col·legi de San Antonio de Guanabacoa, que exercí a l’illa una funció pedagògica important.
Tornat a Catalunya, hi fou provincial de les Escoles Pies. Visità novament Cuba el 1871.
Era conegut per la seva vasta cultura i pel seu esperit d’iniciativa.
(Barcelona, 4 octubre 1805 – 14 gener 1882)
Metge i periodista.
Va col·laborar a “La Religión” i “El Pensamiento de la Nación” i va dirigir “El Sentido Católico en las Ciencias Médicas”.
(Tortosa, Baix Ebre, 1829 – 1978)
Família d’escultors i pintors.
Iniciada per Ramon Cerveto i Vestraten (Tortosa, Baix Ebre, 15 març 1829 – 10 octubre 1906) Escultor. Fou deixeble de Josep Dolç i de Manuel Porcar. Donà una empenta molt important a l’escultura moderna tortosina. Conreà el gènere religiós: passos (com el Devallament) de la setmana santa tortosina (destruïts el 1936). Entre els seus deixebles figuren Agustí Querol, Josep Maria Alcoverro i els seus fills:
(Barcelona, 1882 – 1890)
Entitat catalanista. Organitzada per Valentí Almirall a fi de defensar els interessos materials i morals de Catalunya.
En una primera etapa, aquesta associació va declarar-se apolítica i intentà agrupar tots els catalanistes i en especial el grup de “La Renaixença”. De tota manera, aviat Almirall li donà un contingut clarament polític en aconseguir que el Centre organitzés el II Congrés Catalanista (1883), que condemnà la intervenció dels catalans en els partits controlats pels capitosts polítics madrilenys.
L’actuació política del Centre arribà al seu punt culminant amb la presentació a Alfons XII de Borbó del famós Memorial de Greuges, en el qual col·laboraren nombroses entitats econòmiques, culturals i professionals de Catalunya.
Després, els elements socialment conservadors se separaren del Centre i van fundar la Lliga de Catalunya (1887). Amb aquesta escissió s’inicià l’etapa de decadència del Centre Català i només els amics d’Almirall restaren fidels a l’entitat.
Per tal de recuperar el control del moviment catalanista, el Centre va presentar, l’any 1890, un programa polític de tendències autonomistes, sense poder, malgrat tot, evitar la progressiva pèrdua d’influència política.
(el Poblenou, Barcelona, 12 agost 1882 – Barcelona, 12 gener 1948)
Escultor. Deixeble de Josep Llimona i de l’Escola de Llotja; amplià estudis a París (on rebé la influència de Rodin –Tristos caminants-), Brussel·les, Anvers, Londres i Florència.
Exposà als salons de París (1909-12) i a diferents salons de Barcelona. Guanyà la primera medalla d’Escultura a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). Formà part del grup Les Arts i els Artistes.
Féu el monument a Narcís Monturiol a Figueres i altres obres en marbre, bronze i pedra. Amb el temps anà evolucionant cap a un classicisme, amb la clara voluntat de convertir en cànon de bellesa immortal la dona catalana, fet que el converteix en un dels escultors noucentistes més destacats (Nu femení).
(València, 20 juliol 1882 – Barcelona, 14 agost 1959)
Dibuixant i pintor. Fill d’Antoni Capuz i Gil, i germà de Josep. Residí a Barcelona des de l’any 1907 i fou catedràtic de l’Escola de Llotja i de la d’Arts i Oficis d’aquesta ciutat.
Fou un dels millors cartellistes del primer quart de segle. Col·laborà amb dibuixos d’una gran originalitat a les revistes del seu temps (“Papitu”, “L’Esquella de la Torratxa”, “El Gall”, “La Novel·la d’Ara”).
Obtingué una primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes (1924) i la medalla d’or de París el 1925.
Part de la seva obra, especialment la feta al gauche, es conserva al Museu Nacional de Ceràmica de València.
(Catalunya, 1865 – 1882)
Publicació anual. Fundada i dirigida per Francesc Pelagi Briz. Fou una de les més reeixides i representatives de les inquietuds del moviment de la Renaixença.
Les seccions principals de què constava eren el santoral i la crònica Bons records, sobre la vida literària de l’any transcorregut. La resta eren col·laboracions literàries en vers i en prosa.
Hi col·laboraren, entre altres, Jacint Verdaguer, Tomàs Aguiló, Teodor Llorente, Francesc Bartrina, Milà i Fontanals i Rubió i Ors.
(Barcelona, 6 desembre 1882 – 8 juny 1962)
Pianista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música, de la qual fou professor de piano i sots-director.
Actuà en nombrosos concerts al país i a l’estranger. Dirigí per uns anys l’orquestra de l’Associació Musical.
És autor d’obres pedagògiques: Método de solfeo, Técnica del piano, Pequeños estudios, melódicos, fáciles y progresivos; de cançons i de música de cambra i per a piano (Poblet).
(Mataró, Maresme, 1820 – Barcelona, 28 novembre 1882)
Historiador i eclesiàstic. Nomenat protonotari apostòlic el 1862, el 1867 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
És autor de Cronicón de Barcelona, Historia de la invicta y memorable bandera de Santa Eulalia (1861), Historia general de la Religiosa y Militar Orden de los Caballeros del Temple (1882) i d’Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña, en 1713 y 1714 (1871-72), la seva obra més important i en la qual utilitza, sense gaire ordre ni sistematització de les referències bibliogràfiques, una gran quantitat de materials documentals, alguns dels quals perduts actualment.
Dades dels Països Catalans 