(Barcelona, 1879 – 1884)
Institució. Fundada pel bisbe José María Urquinaona com a acadèmia de caràcter filosòfico-mèdic.
Fou un dels orígens de la Societat Mèdico-farmacèutica dels Sants Cosme i Damià.
La revista “El sentido católico de las ciencias médicas”, dirigida per Joaquim Cil i Borés, en fou l’òrgan d’expressió.
(Barcelona, 2 abril 1879 – Montserrat, Bages, 19 febrer 1960)
Biblista i orientalista. Seguí la carrera eclesiàstica i el 1894 va ingressar al monestir de Montserrat. El 1902 va ésser ordenat sacerdot.
Coneixedor de les llengües orientals, anà a Palestina, on seguí els cursos de l’Escola Bíblica de Sant Esteve a Jerusalem; viatjà per Palestina, Egipte, Síria, etc, i va arribar a ésser un dels més bons coneixedors de la topografia i dels costums dels països bíblics. Fou professor de llengües orientals al Col·legi Pontifici de Sant Anselm de Roma (1913-23) i de siríac a l’Institut Pontifici Oriental (1918-20).
De retorn a Montserrat, inicià la traducció i el comentari al català de la Sagrada Escriptura i va crear el Museu Bíblic. El 1940 va ésser nomenat Consultor de la Comissió Bíblica Pontifícia.
Va publicar: La Bíblia a Montserrat, la versió catalana de la missa siríaca Litúrgia Siríaca, Anàfora dels dotze apòstols (1958), El Sinat i la gramàtica hebraica en dos volums.
(Barcelona, 12 agost 1879 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 12 gener 1965)
Fisiòleg. Fill de Jaume Pi i Sunyer. El 1902 fundà la Societat de Biologia de Barcelona i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació (al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia).
A partir del 1916, fou durant cinc anys diputat a corts pel districte de Figueres com a republicà federal. El 1920 promogué, sota els auspicis i la dotació de la Mancomunitat de Catalunya, la creació d’un institut que havia d’esdevenir l’Escola de Fisiologia catalana.
El 1939 es traslladà a Veneçuela, on fou nomenat professor de la universitat de Caracas; a Amèrica va seguir la seva tasca científica, reconeguda internacionalment. Les seves investigacions es refereixen als més diversos camps de la fisiologia. Premi Kalinga de la Unesco (1955) pels seus treballs de biologia.
A més a més d’haver dirigit les publicacions periòdiques “Treballs de la Societat de Biologia” i “Annals de l’Institut de Fisiologia”, sobresurten de la seva obra Tratado de fisiología (1902), La infección (1911), La unidad funcional (1917), Los mecanismos de correlación fisiológica (1920), Les distròfies per retard (1929), Los fundamentos de la biología (1943), El sistema neurovegetativo (1946), Filosofía y biología (1954) i el tractat Fisiología humana (1962).
(Barcelona, 21 gener 1879 – Nova York, EUA, 21 novembre 1946)
Escriptor en castellà. Germà de Rafael. Publicà els seus primers poemes, en català, a “Pèl & Ploma” i “Joventut”, però, en traslladar-se el 1902 a Madrid, esdevingué una de les primeres figures del teatre castellà.
Membre de la Real Academia Española (1939), com a poeta s’inicià en el modernisme i evolucionà cap a formes d’exaltació nacionalista espanyola. Donà suport al cop d’estat militar de 1936.
Escriví Odas (1900), Cancionero del momento (1910), Tierras de España (1914), Juglarías (1914), Por el amor a España (1938). Conreà així mateix la novel·la: Adán y Eva en el dancing (1926); el drama: Las hijas del Cid (1908), Doña María la Brava (1909), En Flandes se ha puesto el sol (1910), El Gran Capitán (1916), La ermita, la fuente y el río (1927), Teresa de Jesús (1930), i la comèdia: El camino de la felicidad (1929).
Pòstumament es publicaren les Obras Completas (1944) d’aquest autor, en què apareix la seva interesantíssima autobiografia.
(Tarragona, 16 setembre 1879 – Barcelona, 1 maig 1949)
Arquitecte i dibuixant. Fou professor de dibuix a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Deixeble d’Antoni Maria Gallissà, i de Font i Gumà, perfeccionà els seus estudis amb Antoni Gaudí, és un alt exponent del modernisme.
Més conegut per les seves realitzacions com a decorador que no pas com a arquitecte, la seva obra es caracteritza per una gran imaginació i una extraordinària sensibilitat colorista.
Les seves construccions, de clara influència gaudiniana, són la Torre dels Ous de Sant Joan Despí (1913), les cases Heras i Planelles de Barcelona, el nou santuari de Montserrat de Montferri (1927), l’església del Carme i el teatre del Patronat Obrer, de Tarragona, i les col·laboracions amb Gaudí al Parc Güell i a la casa Batlló.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 21 juny 1879 – Barcelona, 20 abril 1938)
Pedagog i científic. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905) i catedràtic d’institut d’ensenyament mitjà a Girona (1905-19) i Tarragona (1921-32), abans d’ésser nomenat (1932) director de l’Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat.
Presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Gràcies a les seves tesis sobre l’eficàcia pedagògica de l’ensenyament secundari, aconseguí de donar-li un fort impuls des de l’any 1932 fins a la seva mort.
Col·laborà en molts llibres i publicacions sobre temes pedagògics, com a autor (Compendio de química, 1921; Problemas de física, 1926) i com a traductor.
(Barcelona, 16 gener 1879 – 6 gener 1939)
Setmanari humorístic republicà i anticlerical. Tingué una gran incidència política i molta influència popular. Creada per substituir “La Campana de Gràcia”, prohibida pel govern.
Aparegué l’any 1872 però el mateix any desaparegué per primera vegada. Tornà a publicar-se el 1874 i una altra vegada desaparegué el mateix any. El 1879 inicià la tercera i definitiva etapa, pràcticament sense interrupció fins al 1939 (fins al número 3.097).
Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat i fou l’expressió de la petita burgesia barcelonina enfront de la política local, regional i nacional. Va esdevenir una de les publicacions més populars de la ciutat.
En van ésser directors Josep Roca i Roca, Prudenci Bertrana i Màrius Aguilar, entre altres, i hi van col·laborar els millors dibuixants i destacats escriptors de tres generacions. Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, sobretot, hi van deixar la seva empremta.
(Llers, Alt Empordà, 3 maig 1879 – Barcelona, 21 maig 1968)
Farmacèutic. Es llicencià a Barcelona el 1911. Establert a Figueres, a instàncies de l’oftalmòleg Francesc Agulló desenvolupà la preparació de la pomada oftàlmica a l’òxid groc de mercuri (fòrmula de Pagenstecher), que obtingué una àmplia difusió arreu del món i li permeté desenvolupar una empresa farmacèutica familiar, especialitzada en productes oftàlmics.
Trasllada l’empresa al Masnou, adquirí el 1921 l’apotecaria del monestir benedictí de Santa Maria la Real de Nájera (Logronyo), reinstal·lada al Masnou com a museu de farmàcia i medicina. El 1925 fundà els Laboratoris del Nord d’Espanya (els quals, després de la seva mort, reberen el nom de Laboratoris Cusí SA), que dirigí amb el seu germà Rafael.
El 1958 ingressà a l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. Fou també membre de la germandat de Poblet.
(Girona, 3 abril 1879 – Barcelona, 23 octubre 1954)
Filòsof, advocat i etnòleg. Germà de Joaquim. Estudià dret a Barcelona i es féu conèixer per les conferències pronunciades a l’Ateneu Barcelonès sobre Composicions ètiques i jurídiques a Espanya. Fou catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona (1912-49). Fundà l’Arxiu de Psicologia Col·lectiva i Ètica Hispanes, que més tard esdevindria l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya. Col·laborà amb Serra i Húnter i Ramon Turró a la Societat Catalana de Filosofia, dependent de l’Institut d’Estudis Catalans.
Les seves doctrines revelen una actitud sorgida contra l’escola sociològica francesa, d’ascendència comtiana, a la qual censurava l’intent de convertir l’estudi de la realitat eticosocial en una ciència natural positiva. Publicà valuoses investigacions sobre filòsofs, juristes i metges: Orígenes de la filosofía de Raimundo Sibiuda (1928), Luis Vives (1942), Balmes y la filosofía de la historia (1947).
Altres obres seves són: Demostración del principio de casualidad por el principio de contradicción (1897), Manual per a les recerques d’etnografia de tot Catalunya (1922), Introducció a la història del pensament filosòfic a Catalunya (1931), Historia de la filosofía española (2 volums, 1939) i Estudios sobre médicos-filósofos españoles del siglo XIX (1952). És també autor de la Historia de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV (1939-43), escrita en col·laboració amb el seu germà Joaquim. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1918).
Militant de la Lliga Regionalista, fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i, després de la guerra civil, deu anys ponent de cultura de l’ajuntament de Barcelona (1943-53); impulsà la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona (1944) i diversos museus, com el Museu Etnològic.
(el Vilosell, Garrigues, 9 juliol 1803 – Roma, Itàlia, 26 agost 1879)
Eclesiàstic. Fou canonge de Tarragona (1833) i bisbe d’Urgell (1853-79). Estudià a Tarragona, on ensenyà Sagrada Escriptura i obtingué una canongia (1831). Fou catedràtic de filosofia a la Universitat de Cervera.
Essent bisbe d’Urgell assistí al Concili Vaticà I, on intervingué activament en les discusions. Membre destacat del partit carlí, topà durament amb les autoritats liberals, s’exilià el 1855 i redactà la Carta a los españoles, que signà la princesa de Beira (1864), en la qual s’afirmava la total incompatibilitat del carlisme amb el liberalisme i es proclamava com a candidat carlí el futur Carles VII, fill gran de Joan Carles de Borbó i de Bragança (Joan III) que havia renunciat a les seves pretensions.
Fou senador (1870-72), representant de la província eclesiàstica de Tarragona, durant el regnat d’Amadeu de Savoia; es féu cèlebre per la seva defensa de la unitat catòlica d’Espanya. Proclamada la República (1873), es traslladà a Andorra, d’on passà a Navarra per tal d’unir-se a l’exèrcit carlí, del qual fou nomenat vicari general castrense. Un cop conquerida la Seu d’Urgell pels carlins, es reintegrà a la seva diòcesi. En conquerir la plaça les tropes alfonsines (1875), fou pres i confinat a Alacant i, més tard, desterrat a Roma. El papa Pius IX el nomenà noble romà i assistent al soli pontifici. Morí a Roma, fou enterrat a la Seu d’Urgell.
És autor de Luchas del alma con Dios o conferencias espirituales… (1843), Breu resumen del catecisme de la doctrina cristiana… Per l’ús i ensenyança uniforme del bisbat d’Urgell (1856) i Veni mecum pii sacerdotis quod ex variis devotis libris excerptum (1856).
