(Sarrià, Barcelona, 29 octubre 1879 – Barcelona, 6 febrer 1968)
Escultor imatger. Estudià a l’Escola de Llotja sota el mestratge d’Agapit Vallmitjana, i treballà a l’estudi de Pere Carbonell i Huguet.
És autor del monument al Cardenal Vives i Tutó (Sant Andreu de Llavaneres, 1950), projectat per Josep M. Pericas, i de Ruth, a la font de la plaça de la Virreina (Barcelona, 1949).
(Reus, Baix Camp, 6 febrer 1807 – Barcelona, 27 febrer 1879)
Advocat i polític progressista. Graduat en dret el 1833 a Osca. Fou magistrat, president de l’audiència de Mallorca, alcalde de Reus (1838 i 1843) i fundador del Banc de Barcelona.
Era nebot de Pròsper de Bofarull, amb qui mantingué una interessant correspondència, publicada el 1960.
Fou el pare de Guillem Maria de Brocà i de Montagut.
(Martorell, Baix Llobregat, 13 abril 1818 – Madrid, 1 març 1879)
Enginyer i metge. Ocupà a Barcelona la càtedra d’agricultura, ciència que conreà amb singular competència en diversos escrits i assenyalades realitzacions.
(Barcelona, 25 juliol 1879 – 8 desembre 1942)
Publicista i historiador de la literatura.
Eclesiàstic, des del 1922 fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, dirigí la “Biblioteca Clàssica Catalana” (1906) i publicà estudis sobre literatura catalana medieval (1911-13).
Dirigí (1912-42) la pàgina literària d’“El Correo Catalán” (amb llargues temporades de col·laboracions en català).
(Peralada, Alt Empordà, 1879 – Barcelona, 1959)
Gramàtic. Professor de català. Llicenciat en filosofia i lletres, treballà de corrector a les oficines de la Generalitat.
Entre el 1932 i el 1936 emeté per ràdio 96 Lliçons de Català (Les converses del Míliu), que tingueren molta acceptació i foren publicades en fascicles.
Escriví algunes obres de teatre, com La Malcasada, representada el 1953.
Després de la guerra civil, continuà exercint de professor de català, tasca que no abandonà fins que morí.
(Tremp, Pallars Jussà, 13 març 1813 – Madrid, 23 febrer 1879)
Metge. Germà d’Evarist. Fou director del balneari de la Puda de Montserrat (1847-74) i de Panticosa.
El 1859 inaugurà a Madrid el primer establiment científic d’hidroteràpia.
Escriví diversos treballs d’hidroteràpia mèdica, entre els quals cal esmentar els dedicats a la Puda (1847, 1863) i una descripció de l’epidèmia de Sitges (1853).
(Barcelona, 11 octubre 1879 – 10 novembre 1956)
Jurista i polític republicà. Per l’abril de 1931 fou nomenat president de l’Audiència de Barcelona, i per l’agost, governador civil, càrrec que dimití pel desembre del mateix any. Fiscal del Tribunal Suprem, posteriorment organitzà l’Acció Popular Catalana.
Elegit diputat a Corts per la CEDA el 1933, fou ministre de Treball de 1934 a 1935. Poc després abandonà la vida política.
Autor de nombrosos treballs, destaca El dret català a l’illa de Sardenya (1914).
(Tortosa, Baix Ebre, 1830 – Barcelona, 1879)
Comediògraf i poeta. Germà d’Antoni. Formà part de la bohèmia romàntica barcelonina i no es preocupà de donar continuïtat a la seva obra literària.
Col·laborà esporàdicament a “Un tros de paper”, i Valentí Almirall li finança una revista que tingué curta vida: “El gandul”.
Com a comediògraf escriví dues peces de crítica de costums: Un mirall per les pubilles (1870) i Lo gandul (1872). En aquesta darrera plantejà un diluït enfrontament entre amo i obrer, i hom troba en el seu protagonista el reflex de l’autor.
Com a poeta i prosista satíric publicà el recull Llampecs entre tenebres (1872?).
(València, 1879 – Barcelona, 12 agost 1946)
Professor de música i compositor. Fou deixeble i després professor de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona i ensenyà durant gairebé quaranta anys a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, de la qual fou sots-director.
És autor d’una Teoría completa de la música (escrita conjuntament amb Lluís Millet), de Veinticinco lecciones de solfeo, rítmicas y de estilo i d’un Método graduado de solfeo, de cinc llibres (conjuntament amb Joan Baptista Lambert i Joaquim Zamacois).
Compongué també música escènica (La nina adormida al bosc), música per a orquestra, piano, arpa i música coral, com el poema A les estrelles, Flor Natural de la Festa de la Música Catalana del 1906.
(Reus, Baix Camp, 21 maig 1824 – Madrid, 5 gener 1879)
Escriptor i científic. Fundador del “Diari de Reus”, fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”.
Escriví Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Molt interessat en la física i la química, traduí un tractat de galvanoplàstia.
Va ser diputat a Corts per Reus.
