(Olot, Garrotxa, 1875 – París, França, 7 febrer 1958)
Escultor. Germà de Josep, amb el qual col·laborà a Tolosa de Llenguadoc i a París.
Va treballar especialment en bronze, amb obres, destinades a la indústria, d’infants alegres, d’una fina sensibilitat. Exposà a París, Madrid i Barcelona.
Fonamentalment es va dedicar a l’ensenyament artístic i posteriorment fou ajudant del seu germà.
(Barcelona, 1875 – 1958)
Pintor, escultor i fotògraf. Germà d’Agapit. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Deixeble del seu oncle Venanci Vallmitjana, conreà l’escultura durant pocs anys.
En pintura tractà una temàtica d’interiors amb figures a contrallum, i en el camp de la fotografia conreà els temes al·legòrics i religiosos (Fotografías de arte, 1903).
S’encarregà (1902) de la direcció artística de la revista comercial “Mercurio”. Presidí el Cercle Artístic de Barcelona, des d’on organitzà notables exposicions, com la del nu (1933-34), i fundà el 1933 l’associació dels Amics dels Museus de Catalunya, que presidí.
(Vic, Osona, 1811 – Barcelona, 18 octubre 1875)
Militar i agricultor. Germà de Francesc. Hereu de la casa pairal Casanova, del Moianès. Brigadier del cos d’enginyers.
Interessat pels problemes del camp, fou un dels fundadors de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851). Fou comissari regi d’agricultura per la província de Barcelona, membre de la Junta de Comerç, de l’Acadèmia de Ciències i Arts i president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1865).
Publicà Cartilla de agricultura (1862) i diverses memòries: Cultivo de la morera (1840), Necesidad de plantear las escuelas de agricultura profesional (1855), Posibilidad de establecer prados artificiales de secano en España (1857).
(Barcelona, 1875 – 1919)
Enginyer industrial i arquitecte.
Professor fundador de l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat (1915). Catedràtic, a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, on creà la càtedra d’arquitectura industrial.
S’especialitzà en la construcció d’ascensors.
És autor de Filosofía de las estructuras (1911), Las formas artísticas en la arquitectura técnica (1912), Leyes iconográficas de la línea y de la luz (1913).
(Catalunya, segle XIX)
Títol atorgat el 1875 a Josep Baró i Blanxart.
(Barcelona, 1860 – 1875)
Societat inicialment anomenada Companyia de Camins de Ferro de Barcelona a Girona, formada per la fusió de les dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró i de Barcelona a Granollers.
El 1863 fou autoritzada la continuació a Figueres i el 1864 la prolongació de la línia fins a la frontera franco-espanyola, entre Portbou i Cervera de la Marenda.
El fracàs a assolir aquests objectius determinà la seva fusió amb la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell (1875) amb el nom de Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França.
(Barcelona, 6 febrer 1875 – 2 agost 1917)
Industrial cotoner i polític. President del Foment del Treball Nacional, milità en el Centre Nacionalista Republicà i després en la UFNR, de la qual fou membre de la junta directiva.
Fou diputat per Arenys de Mar (1907) a la Solidaritat Catalana i senador per Tarragona (1914). Fou vocal de la Federació Internacional Cotonera, celebrat a Barcelona el 1911. Presidí el consell d’administració d’“El Poble Català” i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
Intervingué eficaçment en la revisió aranzelària del 1911 i en la solució de les vagues tèxtils i ferroviàries del 1914.
(Barcelona, 1875 – 1962)
Tallista i dibuixant de mobiliari. Treballà amb el seu cosí Joan Busquets i Cornet.
Cap al 1962 exercí de secretari-administrador del Foment de les Arts Decoratives, i dirigí “Arts i Bells Oficis” (1927-31), de la mateixa entitat.
(València, 15 abril 1867 – Barcelona, 1945)
Pintor. Fill de Vicent Borràs i Mompó. S’establí de molt jove a Barcelona.
El seu estil té similituds amb el de Giovanni Boldini (Retrat de Pere Casas i Abarca, 1906, Museu d’Art Modern de Barcelona).
Fou catedràtic i acadèmic de l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Obtingué importants premis. Destacà com a retratista.
Fou germà seu, Gabriel Borràs i Abella (València, 1875 – Madrid, 1943) Escultor. És autor d’un notable grup en guix titulat La temptació de Sant Antoni.
(Barcelona, 3 maig 1798 – 1875)
Professor d’idiomes.
És autor de Gramática italiana (1824), Gramática latina según el método de aprender las lenguas modernas (1833), Arte de hablar bien el francés (1848), El inglés sin maestro (1848) i Colección de temas para ejercitarse en la traducción del catalán al castellano (1857).
Participà en la redacció del Diccionari català-castellà-llatí-francès-italià (1839) i escriví Hechos históricos memorables acaecidos en España desde la última enfermedad de Fernando VII (1846).
Dades dels Països Catalans 