(Barcelona, 1865 – 8 febrer 1935)
Pianista. Adquirí els seus primers coneixements musicals a l’escolania de la catedral de Barcelona.
Més tard, estudià al Conservatori del Liceu, on durant cinquanta anys hi fou professor de solfeig i de piano. Col·laborà als concerts de l’Associació Musical.
Es dedicà també a la composició. Deixà escrites moltes obres.
(Madrid, 4 gener 1865 – Barcelona, 9 desembre 1935)
Naturalista i arqueòleg. Fou catedràtic d’història natural de l’institut de Girona des del 1891.
Escriví diverses obres de ciències naturals, Las formaciones volcánicas de la provincia de Gerona, i d’altres.
Com a prehistoriador publicà Las Cuevas de Seriñá y otras estaciones prehistóricas del NE de Cataluña (1908), El cuaternario y las estaciones de época paleolítica de Cataluña (1919) i el llibre Monumentos megalíticos de la provincia de Gerona (1912).
Col·laborà a les investigacions d’Empúries de la primera època i féu una col·lecció d’objectes grecs emporitants, la qual, en morir ell, passà al Museu de Prehistòria de València.
(Torelló, Osona, 1865 – Barcelona, 1940)
Escriptor. Sacerdot claretià. Estudià a Vic. Es destacà com a predicador i fou el primer a reprendre la predicació en català a la catedral de Barcelona.
El 1903 obtingué una càtedra d’anglès a l’escola superior de comerç de la Corunya, i el 1910 passà a la de Barcelona.
Divulgà la mecanografia amb la revista “El Tipismo” i amb un Manual de tipista (1903). És autor d’una traducció d’El paradís perdut, de Milton, només publicada en part, de poesies i de mètodes per a l’ensenyament del francès i de l’anglès.
(Catalunya, 1865 – 1882)
Publicació anual. Fundada i dirigida per Francesc Pelagi Briz. Fou una de les més reeixides i representatives de les inquietuds del moviment de la Renaixença.
Les seccions principals de què constava eren el santoral i la crònica Bons records, sobre la vida literària de l’any transcorregut. La resta eren col·laboracions literàries en vers i en prosa.
Hi col·laboraren, entre altres, Jacint Verdaguer, Tomàs Aguiló, Teodor Llorente, Francesc Bartrina, Milà i Fontanals i Rubió i Ors.
(Moià, Moianès, 18 gener 1798 – València, 10 març 1865)
Metge i polític. Nebot de Fèlix Torres i Amat de Palou. Afiliat al partit liberal, s’exilià a la Gran Bretanya (1823), on es doctorà en medicina (Edimburg, 1827) i fou metge intern de l’hospital de Westminster, a Londres.
Tornà a Barcelona i es llicencià en medicina (1833). Establert a València (1837), ocupà una càtedra de medicina i fou rector de la universitat (1840 i 1854); fundà també el jardí botànic de la ciutat.
Amic del general Espartero, fou diputat provincial i diputat per València a les corts constituents del Bienni Progressista (1854-56).
És autor de Dissertatio medica inauguralis quaedam de mania complectens (Edimburg 1827), de La instrucción pública es el medio más seguro… de la prosperidad de la naciones, discurs d’obertura del curs acadèmic (1840) de la Universitat de València, i d’alguns tractats mèdics inèdits.
Fou el pare de Marià Batlles i Bertran de Lis.
(Barcelona, 1865 – 8 gener 1918)
Enginyer industrial. Descobrí noves fórmules per a l’obtenció d’acer.
Exercí l’ensenyament de matemàtiques i d’enginyeria durant més de trenta anys a l’Escola d’Arts i Oficis, a l’Escola Elemental del Treball i a la Universitat Industrial de la Mancomunitat de Catalunya, on ensenyà pràctiques de taller i de maquinistes i conductors de màquines de vapor.
Presidí l’Associació d’Industrials Mecànics i Metal·lúrgics i la Unió Espanyola de Transformadors Metal·lúrgics, col·laborà amb l’Associació d’Enginyers i formà part del Consell Superior del Foment del Treball Nacional.
Morí assassinat quan era director de l’Escola Elemental del Treball.
(Guissona, Segarra, 1865 – Barcelona, 1938)
Escriptor humorístic. Conegut pel pseudònim de Pepet del Carril.
Telegrafista de ferrocarril a Barcelona i a Granollers, col·laborà en tots els períodics humorístics catalans de l’època i a “La Renaixença”, fou director de “La Tomasa” i de “L’Avi”.
Escriví comèdies: Sota terrat, Los papers de l’ama, i nombrosos sainets i monòlegs.
(Barcelona, 24 setembre 1773 – Madrid, 27 juliol 1865)
Militar. Germà de Sever Lleonard. La seva participació en la defensa de Tudela, durant la guerra contra Napoleó, li valgué el grau de coronel; l’agost de 1811 fou nomenat governador del castell de Sagunt.
Assetjat per Suchet, pogué resistir el primer assalt (28 setembre) i fou ascendit a brigadier; però després d’un segon assalt, hagué de rendir la fortalesa (26 octubre). Restà presoner a França fins al 1814.
Fou acusat d’haver rendit massa fàcilment Sagunt (acusació a la qual contribuïren les memòries del mateix Suchet) i es defensà amb una Memoria sobre la defensa de Sagunto en 1811 (1838).
Dades dels Països Catalans 