(Manresa, Bages, 1864 – 1920)
Escriptor i polític. Advocat, fundà a Manresa el Centre d’Unió Republicana (1905). Fou regidor i alcalde de la ciutat (1902).
Col·laborà en diverses publicacions comarcals. Escriví poesia, novel·la i drames teatrals, com Un màrtir de Puigcerdà, L’incendi de Manresa i Vida nova.
(Barcelona, 24 febrer 1788 – 4 gener 1864)
Organista, director d’orquestra i compositor. Conegut per Mateuet. Deixeble de Francesc Queralt (composició) i de Carles Baguer (orgue), al qual succeí com a organista de la catedral de Barcelona a partir del 1815; fou mestre de capella de la catedral l’any 1830.
Fou director del teatre de la Santa Creu durant més de trenta anys, a partir del 1827. Fou mestre dels músics Baltasar Simó Saldoni, Nicolau Manent, Rovira i Francesc Porcell.
De la seva producció són especialment remarcables un responsori i un Benedictus. Compongué obres escèniques, vocals i per a instruments de tecla.
Fou un gran improvisador a l’orgue, especialment sobre temes de cant pla.
(Barcelona, 1864 – 27 novembre 1925)
Arquitecte, obtingué el títol el 1888. Fill de Manuel Duran i Bas i germà de Raimon, Manuel i Lluís.
És autor de l’església parroquial d’Artés (Bages) i d’altres temples. Fou arquitecte titular de la diócesi de Solsona.
Construí també algunes colònies industrials d’importància, com la Sedó, d’Esparreguera, i la Palà, de Súria.
(Barcelona, 1864 – 1893)
Naturalista. Fill del quart baró de Vilagaià. Estudià a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1887). Es doctorà el 1890.
Dirigí el laboratori i la “Revista Científica” de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Escriví Poesías (1895), algunes de les quals en català.
(Barcelona, 25 abril 1864 – 10 setembre 1927)
Professor de filosofia. Catedràtic de metafísica a la universitat de Valladolid (1889) i de lògica fonamental a la de Barcelona (1894), de la qual fou vice-rector (1924), càrrec al qual renuncià en ésser elegit senador. Fou membre electe de l’Acadèmia de Bones Lletres (1902).
En la seva obra pedagògica seguí la neoscolàstica: Instituciones de metafísica (1891), La filosofía del Dante Alighieri (1896) i Apuntes de lógica fundamental (1904).
Fou cònsol general de Bolívia.
(Palma de Mallorca, 7 agost 1782 – Peralada, Alt Empordà, 7 juny 1825)
Marquès de Bellpuig i, pel seu matrimoni amb Joana de Boixadors i de Cotonet (1801), marquès d’Anglesola, comte de Peralada i de Savallà i vescomte de Rocabertí. Era fill de Francesc Xavier Dameto i Despuig.
Fou gentilhome de cambra de Ferran VII de Borbó. Lluità en la Guerra del Francès i fou ambaixador prop de Lluís XVIII de França (1814). Fou cavaller de l’orde del Toisó d’Or (1817).
Es cognomenà, després de casat, de Rocabertí-Dameto i Crespí de Valldaura.
Fou el pare de Josep Dameto i de Rocabertí (Palma de Mallorca, 1810 – 1864) Poeta. Es doctorà a Roma en teologia. Escriví composicions poètiques en italià, castellà i català (un poema sobre les Germanies) i un llibret d’òpera italiana.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 13 gener 1805 – Tarragona, 14 abril 1864)
Eclesiàstic. El 1830 fou nomenat catedràtic de cànons a la Universitat de València.
El 1840 fou separat de la càtedra per les seves idees absolutistes, però, continuà combatent les doctrines liberals, especialment a Las postdatas (1841).
El 1843 fou reposat a la càtedra i, quan Pius IX reprengué les interrompudes relacions amb la cort d’Espanya, Costa fou cridat perquè, juntament amb Jaume Balmes, comencés els treballs preparatoris d’un nou concordat.
L’any 1849 fou designat bisbe de Barcelona; es mostrà intransigent i condemnà les idees liberals, la qual cosa li ocasionà fortes polèmiques amb la premsa de Barcelona i la de Madrid.
Participà en la constitució del 1856, i hi presentà una exposició demanant l’absoluta intolerància de cultes, motiu pel qual fou exiliat a Cartagena; el 1856 tornà a encarregar-se de la diòcesi barcelonina.
El 1857 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.
Les seves obres, entre les quals cal fer esment de Los concilios tarraconenses, foren publicades (Obras completas) el 1856. A ell es deu la publicació de la Doctrina cristiana, en català.
(Os de Balaguer, Noguera, 16 juliol 1864 – Barcelona, 3 agost 1932)
Astrònom i jesuïta, Germà de Lluís.
Del 1888 al 1894 va estar a l’observatori de Manila, on fundà la secció magnètica i féu el pla magnètic de les Filipines.
Fundà (1904) l’Observatori de l’Ebre i el dirigí fins al 1920.
Escriví diverses obres sobre el magnetisme terrestre i solar.
(Valls, Alt Camp, 28 març 1864 – 4 setembre 1930)
Historiador i literat. Fundà els setmanaris “La Actualidad”, després “El Distrito”, i, el 1905, “La Crónica de Valls”, on a vegades signava Patrici de Valls o March Pons, i aclarí errors històrics, especialment sobre les Esquadres de Catalunya.
Fou diputat provincial i alcalde (1906-09) de Valls.
Fou cronista, arxiver i bibliotecari municipal des del 1918.
(Sarrià, Barcelona, 5 agost 1864 – Barcelona, 22 octubre 1923)
Metge. Catedràtic i rector (1913-23) de la Universitat de Barcelona.
El 1919 li fou concedit el marquesat de Carulla.
Dades dels Països Catalans 