(Moià, Moianès, 1784 – 1859)
Polític i escriptor. Diputat liberal per Catalunya a la legislatura del 1822-23.
S’exilià a Londres el 1823, i intervingué en la traducció al català del Nou Testament que inicià Josep Melcior Prat el 1831, amb la col·laboració d’Antoni Puig i Blanc.
Tornà a Catalunya el 1833, i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1835).
(Castella, 1780 – Castella ?, 1859)
Militar. Participà en la guerra del Francès com a ajudant del general Castaños. Essent cap de la Ciutadella de Barcelona, denuncià en un memorial (1830) les atrocitats del comte d’Espanya.
El 1833 era governador de Tortosa; ascendí a mariscal de camp i fou traslladat al govern militar de Saragossa.
Lluità contra els carlins a Morella i obtingué una victòria que li valgué el títol de comte de la Riba i Picamoixons.
Fou capità general de Catalunya (1845).
(Terrassa, Vallès Occidental, 1771 – Montserrat, Bages, 1859)
Compositor. Estudià a l’Escolania de Montserrat amb Anselm Viola i Narcís Casanoves, del 1780 al 1786.
Entrà al monestir el 1790, d’on fou mestre de capella del 1811 al 1853, amb moltes interrupcions degudes a la guerra del Francès i a la situació política. Cada vegada reorganitzà l’Escolania i la proveí de repertori en part original.
Del 1835 al 1844, durant l’exclaustració, restà sol a Montserrat amb el germà J. Capderrós i un escolà, i creà la Salve montserratina amb la seva alternança de cant pla i cant polifònic per manca dels versets d’orgue.
(Barcelona, 1791 – Catalunya ?, 1859)
Polític i escriptor. Va ésser confinat a les Canàries arran dels esdeveniments de Barcelona del 1839.
Soci fundador de la Societat d’Amics de l’Home, es distingí per les seves idees anticlericals. Actuà després com a agent de la Societat Bíblica protestant.
Entre les seves obres: Catecismo político, arreglado a la Constitución española (1837), Fr. Fulgencio o sea la vida de un seductor (1840), Descripción geográfica, histórica, política y pintoresca de España y sus establecimientos de Ultramar, Itinerario descriptivo de Cataluña (1847), Un milagro y una mentira: vindicación de los mallorquines cristianos de estirpe hebrea (1858), etc.
(Lleida, 1859 – 1930)
Economista i polític. Vers el 1896 era corredor del comerç a Lleida, i feia alguns anys que s’havia integrat al moviment catalanista polític i literari.
El 1892 esdevingué el principal propagandista de les Bases de Manresa.
Fundà l’Associació Cultural Catalanista, en estreta col·laboració amb Unió Catalanista, de Barcelona. Impulsà els jocs florals a Lleida.
(Igualada, Anoia, 23 desembre 1859 – Barcelona, 21 maig 1894)
Dirigent obrer, conegut pel Pelat. Fou un actiu propagandista de l’anarquisme i dirigent dels obrers tèxtils de Sants.
Fou executat, acusat absurdament de còmplice de Paulí Pallàs, autor d’un atemptat contra Martínez Campos.
Fou el pare de Ramon Archs i Serra, al qual escriví una carta on li demanava que morís com ell, si calia, en la tasca d’emancipació del proletariat.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1859)
Tècnic tèxtil. Primer catedràtic de teoria de teixits a l’escola industrial de la Junta de Comerç de Barcelona (1851).
Contribuí a l’organització de l’exposició de Barcelona del 1850 i fou jurat de les exposicions universals de Londres (1851) i de París (1855).
Escriví un Tratado para la fabricación de tejidos de seda y otras clases.
(Manresa, Bages, 4 setembre 1859 – Zafra, Extremadura, 2 març 1922)
Religiós claretià. Format en contacte amb els cofundadors de la congregació; hi exercí diversos càrrecs i, finalment, el de superior general el 1906, reelegit el 1912.
Treballà en la difusió de la congregació a Colòmbia, a Cuba, a EUA, a Anglaterra, a Àustria i a París.
Es preocupà de la difusió del pensament cristià, i reorganitzà la Llibreria Religiosa de Barcelona.
El 1920 fundà a Roma la revista especialitzada “Commentarium proreligiosis”.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 21 octubre 1859 – Barcelona, 25 desembre 1933)
Polític (anomenat popularment l’Avi Macià). Fill d’un gran propietari agrícola lleidatà, seguí la carrera militar. Tenia el grau de tinent coronel del cos d’enginyers quan s’esdevingué l’assalt a la redacció del “Cu-cut!” per part de la guarnició militar de Barcelona, fet al qual es negà a adherir-se públicament, com van fer els seus companys.
Arran de la unió de les forces catalanistes dins el moviment de Solidaritat Catalana, s’hi sumà i es presentà a les eleccions per a diputat a corts pels districtes de Barcelona i les Borges Blanques. Havent resultat elegit a tots dos, es convertí en l’únic diputat solidari amb doble representació (1907). Per tots aquests fets fou separat de la seva destinació a Lleida i enviat a Santoña (Santander); refusant d’abandonar la seva representació parlamentària, fou expulsat de l’exèrcit espanyol.
Després de la Solidaritat va ésser elegit novament diputat a corts. L’any 1917 participà en l’Assemblea de Parlamentaris i hi presentà una de les tres proposicions que foren sotmeses a debat. La seva proposta consistia a admetre el caràcter de rebel·lia que el govern havia conferit a l’Assemblea i, en conseqüència, demanava que aquesta es constituís en convenció i mantingués les seves aspiracions fonamentals. La proposta va ésser rebutjada.
El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. (Francesc Macià)
L’any següent el Consell de la Mancomunitat formà un projecte d’Estatut d’Autonomia i el discutí amb els parlamentaris catalans; la iniciativa, tanmateix, resultà un fracàs, cosa que reforçà i féu popular l’actitud de Macià. Poc després, Macià es decidí a donar forma real a les seves actituds polítiques, i l’any següent fundà Estat Català, força política i militar que preconitzava l’autodeterminació de Catalunya.
En produir-se el cop d’estat del general Primo de Rivera, tota l’organització va haver de refugiar-se en la clandestinitat, i Macià i molts altres militants hagueren de fugir a França. Durant els tres primers anys d’exili, mantingué estrets contactes amb altres polítics espanyols i fins i tot féu un viatge a l’URSS, però aviat es convencé que calia intentar un cop de força amb un exèrcit que, penetrant a Catalunya, aconseguís l’alçament general del poble contra el dictador.
“Nosaltres som ciutadans d’un poble que ha estat lliure i que ho vol tornar a ser. Volem entrar, com a Estat independent, en el concert dels pobles lliures”.
La supressió de la Mancomunitat per la dictadura reforçà l’actitud maximalista d’Estat Català. Per obtenir fons que li permetessin de dur a terme els seus propòsits llançà l’Emprèstit Pau Claris a través del “Butlletí d’Estat Català” el 1925. La seva iniciativa, l’anomenat complot de Prats de Molló (1926), resultà un fracàs, ja que va ésser traït i descobert per la policia francesa. Macià i molts d’altres que hi estaven compromesos foren traslladats a París i processats en un judici que tingué un gran ressò internacional i condemnats a penes insignificants.
Posteriorment realitzà amb Ventura Gassol un viatge per les repúbliques sud-americanes, on féu propaganda i obtingué ajuts entre els nuclis de catalans d’ultramar. El 1928 se celebrà l’assemblea de l’Havana (30 setembre – 2 octubre), on s’aprovà una Constitució provisional per a Catalunya.
Després de la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, Macià tornà subreptíciament a Barcelona, però va ésser descobert per la policia i expulsat del país (setembre 1930). Durant el govern Aznar tornà definitivament a Catalunya (març 1931). Poc després presidí la conferència de les esquerres nacionalistes a l’Ateneu Obrer de Sant Andreu, de la qual sortí, en esbós, el partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, del qual Macià fou el cap.
Havent-se presentat a les eleccions municipals de l’abril de 1931, hi va obtenir un triomf esclatant, que el convertí en la primera autoritat de Catalunya. El dia 14 d’abril Macià es presentà al Palau de la Generalitat de Catalunya, i des del balcó proclamà la República catalana dins la Federació Ibèrica, alhora que n’era reconegut president. Tres dies després, per pressió dels ministres de la República espanyola, el nom de República catalana era canviat pel de Generalitat de Catalunya.
Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. (Francesc Macià, a la proclamació de la República Catalana, 14/abr/1931)
Aquell mateix any 1931 va fer un triomfal viatge a Madrid per presentar al govern republicà el projecte d’Estatut d’Autonomia. Presidí la vida catalana durant quasi dos anys i visqué l’aprovació, amb importants retallades, de l’Estatut per les corts espanyoles (agost 1932) i el traspàs de serveis del govern central a la Generalitat. Elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre 1932), aquest el confirmà com a president de la Generalitat.
Morí la diada de Nadal i el seu enterrament fou una gran manifestació de dolor pels carrers de Barcelona.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 23 gener 1859 – 4 juliol 1922)
Arquitecte i col·leccionista. Fou deixeble d’Elies Rogent i obtingué el seu títol professional el 1885.
És autor de la font de la plaça de Soler i Gustems de Vilanova i la Geltrú (1893), de l’hospital de Sitges, de la casa Puig i Colom de Barcelona (1913-14) i de la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú. El 1904 féu la reforma de l’Ateneu Barcelonès.
Amic de Domènech i Montaner i d’Antoni Maria Gallissà, féu amb ells nombroses sortides arqueològiques, en les quals sovint aconseguia peces per a la seva notable col·lecció de ceràmica catalana dels segles XIV al XVI, que el 1919 oferí a la diputació de Barcelona a canvi de la restauració del castell de la Geltrú. El 1905 publicà el seu important estudi titulat Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes, amb il·lustracions pròpies. El 1922 fou nomenat acadèmic de Sant Jordi.
Dades dels Països Catalans 