Arxiu d'etiquetes: 1859

Ferrer i Guàrdia, Francesc

13 Respostes

(Alella, Maresme, 10 gener 1859 – Barcelona, 13 octubre 1909)

Pedagog i pensador. Fill d’una família de petits propietaris pagesos, ingressà al Partit Republicà Federal i a la francmaçoneria. Fou enllaç de Ruiz Zorrilla en la seva activitat conspiradora. Va prendre part en el pronunciament republicà de Santa Coloma de Farners (1886) i es va exiliar després a França. Durant els anys d’exili s’allunyà de l’activitat política per dedicar-se de ple a l’ensenyament i a l’estudi de la pedagogia.

El 1894 començà a donar classes de castellà a Ernestine Meunié, la qual en morir (1901) li deixà un milió de francs. Aleshores retornà a Barcelona i amb aquest diners va fundar l’Escola Moderna (1901), que prosseguia la tradició de les escoles laiques fundades pels republicans i per les societats obreres. Un dels seus professors, Mateu Morral, va atemptar contra Alfons XIII de Borbó (1906) i Ferrer va ésser acusat de complicitat, declarat innocent (juny 1907) va ser posat en llibertat.

Es traslladà a França i a Bèlgica, i fundà la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infantesa, el qual presidí. Pel juny de 1909 retornà a Barcelona i es reintegrà a la seva Escola. Denunciat com a instigador dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (juliol 1909), va ésser condemnat a mort (9 octubre) per un consell militar i afusellat als fossats del castell de Montjuïc. El fet va provocar protestes a Espanya i a l’estranger, i la caiguda del govern de Maura.

Enllaç web:  Fundació Ferrer i Guàrdia

Centre de Lectura

24 Respostes

(Reus, Baix Camp, 1859 – )

Societat cultural. Fundada per Josep Güell i Mercader. A partir del 1875 adquirí una gran vida intel·lectual i cultural, especialment al tombant de segle, quan rebé l’influx de la Renaixença, cosa que en provocà la catalanització. És format per les seccions d’art, música, lletres, ciències, ciències morals i polítiques, tecnologia i arts aplicades, pedagogia i excursionisme. Té una mitjana de tres mil socis, una notable biblioteca amb uns seixanta-dos mil volums, i hemeroteca. Posseeix el teatre Bartrina i posseeix una gran sala per a exposicions i una per a conferències.

Per la personalitat d’alguns dels seus presidents i i per la relació que hi ha tingut certs intel·lectuals l’entitat ha tingut una significació d’avançada. Fou tancat per ordre governativa el 1866-68 i 1939-48. Des del mateix any de la fundació edita una revista de caire intern que ha sortit, amb interrupcions, amb noms diferents, essent actualment el de “Revista del Centre de Lectura”. Publica obres poètiques i guies excursionistes.

Enllaç web: Centre de Lectura de Reus

Bofarull i Mascaró, Pròsper de

12 Respostes

(Reus, Baix Camp, 31 agost 1777 – Barcelona, 29 desembre 1859)

Arxiver i historiador. Després d’estudiar filosofia i lleis a la Universitat de Cervera i de doctorar-se a la d’Osca el 1798, va exercir d’advocat de la chancillería de Valladolid (1802).

En declarar-se la guerra del Francès s’establí a Cadis, on exercí la seva professió i obtingué diversos càrrecs.

El 1814 va ser nomenat arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, institució que després va dirigir durant molts anys (des del 1818). Cal destacar-ne l’enorme tasca de classificació, atesa l’estat en que va trobar l’arxiu reial; el 1816 obtingué el dipòsit dels papers de la junta superior del Principat i de la Casa de la Moneda, el 1822 fou comissionat per a recollir els documents, còdexs i llibres dels ordes religioses extingits i salvà una bona part dels manuscrits dels monestirs de Ripoll i de Sant Cugat del Vallès. El 1828 passà a treballar a l’arxiu de la Generalitat.

Va escriure nombroses treballs històrics, fonamentals per al moviment romàntic català, com Los condes de Barcelona vindicados (1836), i va dirigir la publicació de la Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón (1847-59), en 17 volums.

Va ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, entitat que va presidir quasi ininterrompudament des del 1822.

Ha estat publicada la seva correspondència amb Prosper Mérimée i amb Salvador Brocà.

El succeí en la direcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el seu fill, Manuel de Bofarull i de Sartorio.