(Madrid, 1788 – Trieste, Itàlia, 1855)
Pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb el nom de Carles V. Fill de Carles IV de Borbó i germà de Ferran VII de Borbó, a la mort del qual no reconegué Isabel II de Borbó i esclatà la Primera Guerra Carlina.
En maig-juliol de 1837 féu una expedició a Catalunya amb el seu exèrcit, i a Solsona fou rebut pels bisbes de Lleida i Solsona.
(Barcelona, 20 maig 1855 – 20 desembre 1890)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja, on fou deixeble de Rossend Nobas.
Autor de peces de col·leccionisme i de treballs de terra cuita. Entre les seves obres de caràcter monumental cal citar Lluís de Santàngel, l’al·legoria d’Aragó (en el monument a Colom de Barcelona) i altres escultures a la cascada del Parc de la Ciutadella, també a Barcelona.
(Barcelona, 1 desembre 1855 – 6 novembre 1930)
Poeta i assagista. Catedràtic de literatura a la universitat de Barcelona.
Col·laborador de “La Renaixença”, “Joventut”, etc. i fundador de “La Il·lustració Catalana”, “La Llar” i “La Família Cristiana”. Presidí la Lliga de Catalunya.
Poeta menor, fou proclamat mestre en Gai Saber el 1883. Publicà l’assaig Estudio de Ausias March y de sus obras (1884) i una versió d’Electra (1912), de Sòfocles.
(Igualada, Anoia, 9 agost 1778 – 18 març 1855)
Guerriller. Propietari de terres, fou el primer a organitzar una partida contra les tropes de Napoleó a la guerra del Francès.
Juntament amb el manresà Maurici Carrió dirigí els sometents que venceren les tropes franceses als combats del Bruc (juny 1808). Des de llavors lluità en diverses accions i fou batlle d’Igualada.
Posteriorment, el 1814, entrà a l’exèrcit regular com a coronel d’infanteria.
Des del 1902 figura a la Galeria de Catalans Il·lustres de Barcelona.
(Barcelona, 27 juny 1855 – Porto, Portugal, maig 1911)
Compositor. De l’escolania de l’església de la Mercè, de Barcelona. Féu estudis de piano i d’orgue. Mestre de cors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Compongué diverses sarsueles, que esdevingueren cèlebres: L’illa tranquil·la (1894), El príncep del Congo (1894) i El somni de la innocència (1895), amb text de Conrad Colomer, que restà molts anys al repertori líric català.
(Barcelona, 24 gener 1855 – 12 desembre 1913)
Advocat, filòsof, economista i geògraf. Fou cofundador i secretari del Foment del Treball Nacional, del qual se separà per a formar el Foment de la Riquesa de Catalunya.
Capdavanter del positivisme, el difongué a través de conferències als ateneus de Barcelona i Madrid, i atacà el krausisme, que aleshores predominava a l’estat espanyol. Aquesta actitud polèmica provocà una escissió a l’Ateneu Barcelonès que donà lloc a l’aparició de l’Ateneu Lliure.
Fou director del “Diario del Comercio” i un dels fundadors de la revista “El Eco de la Producción”; col·laborà al setmanari “Catalunya” (en català, el 1908).
Obres seves són: El positivismo o sistema de las ciencias experimentales (1877), El problema de las nacionalidades (1882), La protección y el libre cambio (1880), Regionalismo econòmico (1887), Instituciones de Derecho Mercantil (1890-95, en vuit volums), Cataluña. Estudio acerca de las condiciones de su engrandecimiento y riqueza (1900, que té un interès molt rellevant), etc.
Com a geògraf col·laborà també al volum sobre Catalunya (1908) de la Geografia general de Catalunya, dirigida per Francesc Carreras i Candi.
(Vitòria, País Basc, 14 febrer 1823 – Barcelona, 13 juliol 1855)
Militar. Protagonista d’un fet sagnant que apassionà l’opinió pública catalana.
Enamorat de la baronessa de Senellers, que no li corresponia, la féu objecte d’un crim passional, el 1855. Li clavà tretze punyalades quan ella sortia de casa seva, al carrer de la Unió de Barcelona, tot i que anava acompanyada dels seus germans.
Fou condemnat a morir a garrot. Duran sol·licità en va l’afusellament. Aconseguí emmetzinar-se i el trobaren mort en anar a executar-lo. La pena es complí tanmateix sobre el cadàver.
La truculència del drama n’assegurà, a l’època, un amplíssim ressò.
(València, 1855 – Barcelona, 1929)
Actor. Residí a Barcelona, on estrenà, entre altres obres, L’aranya (1908), d’Àngel Guimerà, La presentalla (1908), d’Apel·les Mestres, i L’auca del senyor Esteve (1917), de Santiago Rusiñol.
Casat amb la també actriu Concepció Ferrer, foren pares de Mercè Daroqui i Ferrer (Barcelona, 1893 – s XX), també actriu.
(Barcelona, 1855 – segle XIX)
Organització obrera. Formada per la unió de diverses associacions de treballadors de la indústria cotonera. Col·laborà en l’organització de la vaga general del 1855.
Poc temps després, quan una comissió mixta d’organismes barcelonins anà a Madrid a entrevistar-se amb el general Espartero, hi envià tres representants: Josep Alsina, Pere Francès i Joaquim Molart, per reivindicar el dret d’associació obrera.
La comissió aprofità la seva estada a Madrid per publicar-hi un opuscle: Lamentos de la clase obrera de Cataluña, que fou immediatament recollit per les autoritats de Madrid.
(Barcelona, 1854 – 1855)
Grup obrer. Possiblement relacionat amb l’antiga Societat de Teixidors, que després de la Revolució de juliol de 1854 dictà el boicot contra la introducció de les màquines automàtiques de filar (les selfactines).
Entre els seus dirigents destacaren Josep Barceló, Antoni Gual i Ramon Maseras, els quals sembla que influïren sobre la constitució de la posterior Junta Central de Directors de la Classe Obrera (gener 1855), que havia de dirigir la primera vaga general a Espanya.
Dades dels Països Catalans 