(Manresa, Bages, 8 maig 1852 – Barcelona, 19 gener 1938)
Hebraista. Estudià filosofia i lletres a Barcelona.
Fou catedràtic de llengua hebrea a la universitat de Sevilla (1895-1904) i a la de Barcelona (1904-22).
És autor, entre d’altres, d’un estudi sobre el rabí Yede’ya Hapenini, que presentà en el seu ingrés, l’any 1916, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
(Vic, Osona, 9 maig 1852 – Madrid, 1934)
Enginyer militar i escriptor. Prengué part en la tercera guerra carlina i fou ascendit a capità. Amb el grau de coronel (1877), fou nomenat professor d’història militar a Guadalajara.
És autor de l’obra Estudios de arte e historia militar (1881-84), que consta de tres parts (Política de guerra, Política militar i Creación y organización de los ejércitos), i que constitueix un important estudi teòric i pràctic sobre la guerra.
Altres obres: Minas militares (1886), Historia de la guerra de 1914 (1922) i Expedición de catalanes y aragoneses a Oriente a principios del siglo XIV (1929).
(Cardedeu, Vallès Oriental, 24 setembre 1790 – Barcelona, 22 novembre 1852)
Químic i farmacèutic. Descendent d’una família d’apotecaris de Cardedeu.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i autor de diverses monografies científiques.
La família de Balvey llegà a Cardedeu l’arxiu, la biblioteca i una col·lecció de pots procedents de la farmàcia, amb que s’ha constituït el Museu Municipal Balvey.
(Barcelona, segle XVIII – Roma, Itàlia, vers 1852)
Eclesiàstic. Fou bandejat de Tarragona pel marquès de Campoverde, al nomenament del qual s’oposava, i confinat a Mallorca, on publicà un Manifiesto que presenta el juicio y censura de la nación española (1811) que suscità escrits polèmics.
Governador de la mitra de Barcelona (1820), hagué d’exiliar-se durant el trienni liberal, i tornà amb l’exèrcit francès el 1823. Tingué una participació assenyalada en la repressió dels constitucionals.
Auditor de la Rota (1834), fou prelat domèstic de Gregori XVI. Evolucionà posteriorment cap al carlisme.
Deixà una important correspondència especialment sobre la vida religiosa i política de Barcelona el 1812-14.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1852 – 30 gener 1934)
(o de Badia) Poetessa. De família benestant, escriví poesia de caire molt tradicional: Lais (1879), Ramell de semprevives (1891), Redempció (1913) i Rosari antic (1926), entre altres reculls.
Fou una activa propagandista de la participació de la dona en el moviment catalanista.
(Barcelona, 8 juny 1769 – 15 setembre 1843)
(o Ametller) Metge i cirurgià. Fill de Joan Ameller i Mestre. Exercí a l’hospital de Barcelona i prengué part en la campanya del Rosselló durant la Guerra Gran (1793-95).
Fou catedràtic de clínica a Salamanca i, els últims anys de la seva vida, director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Llegí el discurs inaugural de l’any 1839, Ventajas de los simultáneos conocimientos médicos y quirúrgicos que deben concurrir en el profesor de la ciencia de curar, i fou autor de nombroses memòries i de diversos llibres de text.
Fou germà seu Joan Ameller i Ros (Barcelona, segle XVIII – 1852) Farmacèutic. Publicà alguns estudis de farmàcia i de química.
(Mataró, Maresme, 22 abril 1852 – Tortosa, Baix Ebre, 18 juliol 1939)
Arquitecte (1879). Titular del municipi i diòcesi de Tortosa, on féu el mercat (1885), el museu (1900), el disseny dels eixamples i l’actual parc municipal Teodor González.
Per al bisbat restaurà la capella del palau episcopal i diferents treballs a la catedral, així com la construcció del temple de la Reparació i l’església del Roser. La seva obra és més aviat classicista que no pas modernista.
Fundador del setmanari “La Veu de la Comarca” (1903-09). Conreà també la pintura i sentí especial afecció per l’arqueologia.
(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)
Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.
És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.
Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.
Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.
Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.
Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.
(Barcelona, 5 juliol 1852 – 22 juny 1923)
Excursionista i escriptor. Era agent de canvi i borsa. Fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1885), del Centre Excursionista de Catalunya (1902-15 i 1921-23) i de la Lliga Excursionista (1920), primer organisme nacional de l’excursionisme català.
Fou un dels principals promotors dels Congressos Excursionistes (1910-13) i de la declaració de parc nacional per al bosc de Gresolet (1921). Impulsà la construcció del primer refugi de muntanya, el d’Ulldeter (1907).
La seva obra bàsica està constituïda per les guies del Pirineu català, en nou volums (1902-24), precises i encara vàlides, agrupades en comarques naturals.
(Barcelona, 17 agost 1852 – 27 octubre 1938)
Escriptor i promotor d’art. Germà de Felip. Estudià a Itàlia i a Barcelona. Especialitzat en temes d’art, fou col·laborador de “La Renaixença” (des del 1879) i auxiliar de la càtedra de teoria estètica i història de les arts a l’Escola de Belles Arts.
Hom li encarregà part del muntatge de l’Exposició Universal de 1888 i la conservació posterior i adaptació dels edificis per a museus. Fou acadèmic de Sant Jordi (1907).
Publicà, entre altres obres, Biografia i necrologia de l’escultor Damià Campeny (1892), El retratista y pintor don Vicente Rodés (1898) i Los hermanos Masriera (1901). Conreà també la poesia satírica en català.
Dades dels Països Catalans 