(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1 agost 1850 – 18 juliol 1936)
Diari fundat per Josep Pers i Ricart; continuà la seva edició com a “Periódico de Intereses Morales y Materiales, Avisos y Noticias”.
Bé que redactat en castellà, publicava molt sovint col·laboracions en català.
(Catalunya, 1850 – )
Conjunt de societats corals. Fundades per Josep Anselm Clavé, per tal d’elevar la cultura dels obrers mitjançant la música i el cant.
Les seves principals manifestacions foren els cinc festivals celebrats al Jardí d’Euterpe (1860, 1861), als dels Camps Elisis (1862, 1864) i a la plaça de toros de la Barceloneta (1872).
Els darrers anys de la vida de Clavé van provocar, per la seva activitat política, una decadència dels Cors i a la seva mort van perdre el seu caràcter reivindicatiu obrer.
La guerra civil paralitzà les activitats dels cors i fins al 1951 no es reorganitzaren com a Federació de Cors de Clavé.
Enllaç: Federació de Cors de Clavé
(Banyoles, Pla de l’Estany, 7 gener 1850 – Barcelona, 8 març 1908)
Metge. Destacà en l’exercici de la seva professió i per la traducció d’obres mèdiques franceses.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 6 desembre 1808 – Barcelona, 9 agost 1850)
Metge i cirurgià. Catedràtic d’anatomia del Col·legi de Cirurgia (1835), el 1838 ingressà en el cos militar de sanitat i el 1843 obtingué la càtedra d’anatomia de la Facultat de Medicina de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Col·laborà activament en els congressos científics de Florència (1842) i de Nàpols (1846), contribuí a la introducció de l’anestèsia amb èter (1847) i traduí al castellà el Diccionario de Medicina, Cirugía, Farmacia, Medicina legal, etc, de Nyster (1848).
(Guissona, Segarra, 4 març 1770 – Madrid, 1 juliol 1850)
Metge. Estudià filosofia a Cervera i cirurgia a Barcelona. El 1796 ingressà al cos militar de sanitat, i el 1801 fou nomenat cirurgià de la família reial.
Durant la guerra del Francès es refugià a Mallorca, on romangué fins al 1814, any en què fou nomenat catedràtic d’obstetrícia del Colegio de San Carlos de Madrid; destituït el 1824 per les seves idees liberals, fou rehabilitat posteriorment. Rebé el títol de marquès de la Salut (1846).
Fou el principal autor del pla de reforma del 1827, que uní els ensenyaments de medicina i cirurgia. Entre els seus escrits cal fer esment de la Memoria sobre el arreglo de la ciencia de curar (1836), exposició de les seves idees pedagògiques.
Fou pare del també metge Joan Castelló i Roca.
(Barcelona, 2 juny 1850 – 22 novembre 1903)
Compositor. Fou bon organista i pianista.
Compongué música d’inspiració religiosa, de la qual destaca la inspirada en alguns poemes místics de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, 1850 – 1860)
Societat creada per a construir la línia de ferrocarrils de Barcelona a Granollers (28,5 km), que entrà en servei el 1854, i que fou prolongada el 1860 fins a prop de Maçanet de la Selva.
Aviat canvià el nom pel de Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Granollers, que el 1860 es fusionà amb la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró i donà lloc a la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Girona.
(Mataró, Maresme, 1850 – 1917)
Arquitecte. Titulat el 1875, fou arquitecte municipal de Mataró, on hi construí diferents edificis, com el de la Caixa d’Estalvis i d’establiments religiosos.
En col·laboració amb l’enginyer Melcior de Palau, realitzà el pla de reforma i d’eixample de la ciutat (1878).
(Barcelona, 1786 – Montserrat, Bages, 1850)
Compositor i organista. A deu anys ingressà a l’Escolania de Montserrat, on fou deixeble de Narcís Casanoves i de Josep Vinyals. Monjo l’any 1803, fou nomenat mestre de capella de l’Abadia de Montserrat (1828-34).
Excel·lí com a improvisador i hàbil organista, col·laborà en la restitució del repertori musical de Montserrat i compongué nombroses obres per a orgue i per a veus.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 1850 – Barcelona, 20 agost 1911)
Empresari teatral.
Als divuit anys era ja empresari del teatre Novetats, de Barcelona, i després del Principal, en el qual utilitzà l’electricitat ja l’any 1874, i on formà una companyia dramàtica amb Teodora Lamadrid, Elisa Boldum, Rafael Calvo i Emili Mario.
De resultes d’haver-se incendiat el teatre Principal (1876), se n’anà a l’Havana i a Mèxic.
En retornar a Barcelona (1882) es féu càrrec de l’empresa del Liceu i amb breus interrupcions la regí fins a la mort. Hi donà a conèixer òperes d’Isaac Albéniz i d’Enric Morera; introduí la major part del repertori wagnerià i, per primera vegada, la tetralogia completa Der Ring des Nibelungen (1910).
Dades dels Països Catalans 